El setembre passat el primer
ministre turc, Tayyip Erdogan,
líder del partit governant
Justícia i Desenvolupament
(AKP), va fer un alegre viatge a
Egipte, Tunísia i Líbia. Es va
dirigir a les multituds
tunisianes i líbies (les autoritats
egípcies no li van donar
aquesta oportunitat), reclamant
la fi de les dictadures i la
construcció de la democràcia
als països musulmans. Va
presentar Turquia, sota el seu
lideratge, com exemple de
desenvolupament econòmic
d’un país subdesenvolupat
amb democràcia, sense deixar
de recolzar la justa lluita dels
pobles, com la dels palestins
contra Israel. Tornat al seu
país, Erdogan, en una
conferència del seu partit, va
declarar que l’AKP ja era un
«partit mundial».

El paper d’Erdogan de promocionar
Turquia com a model per als
països àrabs, recolzat tant per
l’imperialisme nordamericà com per
l’europeu, es basa en diversos
processos històrics que Turquia està
experimentant. Primer de tot, l’AKP
va fer realitat un gran somni de la
burgesia turca: desmantellar tota la
indústria estatal, privatitzar totes les
empreses públiques, liberalitzar
l’economia per integrar-la en el
mercat internacional i «reformar»
tota la legislació laboral i social
(flexibilització del treball, precarietat,
acomiadaments massius,
privatització de la seguretat social,
etc). Per això el Govern va haver de
limitar la veu i vot (més aviat
«l’espasa») de la burocràcia estatal
(militar i civil) liderada per les forces
armades, que controlava tots els
aspectes de la vida política i
econòmica. Així que els canvis en
les lleis i en la Constitució que va fer
l’AKP, i després la detenció de més
d’un centenar de generals i oficials
de l’exèrcit per conspirar contra el
Govern i preparar cops d’Estat, van
crear un ambient polític més
democràtic amb la sensació que el
país ja estava posant fi al règim
bonapartista que imperava des de
la formació de la República el 1923.

Per portar a terme aquesta tasca
de la «Revolució burgesa»,
Erdogan va onejar dues ensenyes:
europeïsme i populisme. Per transformar
l’economia, va reivindicar la
integració de Turquia a la Unió Europea
i va seguir religiosament el
guió liberal comunitari, fins a
complir amb tots els requisits que
la legislació europea exigia als
països membres per crear un
«mercat lliure». Juntament amb
això va aprofitar les normes
«democràtiques» de la Unió per
pressionar els militars turcs,
allunyant-los de la vida política i
enfortint el paper del Parlament, en
el qual mana la burgesia industrial
i financera, i que està liderat pel
seu partit.

En el capítol populista Erdogan es
va presentar com un «gran
demòcrata» que desmantellava
l’odiat règim dictatorial que les
masses patien per la seva
permanent repressió política i social.
Per mobilitzar electoralment les
masses l’AKP va utilitzar un discurs
islamista davant el nacionalisme i
laïcisme de la ideologia kemalista de
l’oficialisme estatal, però
«curiosament», combinant el
nacionalisme turc amb la creença
musulmana i redefinint el laïcisme en
un nou context religiós («respectar
totes les creences no musulmanes»
i «no intervenció de l’Estat en els
afers religiosos»). D’aquí ve la
denominació occidental
«d’islamisme moderat». Així l’AKP es
va consolidar com un partit conservador
burgès, similar a qualsevol
partit cristià demòcrata europeu, que
integra una part de les exigències
democràtiques de les masses en un
context social i religiós reaccionari.
La disputa d’Erdogan amb Israel a
partir de la massacre sionista a
Gaza el 2008, i de la matança de 9
voluntaris d’ajuda humanitària a
Gaza del vaixell Mavi Màrmara,
també va enfortir la figura del primer
ministre en el món musulmà.

D’altra banda la liberalització de
l’economia turca a partir del 2003
va atraure grans quantitats de capital
estranger que van donar un
impuls al PIB, amb nivells del 10%
durant uns quants anys. Durant la
crisi econòmica mundial que va
començar el 2008, el govern turc
va mantenir el creixement (excepte
per una lleu caiguda el 2009) gràcies
a la regulació bancària que es va fer
després de la profunda crisi financera
que va viure l’any 2001, i a la condició
de ser un dels tallers mundials en
què la mà d’obra és més barata i la
flexibilitat laboral més àmplia,
competint en aquest terreny amb la Xina i l’Índia. També el Govern va
organitzar una expedició
econòmico-diplomàtica cap als
països de la zona (sobretot l’Iraq,
Egipte, Líbia, Azerbaidjan, Ucraïna,
Rússia, etc) que va oferir a la
burgesia vendre els seus productes
(i serveis) a nivell internacional. Per
moltes empreses multinacionals
Turquia ha assumit el valor afegit de
ser la punta de llança per entrar als
mercats de l’orient mitjà.
Però aquest creixement no
només no va servir per eliminar
l’enorme bretxa entre les rendes de
la burgesia i la població treballadora,
ni va ser per això, sinó que va
accentuar la polarització social i
econòmica, estenent l’extrema
pobresa a sectors més amplis. Al
mateix temps que les indústries
públiques van ser desmantellades
l’agricultura tradicional també va ser
destruïda per la falta de subsidis i
suport governamentals, i va provocar
èxodes del camp a les ciutats,
on ja no hi ha més feina. Malgrat la
taxa oficial de desocupació (13%),
la xifra real supera el 20%, i arriba al
doble entre la població jove.

A més la democràcia de
«l’islamisme moderat» no s’estén
a la classe treballadora i al poble
oprimit, els kurds. Afiliar-se a
sindicats és castigat pels
empresaris amb acomiadaments
massius, aprofitant la connivència
del Govern i la col·laboració de la
justícia. Organitzar partits és lliure,
però a condició que no plantegin
un canvi radical en el sistema
establert, cosa que pot ser castigat
com a «terrorisme» amb penes
més dures. Tampoc els kurds poden
reivindicar els seus drets
nacionals, d’identitat i autonomia
regional, cosa que segons el
Govern no és res més que suport
al terrorisme del PKK. Les
declaracions del PKK de deixar les
armes i participar en la vida política
són rebutjades pel Govern, i
respon amb una repressió fèrria i
amb intervencions militars al nord
de l’Iraq, és a dir, al sud del
Kurdistan. Actualment les presons
turques tenen més de 4 mil presos
polítics, turcs i kurds.

I ara l’imperialisme està
promocionant (a través de la
premsa i altres mitjans de
comunicació) el «model turc» per
als països àrabs on les revolucions
estan en marxa. Un model
econòmic molt estimat per Wall
Street i la City londinenca, i un model
polític molt útil, a les ordres de
l’OTAN amb els escuts antimíssils
col·locats a les bases d’Anatòlia,
que coincideixen amb les esperances
expansionistes de la burgesia
turca i les ambicions personals i
partidistes d’Erdogan. Els pobles
àrabs tindran la consciència que
aquest model només serveix per
construir governs burgesos i pro
imperialistes que acabarien amb els
processos revolucionaris. Uns
processos històricament tan
importants que poden arribar fins a
la independència nacional i
l’alliberament social sota una
direcció obrera i vertaderament
revolucionària internacionalista en
aquests països.