Hem llegit amb atenció la
polèmica que fa el company
Jonas sobre el nostre
suplement «Decreixement o
revolució» a http://
www.decrecimiento.info/2010/
05/necesidad-decrecimientoeconomico.
html. I volem fer les
següents consideracions.

1.- Eliminant falses
discussions: ecologia i
decreixement

El text fa una permanent
identificació entre ecologia i
decreixement com si fossin dues
cares de la mateixa moneda. I
d’aquí s’infereix que, si LI critica el
decreixement, menysprea
l’ecologia. Primer cal eliminar
f a l s e s
discussions.

Ecologia és la ciència que estudia
els ecosistemes. La preocupació
per l’ecologia és, doncs, la
preocupació per les activitats
humanes que introdueixen forts
desequilibris als ecosistemes. El
decreixement és un corrent de
pensament polític, econòmic i social
que planteja la necessitat de
reduir el creixement per evitar
aquests desequilibris. Així doncs entre
la ciència i el corrent polític que
dóna una resposta hi ha una
diferència substancial. El
decreixement no té el monopoli de
la lluita per la defensa dels recursos
naturals. Hi ha companys/es que
es consideren ecologistes i no es
consideren partidaris del
decreixement. Hi ha solucions
«ecologistes» tant des de la
dreta com d’alguns grups
verds, des de suposats
ecosocialistes gestors del
capitalisme i la privatització, a
alguns premis Nobel com Al
Gore fabricats pel mateix
imperialisme que més
consumeix i malgasta…i des
de l’esquerra
revolucionària.

Escriu Jonas:
«La preocupació
ecològica estava
generalment considerada
com un prejudici
petitburgèss i una
desviació de la lluita de
classes. A poc a poc
les coses estan
canviant, gràcies
sobretot al sorgiment
de les mobilitzacions
internacionals del
m o v i m e n t
a l t e r m u n d i s t a /
antisistema, que
ens ajuden i obliguen
a matisar la
realitat abans
apresa si no
v o l e m
augmentar el nostre aïllament. Però
aquest canvi no arriba a assimilarse
amb el mateix ritme en totes les
organitzacions anticapitalistes.»

En els 103 números de Lluita Internacionalista
trobarà nombrosos
temes ecològics: així els transgènics,
la privatització de la matèria viva, el
problema de l’aigua, del biodièsel,
el canvi climàtic, la lluita contra la
MAT, o els combustibles fòssils… I
aquest mes de gener passat vam
treure un suplement sobre el problema
de la pesca de la tonyina i
l’espoli de les aigües de l’Índic a
propòsit dels «pirates». És a dir, qui
vulgui emmarcar aquesta discussió
entre qui sí que es preocupa per la
destrucció del planeta i qui no,
perdrà el temps. La nostra posició
ha estat clara en tots aquests anys:
el capitalisme és una màquina de
destrucció no només de la
humanitat sinó també de la
naturalesa com cap altra en tota la
història.

2.- Decreixement i
revolució socialista

La nostra crítica al
decreixentisme, si es pot utilitzar
aquest terme per a un moviment
que és heterogeni, no passa perquè
nosaltres no considerem que cal
lluitar per la defensa de cadascun
dels recursos naturals, sinó que
aquesta batalla no té futur per se si
no s’inscriu en la batalla per destruir
el capitalisme. Aquesta mateixa
consideració la fem sobre molts
altres espais de lluita. Donem molta
importància a la feina als sindicats i
no per això hem deixat de defensar
que la lluita sindical s’ha d’inscriure
en la lluita per acabar amb el poder
del capitalisme i l’estat, si no no té
futur, perquè el que avui
aconsegueixes amb una mà
després d’una dura lluita demà el
poder t’ho pren amb l’altra. El mateix
fem amb la solidaritat internacional,
sabem que és important intentar
ajudar un poble, però ho és sobretot per la construcció d’un consciència
antiimperialista i revolucionària,
perquè l’ajuda d’anys d’esforç
solidari desapareixen amb un cop
de ploma en pocs segons quan
l’imperialisme i els seus aliats
llancen uns quants míssils o provoquen
una fam terrible. Sense
l’objectiu d’acabar amb
l’imperialisme la solidaritat internacionalista
està condemnada a
veure més fam, mort i misèria.

Mai no hem dit a un treballador/
a: no lluitis pel conveni perquè el
capitalisme t’ho tornarà a prendre
un dia o altre, val més que esperis
la revolució. Tampoc no hem dit
mai: no facis res en defensa dels i
les palestines de Gaza perquè
demà els voldran aniquilar altre
cop. No diem que deixem per
després de la revolució el problema
dels recursos naturals. Però sí
que diem que no hi ha cap tasca
més decisiva que fer confluir totes
les lluites i tots els sectors amb
l’objectiu de posar fi al sistema
d’explotació humana, d’espoliació
dels pobles i de destrucció de la
naturalesa que és el capitalisme i
construir en el seu lloc el
socialisme.

