Aquestes últimes setmanes, la lluita de classes a França ha conegut un pic d’intensitat amb la mobilització massiva i conjunta dels ferroviaris, dels estudiants, dels treballadors de la funció pública i del sector privat. Tots lluiten contra les conseqüències de la política volguda pel MEDEF (1) i aplicada per Nicolas Sarkozy.
Des de la seva arribada al poder el passat maig, el conjunt de la política del govern s’ha concentrat contra les experiències obreres. Anunciant una voluntat de “reformar” el més aviat possible, Sarkozy ha accelerat de manera successiva la privatització de la universitat, atacat el dret de vaga, ha qüestionat la Seguretat Social i ha intentat destruir el sistema de jubilació per repartició (2).

Amb el rerefons de les convulsions del capitalisme, sacsejat per una crisi financera d’una amplitud històrica, el govern és empès a actuar sota la pressió de la burgesia. Com a exemple significatiu de l’enduriment de la burgesia davant l’alça de la lluita de classe, els dirigents europeus han aprovat a Lisboa el tractat constitucional europeu que havia estat rebutjat pels treballadors i el jovent el 2005. Sarkozy ha declarat que el vol fer ratificar per la via parlamentària a partir de desembre de 2007. Lluny de ser una simple provocació, aquest anunci significa que el govern està preparat per respondre tant sí com no als criteris de convergència del tractat europeu de Maastricht. És a dir, sota el pretext de reduir el dèficit públic, es decideix a privatitzar els serveis públics i augmentar l’explotació dels treballadors liberalitzant el mercat laboral.

Els treballadors i la joventut han respost a aquesta ofensiva amb la mobilització. Malgrat la piconadora “democràtica” constituïda per mitjans de comunicació orgànicament lligada al poder, les vagues i les mobilitzacions han tingut un seguiment molt ampli. Després d’haver hagut d’enfrontar la còlera dels mariners-pescadors davant l’alça del preu del gasoil organitzada per les companyies petrolieres i els fons especulatius, el govern s’ha trobat amb la determinació dels treballadors del ferrocarril i dels estudiants.

Els treballadors de la SNCF i de la RATP (3) mobilitzat per defensar el seu règim de jubilació, blanc de primera importància per al govern. En efecte, l’alineació dels règims especials en el règim general dels funcionaris (ja alineat sobre el del privat per la reforma Fillon de 2003) prefigura la rebaixa del conjunt del sistema de jubilació en el marc d’una reforma global de les jubilacions previstes per a 2008. Com diu el mateix Sarkozy, "els règims especials no són més que un aperitiu."

Els estudiants es barallen per contenir la fi del procés de privatització de les universitats. La llei Pécresse ve en efecte a concloure la destrucció de l’ensenyament superior públic previst pel procés de Bolònia, aplicat a França pel govern Jospin sota el nom de reforma LMD.

Aquests dos atacs, contra els règims especials i contra la universitat pública, són reformes fonamentals per a la patronal. Com ho dèiem en la nostra declaració amb data 17 novembre, no hi ha res a negociar. No hi ha res en aquestes reformes en benefici dels treballadors o dels joves. No hi ha doncs res a prendre però tot a rebutjar. És l’abrogació i la retirada sense condició el que cal imposar.

Forts amb la seva victòria sobre el CPE, els treballadors i els joves es mobilitzen amb determinació per fer retrocedir el govern. Les primeres assemblees generals d’estudiants, la primera coordinació imposen immediatament la unitat amb els treballadors en lluita com a element central de la mobilització estudiantil. Aquesta unitat es va expressar el 20 de novembre, dia de la primera manifestació unitària àmplia des del començament de les mobilitzacions.

Tanmateix, fins aquí el govern ha aguantat. Mentre que la cinquena república és un règim en descomposició, que la burgesia viola cada dia la seva pròpia legalitat, el govern s’ha pogut sostenir de cara a mobilitzacions particularment massives. El seu primer trumfo és el control de les direccions sindicals per organitzacions polítiques (PS-PC) que aproven la “reforma”. El segon és el silenci que amorteix partits dits d’extrema esquerre pel que fa al combat a portar per guanyar les reivindicacions.

El paper del PS ja no dona peu a il·lusions, ha afirmat el seu suport a la “reforma” dels règims especials i conduït un dels majors atacs contra la universitat pública (La reforma LMD). Royal, recolzant la llei Pécresse, ha precisat que no tenia més que un desacord sobre el mètode utilitzat pel govern. El paper del PC és igualment clar, ja que proclama que l’obertura de les negociacions és una victòria per als treballadors. Sarkozy ha empès la sortida fins a citar l’antic secretari general del PCF, Sr. Thorez : “Cal saber acabar una vaga”.

L’esquerra “radical” no destaca no només per la seva absència de condemna de les burocràcies sindicals i polítiques, sinó sobre tot per la seva manca de “determinació” per portar a terme l’únic combat eficaç per superar els obstacles burocràtics: la unitat d’acció per ajudar els treballadors i la joventut en la construcció d’un estat major de les lluites, per la centralització dels comitès de vaga.

