Avui tots i totes hem fet vaga, hem mirat d’arrossegar companys i companyes de les nostres empreses, dels barris, de les universitats… Sabem quantes dificultats ha calgut vèncer, quantes pors, quantes amenaces de la patronal o de les administracions. Ha estat un èxit la vaga? Quin seguiment ha tingut? Encara som al carrer cridant la nostra indignació i fa de mal dir. Però una cosa és indiscutible: des de demà mateix, haurem de continuar la lluita. Això només és el principi.

El govern no està disposat a cedir. El que hi ha en joc no és una reforma laboral circumstancial. Les grans corporacions capitalistes que manen a Europa han dictat als governs un full de ruta inequívoc. Traint les seves promeses socials, Zapatero i, al seu torn, el tripartit català, s’hi han plegat dòcilment, com si es tractés d’una fatalitat i s’ha mostrat com un veritable govern al servei dels interessos empresarials i financers. La dreta espanyola i, a casa nostra, el nacionalisme conservador, es freguen les mans: ja es veuen de tornada al poder, amb bona part de la feina bruta prèviament enllestida per l’esquerra conciliadora i institucionalitzada. El capitalisme ens vol fer pagar la crisi més greu de la seva història arrabassant-nos drets i abocant-nos a la misèria: provocant atur massiu, abaratint els acomiadaments, abaixant sous i pensions, fent de la precarietat la norma, soscavant la negociació col•lectiva, agreujant la discriminació de dones, de joves i immigrants, malbaratant els recursos naturals i conduint-nos al desastre mediambiental…

Nosaltres afirmem, però, que hi ha una altra sortida, favorable als interessos de la majoria social treballadora: una sortida que suposi una redistribució de la riquesa i obri la via cap a un nou model social i productiu. Amb l’expropiació del sistema bancari i la creació d’una Banca Pública, sota control social; amb la instauració d’una fiscalitat progressiva… Rebutjant les mesures d’austeritat, es tracta, ben al contrari, d’apujar el salari mínim a 1.200 euros, d’incrementar les pensions i d’instaurar la jubilació als 60 anys… Que les retallades s’apliquin a la Casa Reial i als pressupostos militars! Que marxin les tropes espanyoles d’Afganistan! La reforma laboral que necessitem és aquella que prohibeixi els acomiadaments, que reparteixi l’ocupació amb la setmana de 35 hores sense reducció de salari i faciliti la distribució igualitària del treball domèstic i de cura, que promogui la estabilitat contractual i la igualtat salarial (entre homes i dones, autòctons i immigrants subcontractats en precari, eliminant les dobles i triples escales que afecten al jovent…) Lluny de reduir la despesa, cal defensar i estendre els serveis públics: millorar la sanitat i l’ensenyament públic, promoure el ferrocarril, les energies renovables, l’agricultura camperola; cal endegar una reconversió de la indústria amb criteris d’utilitat social i respecte pel medi ambient i garantint l’ocupació… i cal abandonar l’energia nuclear, els transvasaments, les infraestructures insostenibles. Urgeix constituir un parc públic d’habitatges de lloguer social.

I, més que mai, esdevé vital la unitat de la gent treballadora. Mireu que fan Sarkozy i Berlusconi! Volen infectar de racisme la societat. Aquí també tenim els nostres aprenents de bruixot, com hem vist recentment de forma alarmant a Badalona o a Salt. I el nostre govern “progressista” prou que omple d’immigrants els Centres d’internament per a estrangers, com el de Zona Franca. Prou de discriminacions per raons ètniques o religioses! Igualtat de drets! Fora la llei d’estrangeria!

Vet aquí els objectius que poden obrir una nova perspectiva. Necessiten la nostra mobilització sostinguda: la unitat sindical per a lluitar, impulsar la democràcia de les assemblees, la incorporació dels moviments socials… Com a Grècia, Itàlia o França, haurem d’anar a noves vagues generals, haurem de coordinar les nostres forces a nivell europeu. No hem de parar fins a tombar les reformes del govern. I seguir fins a imposar la lògica dels nostres drets per damunt de la tirania dels seus privilegis.
Per això és necessari organitzar la resistència a cada centre de treball i estudi i a cada barri… un sindicalisme combatiu, que afavoreixi la participació des de la base, allunyat del model sindicalisme de concertació institucionalitzat i burocratitzat de les direccions de CCOO i UGT, i reforçar els moviments socials.

Però, les lluites socials, tot i ser decisives, no seran suficients. És necessari començar a construir, des de baix, un nou referent polític d’esquerres que també ajudi a la remobilització social i formi part de les lluites socials. No podem deixar que els partits de sempre diguin que ens representen quan en realitat treballen en benefici del món empresarial.
El fracàs del tripartit només fa que preparar el retorn de CiU al poder i alimenta el sorgiment d’alternavies sobiranistes de dretes, com Laporta, i també d’alternatives xenòfobes i reaccionàries. Però la solució als problemes actuals només pot venir de la mà d’una resposta d’esquerres i mobilitzadora.

Amb aquesta perspectiva, vàries organitzacions com Revolta Global-Esquerra Anticapitalista, Corrent Roig i Lluita Internacionalista, i diversos activistes de moviments socials ens hem aplegat per impulsar, sota el nom de Des de Baix, una candidatura anticapitalista i sobiranista a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Una candidatura ecologista, feminista i internacionalista. El nostre és un projecte obert al que esperem seguir incorporant noves persones i col.lectius i que vol trencar el dilema de quedar-se a casa el dia de les eleccions o de seguir votant pel mal menor. Donar suport al mal menor és sovint el camí més ràpid que porta al mal major.

És el moment d’atrevir-se, de no quedar-nos a casa. Tenim milers de raons per fer-ho.