En aquest sentit J, ens cita: «Cal
integrar en la lluita de classes la
denúncia dels desastres ecològics,
la defensa del medi, com un
element més per a combatre el
capitalisme». I ens replica: «També
crec que s’hauria d’estendre la
lluita de classes a les batalles
ecològiques perquè es vegi la
reciprocitat i la dialèctica en les batalles
reals i existents. No és
necessari integrar una en l’altra,
el respecte mutu és important i la
seva combinació desitjable a pesar
–o més aviat, gràcies a
certes– diferències.»

Potser es pot entendre
malament el sentit de «un element
més» de la nostra cita, perquè no
hi és per minimitzar-ne la
importància, sinó perquè ha de
ser una palanca més en la
destrucció de l’ordre imperant.
Aclarit això, anem al fons. Quan
se’ns diu «No és necessari integrar
una en l’altra, el respecte
mutu és important i la seva
combinació…» De respecte als
companys/es ecologistes en
tenim, com als i les sindicalistes o
a companys/es que trobem en la
solidaritat internacional, però
nosaltres els diem a uns i altres: o
aquests moviments i lluites tenen
per nord enderrocar el sistema o
–mentre el sistema perduri- la
classe obrera seguirà retrocedint,
els recursos seguiran essent
destruïts i els pobles seguiran sota
opressió.

3.- És possible una solució
ecològica amb el
capitalisme

I anem al nucli del debat. Ens
cita:
«Fins que no siguin els
treballadors mateixos qui controlin
i decideixin sobre la producció no
donarem suport a la reducció de
la capacitat de producció destinada
al consum. [...] del que
estem parlant nosaltres és d’un
canvi substancial de la distribució
de la riquesa i de posar el seu control
en mans dels treballadors,
abans de decidir si aquesta
riquesa és excessiva o no. Estem
parlant de la necessitat d’una
revolució que continuï la tasca iniciada
fa 70 anys.»

I respon:
«Sona com la continuació del
pensament liberal, emprat des de
baix. Mentre la classe obrera no
estigui en el poder no opinem sobre
eventuals riquesa excessives.
No importa el total…el moviment
solucionarà tot al final, el «laissezfaire
» serà vàlid també per a la
classe treballadora. Sembla que
dolgui menys que el planeta
vagi al desastre ara, que el fet
que les masses no entenguin
qui és el seu enemic. Em sembla
un raonament reductor, irresponsable,
poc marxista, i en canvi
molt idealista. En el document
s’insisteix que primer els
treballadors han de controlar i decidir
sobre la producció, és a dir
prendre el poder, i després
veurem si la «riquesa és excessiva
o no». «Algú pot pensar que no
importa l’ordre d’aquests dos
factors: acabar amb el capitalisme
i començar una reestructuració de
la producció, però l’ordre dels
factors sí altera el producte»... i
potser també el resultat de les
lluites. Si la via revolucionària
segueix tapada mentre el
capitalisme vagi augmentant la
riquesa per als seus a força
d’acabar amb diversos recursos
naturals el redactor del
document seguirà insistint en primer
la presa de poder, després
veurem? Això de primer per aquí,
després per allà, tanca en aquest cas moltes portes per als que estan
«allà» en temps que més valdria tenir
les portes obertes per a noves
aportacions. El problema dels recursos
naturals no ho podem deixar per
a després perquè és de rabiosa
actualitat ara. L’ecologia i el
decreixement són camps de lluita
pel socialisme, no tasques per a
després, perquè ens ajuden a donar
contingut en un marc més ampli
a la mateixa necessitat d’acabar
amb el capitalisme.»

Efectivament l’ordre dels factors
sí que altera el producte. Perquè el
quid de la qüestió és per la negativa,
si és possible posar fi a la
destrucció del planeta sense posar
fi al capitalisme. J. ens presenta
dues vies, que es complementen
però que si una via «segueix tapada
» pot ser viable l’altra. Ens diu:
«Sembla que dolgui menys que el
planeta es vagi al desastre ara que
el fet que les masses no entenguin
qui és el seu enemic». I és que el
problema és que si les masses no
identifiquen el seu enemic i el
destrueixen, el capitalisme acaba
amb el planeta... No hi ha solució
per al planeta si el capitalisme
segueix, és la lectura que nosaltres
fem del que Marx va anomenar «la
barbàrie». Sí, efectivament
l’alternativa segueix essent –per a
nosaltres- socialisme o barbàrie. Així
doncs sí que discutim a qui creu
que des de l’ecologisme es pot
frenar la destrucció del planeta
sense posar en el centre la lluita
per destruir el capitalisme.