Dues de les majors organitzacions anomenades d’extrema esquerra estan més motivades per la construcció de partits per guanyar les eleccions que per la construcció de veritables partits obrers de lluita i per a la presa del poder: Lutte Ouvrière (LO) prepara acords municipals amb el PS, la Ligue Communiste Révolutionnaire (LCR) discuteix amb el PC sobre el seu nou partit anticapitalista. Les declaracions de Besancenot després la seva última reunió són eloqüents. Proclamant que l’absència mediàtica de Sarkozy és una victòria dels treballadors, exhorta el PS a sortir del seu mutisme.

L’amargor i la ràbia

Després de la jornada “històrica” del 8 d’octubre, i des del 14 de novembre, les assemblees generals de ferroviaris han demostrat una molt gran determinació així com una voluntat de fer fracassar a la divisió i els riscs d’enfrontaments que podien néixer de la traïció de les direccions sindicals de la FGAAC (4), la CFDT (5) i sobretot de la CGT, després de la porta de sortida oferta al govern per B. Thibault, el 14 de novembre, en el moment culminant de la mobilització. La determinació, i la joventut, treballadors reunits en aquests Assembles Generals eren un reflex de la determinació de la joventut estudiantil en lluita per a l’abrogació de la llei Pécresse, estudiants que han integrat des de la seva primera mobilització l’exigència de la retirada de la “reforma” dels règims especials de jubilació.

La mobilització de 2006, que va aconseguir el retrocés parcial del govern amb la retirada del CPE, ha demostrat que una alquímia pròpia de la lluita de classes s’havia produït reunint àmpliament totes les generacions confoses, els treballadors així com la joventut estudiantil i l’alumnat d’instituts, donant a la mobilització una força irresistible. Poc abans del 20 de novembre, veient de nou créixer el “perill” d’una unió entre treballadors del sector privat i del públic, entre treballadors i joves, que podia reprendre el moviment de 2006, la direcció de la CGT va passar a primera línia per impedir que aquesta unió es produís. Sumant-se a la direcció de la CFDT coneguda en la seva pràctica de col·laboració de classes, la direcció de la CGT, simbolitzada per B. Thibault, ha traït els interessos objectius de la classe obrera i de la joventut.

Durant prop de deu dies, els treballadors de la SNCF, de la RATP i, en certa manera d’Edf, GdF o d’altres categories directament afectades per la “reforma” dels règims especials s’han mantingut mobilitzats. Una nova generació ha fet en aquesta ocasió l’experiència de la traïció dels aparells burocràtics dels sindicats i de la tendència permanent d’aquests a la conciliació, allà on s’hauria de plantejar la intransigència.

Aquesta experiència determinarà moltes lluites que han de venir, ja que noves mobilitzacions només es poden desenvolupar en les setmanes i els mesos propers. Aquesta experiència serà integrada a les lliçons tretes de la batalla contra el CPE i el CNE. Les mobilitzacions properes seran encara més aspres i determinades ja que es recolzaran en una experiència nova que vindrà enriquir la consciència col·lectiva de la classe obrera i de la joventut.

L’amargor deguda a la traïció dels buròcrates i la ràbia provocada per la brutalitat dels atacs d’un govern que practica una política del tot al servei dels més rics, dels capitalistes, deixa als caps la idea que una batalla ha estat perduda, però que la guerra encara pot ser guanyada, ja que altres batalles s’anuncien.

La tercera “reforma de les jubilacions”, el 2008, ja anunciada pel govern Sarkozy-Fillon és un dels atacs que la contrarevolució vol tirar endavant. Aquests apunten tots els aspectes de la vida social, qüestionant experiències obreres velles de més d’un segle, i alhora totes les experiències democràtiques en nom de “la democràcia”, trepitjant la menor llibertat a nom de la “llibertat” dels propietaris i dels explotadors.

La re-apropiació de la vaga pels treballadors i joves mobilitzats és una necessitat vital per a la continuïtat de la lluita. Mentre que la mobilització es desenvolupa en la joventut estudiantil i de secundària, les direccions sindicals tenen avui un marge de maniobra cada vegada més reduït. Cal avui reafirmar que la única instància representativa del moviment és el comitè de vaga, format pels delegats escollits i revocables, comissionats per assemblees generals i representants de les organitzacions sindicals que sostenen els reivindicació dels vaguistes. No es pot imposar res en contra de les posicions preses pels treballadors mobilitzats, ningú ha de decidir en el seu lloc. Per tal de superar l’obstacle burocràtic, és necessari que els comitès de vaga se centralitzin per permetre conduir la mobilització cap a la victòria.

En la unitat, reafirmem el nostre rebuig a tota negociació i defensem fins al final les nostres reivindicacions :

37,5 anys de cotització màxima per a tots!

Abrogació dels ECTS/LMD !

Notes

1- MEDEF: Mouvement des Entreprises Françaises. Principal patronal francesa.

2- Jubilació per repartició: sistema de jubilació pel qual cada generació paga a la precedent i “cobra” de la que la succeeix. El sistema per capitalització, en canvi, es basa en la cotització de cada treballador.

3- SNCF i RATP: Société Nationale des Chemins de fer Français. Societat pública francesa de ferrocarrils i RATP. Empresa de transports públics de la Ile de France.

4-FGAAC. Fédération Général Autonome des Agents de Conduite. Principal sindicat de maquinistes

5- CFDT. Confédération française démocratique du travail