Els plans d’austeritat per a les
condicions de vida dels
treballadors i treballadores van
essent aprovats pels governs
europeus, en una operació
sincronitzada i coordinada, si
no directament dirigida, des
dels centres decisoris del gran
capital internacional. Així, en
alguns països l’excusa és la
reducció del dèficit públic, en
altres l’augment de la
competitivitat, i en altres
encara reprendre el camí del
creixement econòmic. En tots,
el denominador comú és la
flexibilització dels contractes i
dels mercats de treball -amb la
simplificació i abaratiment dels
acomiadaments-, les retallades
dels drets socials –en sanitat,
educació, prestacions…-, les
privatitzacions del ja afeblit
sector públic, la pujada
d’impostos als salaris i el
consum, i la rapinya dels
sistemes públics de pensions –
juntament amb el retard de
l’edat de jubilació i la rebaixa
de les pensions per jubilació.

No són mesures noves. Els
portaveus de la burgesia duen anys
anunciant les seves intencions. Però
aquestes mesures s’han vist
accelerades per la crisi econòmica,
que ha de recaure sobre les
condicions de vida i feina de la
majoria per salvar tant com sigui
possible els beneficis de la burgesia.
Així, les reformes de Grècia, l’Estat
espanyol o Portugal no són tan
diferents de les de França o
Alemanya, i aquestes, al seu torn,
complementen les aplicades per la
nova burgesia als països de l’Est.
Aquestes reformes, al costat de les
lleis que limiten la lliure mobilitat i els
drets dels treballadors i treballadores
fora dels seus països –estrangeria,
immigració, etc- estan canviant
radicalment els nivells de vida i les
condicions de treball de tota la
classe obrera del continent, fins fa
poc punt de referència per a la
classe obrera mundial per les
conquestes socials aconseguides i
mantingudes des de la postguerra
mundial fins a l’inici de l’anomenada
«globalització».

Les burocràcies sindicals
europees, formades en les lluites
obreres de les generacions
anteriors, i consolidades els darrers
anys com apèndixs dels estats i de
les empreses per aplicar les rebaixes
progressives de les condicions de
vida i salari i dels drets de la classe
obrera, es veuen davant del risc de
quedar fora de joc, pel seu descrèdit
creixent entre els treballadors i
treballadores; i també perquè la
burgesia pot estalviar-se uns quants
milions d’euros amb aparells
sindicals més barats i menys
nombrosos, que poden acomplir la
mateixa funció de sotmetre la
classe obrera a acceptar els seus
dictats i mesures.

Però la classe obrera comença a
reaccionar, participant en
mobilitzacions i onades vaguístiques
que ja semblaven cosa del passat,
i la seva pressió fa que les
burocràcies sindicals hagin de
llançar convocatòries de lluita a fi
de, per una banda, rentar-se la cara
tacades pel col•laboracionisme dels
darrers anys, i, de l’altra, impedir
que la pressió mobilitzadora dels
treballadors/es s’escapi del seu control.

Així, a França, on ja s’han votat,
per a la segona quinzena d’octubre,
vagues indefinides al transport, les
refineries petrolieres i altres sectors
contra la reforma de les pensions de
Sarkozy, hi ha hagut 6 jornades de
lluita i 5 Vagues Generals, en les
quals milions de treballadors/es han
rebutjat la política del govern. També
a Grècia milions de treballadors/es
han respost amb Vagues Generals
la política «d’ajustament». A Portugal
s’anuncia la convocatòria d’una
Vaga General per finals de
Novembre. Els països de l’Est les
mobilitzacions dels darrers mesos
han estat cada vegada més
massives…

Tot això fa evident la necessitat de
començar a impulsar l’acció conjunta
de la classe obrera europea, més
enllà de les oficialistes mobilitzacions
convocades per la CES (Coordinadora
Europea de Sindicats) a finals
de setembre passat. La burgesia
unifica els seus plans, i nosaltres hem
d’unificar la nostra resposta. Només
així podrem vèncer.

Contra els plans d’austeritat,
per la defensa dels drets i
conquestes socials i laborals i el
nivell de vida dels treballadors i
treballadores europees!

Jornades de Lluita a nivell
europeu, en el camí de la Vaga
General a tota Europa!