Citant B. Grill «L’únic programa
que necessitem es resumeix en una
paraula: menys. Menys treball,
menys energia, menys matèries
primeres». Nosaltres resumim en
una frase el centre del nostre programa,
el Programa de Transició:
«Cal ajudar les masses, en el
procés de les seves lluites
quotidianes, a trobar el pont entre
les seves reivindicacions actuals i
el programa de la revolució socialista.
Aquest pont ha de consistir en
un sistema de reivindicacions
transitòries, partint de les condicions
actuals i de la consciència actual
d’àmplies capes de la classe obrera
i conduint invariablement a una
sola i mateixa conclusió: la
conquesta del poder pel proletariat»

Potser és perquè aquesta frase
vertebra el programa de fundació
de la IV Internacional en continuïtat
amb el moviment comunista
revolucionari, des de Lluita Internacionalista
seguim reivindicant la
necessitat de reconstruir la IV Internacional.
No es tracta del
«laissez-faire», del moviment en si,
sinó tot el contrari. El socialisme ha
de desenvolupar una planificació de
l’economia que permeti repartir els
recursos disponibles entre les
necessitats socials, no es tracta de
limitar la producció sinó de redefinir
què és necessari i assegurar-ne la
distribució. Aleshores es podrà determinar
quins suposats excessos
són superflus o simplement no es
corresponen amb les possibilitats del
planeta.

4.- L’antropocentrisme de LI

«Un segon problema –escriu Jés
que tendeix a convertir –vist
l’article sencer– la lluita de classes
en un concepte antropocentrisme,
si no accepta que també és un mitjà
per a solucionar un conflicte que no
es limita a una sola espècie i que
pot aportar molt per a evitar
l’esgotament dels recursos naturals
del planeta. El document tendeix a
elevar la lluita de classes a un nivell
eclesiàstic que condiciona totes les
altres batalles.»

No pretenem «elevar la lluita de
classes a nivell eclesiàstic» però sí
que diem «que condiciona totes les
altres batalles». Marx explicava com
la lluita de classes era el motor de la
història humana i nosaltres
compartim aquesta concepció.
Aquesta concepció posa la
humanitat en el centre. En el
conflicte entre classes socials
humanes es posen altres espècies
en perill? Doncs sí. Però l’única forma
possible de resoldre aquesta lluita
com humans que som és des de la
lluita de classes. Així doncs la solució
del conflicte entre els humans condiciona
totes les altres batalles,
perquè a més és aquesta espècie
l’única que coneixem que està en
disposició d’acabar amb les altres i
fins i tot possiblement amb la vida al
planeta.

5.- Inscriure la discussió en
la situació actual

Escriu Jonas:
«Desgraciadament entre els que
intentem basar-nos en el marxisme
hi ha més que una organització que
menysprea la defensa del
decreixement i ho tracta més aviat
com una trava per a arribar a
esfondrar al capitalisme»

Però aquesta discussió no l’estem
tenint en abstracte. Les teories sobre
la necessitat del decreixement
es comencen a desenvolupar els
anys 70, en un moment de crisi capitalista,
i tornen a adquirir una
actualitat important en aquest
moment, amb una forta crisi capitalista
encara més intensa. El debat
pren una força especial quan el
capitalisme està obstinat a imposar
un brutal decreixement de la nostra
capacitat de consum, després
d’haver tancat o reduït la capacitat
de producció de les fàbriques i es
converteix en una màquina de destrucció de forces productives,
envia milions de treballadors/es al
carrer, redueix salaris i pensions… per
reconstruir un nou cicle d’acumulació.
Diem que els arguments i propostes
decreixentistes avui són perilloses, en
un moment que el capitalisme -per
justificar la seva crisi- ens diu que el
problema és que els treballadors/es
s’han passat de la ratlla consumint.
Perquè amb aquest argument fals es
posen en marxa plans de retallades
brutals de la capacitat de compra dels
i les treballadores (a Grècia i més). I
aquesta reducció del nostre consum,
de la nostra part de riquesa, serveix
perquè ells facin créixer la seva
riquesa en la mateixa proporció.

I la pregunta és: com respon
aquesta teoria política a la situació
que acabem de descriure? Les
fórmules acceptades per la major part
dels i les decreixentistes i resumides
pel seu principal teòric, Serge
Latouche, són les famoses 8R:
reavaluar, reconceptualitzar, reestructurar,
relocalitzar, redistribuir, reduir,
reutilitzar i reciclar. Difícilment en
aquestes «r» podem definir clarament
un perfil revolucionari. La major part
d’aquestes «r» corresponen a
actituds individuals com a motor
d’aquesta nova dinàmica,… Quina actitud
hem de tenir quan presenten un
pla de tancament o un ERO a la
Nissan o a la SEAT? I quan retallen
salaris i pensions? Nosaltres diem
directament que no a una cosa i a
l’altra. Cal defensar intacta la
capacitat de consum de tots els
treballadors/es. No discutim la
quantitat de producció, ni tan sols que
s’ha de produir això o allò, però sí els
llocs de treball i salaris, és a dir,
defensem íntegrament la classe obrera
i el seu dret a seguir essent un
treballador/a i no pas un desocupat/
da.

Importants sindicalistes
decreixentistes defensen la reducció
de la capacitat de compra dels
treballadors/es, per què de quina altra
manera pràctica es pot reduir l’excés
de consum d’aquesta part de la
població si es considera que cal? O
de què s’està parlant quan Jonas
parla de «riqueses excessives» pel que
fa a treballadors/es? Quina política
per afrontar aquesta crisi? És en
aquest punt que diem que aquestes
teories suposen una trava a la lluita
per destruir el capitalisme; i que
apareix una disjuntiva: decreixement
o revolució?