En nom de la crisi...

És clar que N. Sarkozy no és el
centre del món, però és el
representant d’una de les principals
potències imperialistes, i en crisi,
igual que el sistema capitalista. (...)
Per això Sarkozy preveu que si
l’ONU no accepta reformar-se, el
G20 (constituït pels països
imperialistes i el primer cercle dels
seus vassalls) prendrà les coses
directament amb les seves mans.
Menys d’una setmana després,
el 27 de gener, al seu discurs
d’obertura del Fòrum Econòmic
Mundial de Davos, Sarkozy simulà
que s’afegia a la crítica contra els
bancs, els paradisos fiscals, etc.,
va dissertar una vegada més sobre
moral i va posar alertar contra
la constitució de noves bombolles
especulatives que poden causar la
fallida dels estats…, mentre tota la
seva política està al servei exclusiu
dels capitalistes. (...)

En nom de la crisi, Sarkozy,
Obama i els altres han reafirmat la
seva voluntat de defensar el sistema
capitalista, una voluntat que
desemboca en mesures concretes:
acomiadaments, reducció de
salaris, atacs contra la protecció
social i els serveis públics. En
aquest terreny la Unió Europea es
mostra molt ofensiva, encara que
mentrestant perduri la seva pròpia
crisi institucional,(...)

En realitat, la crisi econòmica tiba
encara més les relacions entre els
estats membres, ja que alguns
travessen grans dificultats, com
Grècia, els països bàltics, Romania,
Espanya, Portugal… Per què
hauríem de sorprendre’ns, doncs,
que els Estats membres que
realment tenen el poder «hagin
triat» personatges del calibre de
Herman Van Rompuy i de la
baronessa Catherine Ashton per als
llocs, respectivament, de president
del Consell Europeu i «d’alta
representant de la UE per Afers
Exteriors»?

Crisi del sistema capitalista, crisi
de la Unió Europea, crisi de la classe
dominant: si tots estan d’acord en
l’objectiu a què s’ha d’arribar, els
desacords es multipliquen en com
fer-ho. La temptativa d’establir una
nova divisió internacional del treball,
de manera pacífica, de moment,
passa -a França almenys- per la
liquidació de sectors sencers del que
queda de l’aparell industrial.
Per això la temptativa
d’aproximació dels sector
agroalimentari i de la gran distribució
sota els auspicis d’aquest darrer,
impulsada pel govern Sarkozy-Fillon
amb el suport del sector majoritari
del MEDEF, causen divisions que no
podem descuidar. Com tampoc ha
de minimitzar-se la repercussió de
«l’afer Clearstream», l’apel·lació per
part del fiscal contra l’alliberament
de D. de Villepin, antic Primer
Ministre, i les declaracions d’aquest
últim qüestionant Sarkozy
personalment.

No estan d’acord en com arribar
al seu objectiu, però ja han
decidit qui pagarà el compte: els
treballadors.

Centenars de milers de
desocupats es trobaran aviat amb
la fi dels seus drets a causa de la
reforma dels ASSEDICS,
organitzada pel MEDEF i la CFDT,
mentre que els acomiadaments en
nom de la crisi segueixen
multiplicant-se. En nom d’aquesta
crisi, els únics responsables de la
qual són els capitalistes, ja
s’anuncia la destrucció del sistema
de jubilacions. És clar,
pretenen que no canviarà res, i
Sarkozy explica a qui vulgui escoltar-
lo que no vol posar en dubte el
sistema actual, un sistema per
repartiment i que garanteix la
solidaritat entre les generacions.

Mentre expliquen això, ho tenen
tot apunt «per buidar» les caixes de
jubilacions en favor dels fons de
pensió per capitalització. Fins i tot
Martine Aubry, primera secretàri del
PS, es va llençar («imprudentment»,
en aquesta època d’eleccions) a
pronunciar-se a favor d’un retrocés
de l’edat legal de jubilació, coincidint
així amb el seu «camarada»
espanyol, J. L . Zapatero.

Amb el vot de la Llei HPST, iniciada
per R. Bachelot-Narquin,
ministra de la UMP de Salut, es
dinamitaran els hospitals públics: de
3 a 4.000 supressions d’ocupacions
programades d’aquí al 2012 només
a l’AP/CV (Assistència Pública/Hospitales
de París), el consell
d’administració de la qual està
presidit per B. Delanoë, alcalde del
PS de París. Alhora, les clíniques
privades prosperen.

La UMP i el PS es reparteixen els
papers: la primera, al Govern,
engega contrareformes en benefici
dels capitalistes; el segon intenta
acompanyar-lo socialment, al
capdavant dels establiments públics
i de la majoria de les regions,
departaments i municipis
(col·lectivitats locals). Un
acompanyament social que es
reduirà amb l’abolició de l’impost
professional, un impost que
constitueix fins al 50% del
pressupost d’alguns
municipis... Per il·lustrar-ho amb
l’expressió popular, la UMP pela les
cebes i el PS plora.

Per la seva banda les direccions
sindicals es preparen per a les
sempiternes jornades d’acció, ara
per les jubilacions. Però les vagues
segueixen: dues vegades en dues
setmanes a Akers, Fraisse (al Loira)
i a la seu de la cadena de
magatzems Pier Import, a Villepinte
(Seine-Saint-Denis), on s’ha retingut
dirigents i patrons; una vegada més,
vagues defensives, per aconseguir
condicions d’acomiadament millors.

Malgrat tot, mentre s’acosten les
eleccions regionals, els aparells
burocràtics, inclosa l’anomenada
«extrema esquerra», fan tot el
possible per intentar limitar el debat
a la pugna electoral i neutralitzar el
terreny tradicional de la lluita de
classes. En nom de la crisi tots
s’obstinen més o menys a mantenir
l’ordre capitalista (sigui «social» o
no), sembla que s’alien per impedir
que les tensions acumulades trobin
una sortida en la mobilització
generalitzada; una mobilització que,
al seu torn, podria obrir una perspectiva
política a la cruel absència
de direcció revolucionària de la
classe obrera i la joventut.

Editorial El Internacionalista N° 95
Publicació del GSI, secció
francesa de la LIT-CI