Al Fòrum
‘L’altre
Davos’,
celebrat a
Basilea a
finals de
gener
passat, vam
conèixer
José Bodas
Lugo, secretari general de la
Federació Unitària de
Treballadors Petroliers i
Gasífers de Veneçuela (FUTPV),
membre de la Corrent
Classista Unitària
Revolucionària i Autònoma
(CCURA), i militant d’Unitat
Socialista d’Esquerra (USI). Ens
va concedir aquesta entrevista,
en la qual, a més de repassar la
situació veneçolana, anunciava
una marxa pel 5 de febrer
contra la política del Govern
veneçolà contra els i les
treballadores. La marxa va
comptar amb la participació de
més de 15000 treballadors/es i
va constituir un èxit en la lluita
dels i les treballadores
veneçolanes per les condicions
laborals i salarials i contra la
criminalització de la lluita
obrera i sindical. Com a
conseqüència de l’ampli
moviment de suport als
lluitadors obrers empresonats,
a principis de març ha estat
alliberat Rubén González,
secretari general de
Sintraferrominera, un dels
companys per la llibertat dels
quals es convocava la marxa.

LI.- Podries resumir la situació
econòmica actual de Veneçuela, i
la política del govern en aquest
terreny?

JB.- La crisi mundial del
capitalisme, l’epicentre de la qual ha
estat a Europa, també ha repercutit
a Llatinoamèrica i Veneçuela. A partir
d’aquesta crisi, el govern de
Veneçuela intenta que els
treballadors i el poble paguem
aquesta crisi que no hem causat.
Això es va expressar en la política
del govern de devaluació de la moneda
al gener del 2010. Ara ha
tornat a devaluar-la, però
parcialment, perquè va deixar la
importació d’aliments i medicines a
‘dòlar preferencial’ (taxa de canvi
de 2,60 bolívars per dòlar, per a
operacions de productes de primera
necessitat, davant de l’estàndard
de 4,30 Bs per dòlar).

Des del 31 de desembre –va entrar
en vigor l’1 de gener- ja només hi ha
un dòlar, cosa que constitueix una
devaluació de la moneda del voltant
del 50%. La inflació del país és
històrica, l’última és del 27,2 % -i
darrerament ha oscil·lat al voltant del
25%. També l’implementació de l’IVA
al 12 % des del 8%. Això fa que
constantment es neguin a discutir la
revisió salarial a les empreses bàsiques
d’alumini, ferro, empleats públics, etc.

El conveni col·lectiu marc de l’Administració
Pública, per exemple, està
vençut des de fa 6 anys.
Davant la resposta natural de
molts treballadors, el govern comença
a criminalitzar la protesta i
es persegueix laboralment i sindical
a tothom que s’oposa a aquesta
política. Així, hi ha acomiadaments,
com el de Roberto González dels
petroliers; i empresonaments, com
el de Rubén González, de
Ferrominera.

LI.- En aquest clima, quins són
els debats més importants en el
moviment sindical?

JB.- En primer lloc, la necessitat
imperiosa de construir organitzac
i o n s
sindicals
autònomes
d e l s
patrons –
públics i
privats-, els
p a r t i t s
polítics i el
govern.
Un altre
d e b a t
important
és que per
poder sortir
a lluitar calen
organitz
a c i o n s
sindicals democrà-tiques, on
prevalguin les assem-blees, i la Junta
Directiva del sindicat executi la
política votada pels treballadors. El
moviment sindical ha de lluitar contra
la política del govern de
criminalització dels lluitadors,
defensar els convenis col·lectius, les
condicions de treball i seguretat social,
les millores salarials…

És tot el contrari del que fa el
sindicat del govern i del PSUV. El
president Chávez ha dit textualment
que «l’autonomia sindical és una
droga contrarevolucionària». Els
lluitadors conseqüents pel
socialisme (jo sóc membre de la
Unitat Socialista d’Esquerra), som
atacats perquè per al govern totes
les lluites a favor dels treballadors
són «accions contrarevolucionàries
contra el socialisme i la revolució».

Això s’aplica tant a les empreses
públiques com a les mixtes
(associacions amb les multinacionals,
que són propietàries del
40% del petroli de la faixa petroliera
de l’Orinoco com, per exemple,
l’espanyola REPSOL, la italiana
ENI, la francesa TOTAL, la noruega
ESTATOIL, la ianqui CHEVRONTEXACO,
i també hi ha les transnacionals
xineses, iranianes, bielorusses…).
Com que el govern no reconeix
l’autonomia sindical, la classe obrera
queda lligada de peus i mans tant
davant de les transnacionals com
davant de les empreses de l’estat
(com FEDEVESA, petroliera), totes
sòcies en el negoci de sobreexplotar

LI.- Has dit que hi ha una
marxa convocada pel 5 de
febrer, en quin estat es troben
les mobilitzacions obreres en
aquest moment? Quins són
els objectius de la marxa?

JB.- El govern vol acabar amb
la UNT (Unió Nacional de
Treballadors) com a possible
centralitzadora de les lluites disperses
que avui té en contra
seva. La UNT està totalment
cooptada pel govern, i és la que
permet que les polítiques contra
els treballadors passin. Fins i
tot un sector del governamental
PSUV vol constituir una nova
«central socialista dels
treballadors» (CST), per destruir
encara més la UNT.

Davant aquesta realitat s’ha
constituït un front a favor dels
salaris i els convenis col·lectius,
el treball de qualitat –contra els
‘terceritzats’-, contra la
criminalització i per la Seguretat
Social dels treballadors
veneçolans. Per solidaritzar-se
amb totes les lluites i discutir
democràticament un pla de
lluita comuna amb els sectors
que ja estan en lluita. Aquest
front, a través de la CCURA, el
Front de Solidaritat Laboral,
Sindicats de Treballadors de les
empreses PELAR, empleats
públics i sectors de la indústria
privada en lluita, convoca una
marxa pel 5 de febrer –el 4 és
l’aniversari del cop contra
Chávez. La marxa exigirà, a
més del que hem dit en matèria
de salaris, convenis i
autonomia sindical,
l’alliberament de Rubén
González, secretari general del
sindicat de FERROMINERA
(empresonat fa 14 mesos per
haver convocat una vaga i fer
assemblea en una empresa
pública).

És una marxa independent,
dels treballadors, i el front fa
una crida a tots els
treballadors, al marge de la
seva afiliació, que vinguin a
defensar els interessos de la
classe obrera. Aquesta marxa
està convocada tant al marge
del chavisme, com de la dreta
burgesa veneçolana.

(Més informació a http://
laclase.info)