Des del 21 de febrer assistim a la caiguda d’un règim tirànic
comandat per Gadafi, la revolució líbia està en marxa i segueix el camí
triomfant de Tunísia i Egipte. Des de Lluita Internacionalista ens
posicionem contra el tirà i en lluita amb el poble libi fins que no quedi
cap rastre del règim genocida; volem que Gadafi i el seu règim acabin
com els règims de Ben Alí i de Mubàrak.

En aquests moments decisius de les revolucions líbia i àrab,
Gadafi està complint la promesa d’assassinar casa per casa als rebels:
hi ha més de 1000 morts. Les principals ciutats de l’est libi estan sota
control revolucionari i esperem que ben aviat Trípoli també: contra la
resistència dels assassins només és possible la lluita fins a la victòria,
una lluita que ha de posar fi al negoci privat de Gadafi i els seus socis
arreu del món.

Gadafi és el soci libi de les multinacionals petroleres –tant de
les americanes, com de les italianes, espanyoles o veneçolanes-
, per això la revolució líbia deixa muts Obama i els seus amics,
perquè està plena de perills per
a ells. Denunciem com a
còmplice de Gadafi el govern
de Zapatero: les bales que
assassinen a Líbia són de
fabricació espanyola; Repsol,
Sacir i ACS tenen contractes
milionaris amb el règim libi per
fer-hi negocis petroliers i de
construcció d’equipaments
bàsics, per això el govern
espanyol està més preocupat
pel preu del barril del petroli que
per la caiguda d’un dictador. Les empreses d’Alejandro Agag (el gendre d’Aznar) tenen contractes
milionaris amb el fill de Gadafi, el mateix que surt a la televisió
amenaçant de mort els i les revolucionàries líbies. Com l’empresari
basc Patxi Garmendia, íntim amic del Rei d’Espanya Juan Carlos I.

El govern Berlusconi també és còmplice de Gadafi: va signarhi
un Tractat d’Amistat, Associació i Cooperació i els negocis bilaterals
superen els 40 mil milions d’euros anuals i arriben als sectors crucials,
des de la construcció fins a l’energia, sense oblidar els acords militars
i d’intel·ligència.

Els governants europeus temen la revolució perquè queda en
l’aire el futur dels seus negocis. Ja n’hi ha prou de saqueig al
poble libi: que els recursos energètics de les
companyies estrangeres a Líbia siguin nacionalitzats
ja i que passin a mans del poble libi, ruptura de tots
els acords econòmics amb el règim de Gadafi.

També Hugo Chávez va signar 69 acords durant viatge que va
fer a Líbia l’octubre del 2010 i esperava signar amb Gadafi un fons de
mil milions de dòlars per finançar projectes mixtos en l’àmbit industrial
i agrícola. Per aquest motiu el dirigent veneçolà no para de dir que el
que passa a Líbia no és gens clar i ve a suggerir que el veritable
problema de Líbia és la seva rebel·lia amb l’imperialisme. Fidel Castro
encara és més clar: diu que el que hi ha en joc és la independència
nacional de Líbia contra l’imperialisme i que el pla de l’OTAN és ocuparla.
Fals. Ja n’hi ha prou de negocis bruts amb dictadors.

Qui està ocupant Líbia és un règim dictatorial, amb el suport de
la burgesia mundial i de la burocràcia veneçolana i castrista. Les coses
que als poderosos els desconcerten, al poble libi i a tot el poble àrab
el repugna i li fa venir ganes d’acabar amb dictadures sanguinàries.