Durant aquest mes les declaracions tranquil·litzadores de les autoritats econòmiques arreu del món s’han superposat al primer episodi de pànic de clients de bancs a la Gran Bretanya, mentre que també hi ha hagut un degoteig de bancs amb problemes als EUA i Europa. La FED (el Banc Central dels EUA) ha baixat mig punt els interessos, i el Banc Central Europeu no els ha apujat com tenia previst. En l’esquema de l’economia liberal burgesa és el contrari del que s’havia de fer. El Banc Central de la Gran Bretanya ha corregut a salvar (socialització de pèrdues) un banc. Als Estats Units l’economia continua deteriorant-se: ja es diu que el 30% de les hipoteques poden tenir problemes. Però, sobretot, amb la baixada de preus dels habitatges s’ha tallat la possibilitat de consumir ampliant la hipoteca, cosa que pot suposar menys facturació en tots els sectors. En aquest moment hi ha una aturada del crèdit (“crèdit crunch”) que té a veure amb la necessitat dels bancs d’agafar provisions, perquè com expliquem més avall, la legalitat només els obliga a tenir el 2% dels diners dipositats, i també per la dificultat per revendre les hipoteques (en bons hipotecaris brossa). Els bancs continuen sense prestar-se diners entre ells, i continuen suplint aquesta funció els Bancs Centrals (en alguns casos acceptant garanties que el mercat no accepta i en general emetent diners que augmentaran la inflació, socialitzant pèrdues).

A l’Estat espanyol

Es confirma el canvi de cicle a la construcció, amb preus que baixen des de l’abril (a València el 10% en 3 mesos). A la cadena de promotors i constructors hi ha acomiadaments i algunes fallides. La crisi financera internacional amb la dificultat per aconseguir crèdit ha contribuït a fer baixar la venda d’habitatges. Els augments de preus d’aliments i productes bàsics s’han rellançat. La pujada de l’euro posa en dificultats l’exportació de la indústria muntadora amb poc valor afegit com la de l’Estat espanyol. El degoteig de deslocalitzacions empresarials i tancaments no para. 16 milions de persones –moltes d’elles treballadores– deuen a l’Estat espanyol l’equivalent a 9 vegades el seu salari anual de mitjana. L’alt endeutament a interès variable de les famílies de treballadors, els salaris baixos, la precarietat laboral, la dependència de la construcció i el turisme i el desequilibri de la balança comercial, fan que l’Estat espanyol sigui el primer candidat a la crisi a la UE-15.

Davant d’aquesta situació, les direccions de CCOO i UGT, en comptes de preparar els i les treballadores per afrontar la crisi que s’acosta, s’apunten a la tesi oficial que aquí no passa res, que no ens trobem davant d’una crisi del sector. Aquest discurs el vam sentir al metall no fa gaire anys i va servir per impedir un pla global per combatre les conseqüències en tancaments d’empresa i acomiadaments, i que aquests anessin caient empresa per empresa i sense cap perspectiva per aturar-los. Per això s’ha d’explicar la realitat tal com és i afrontar un pla de lluita perquè no siguin els treballadors/es els que paguin la seva crisi.