La resistència no s’atura, segueixen les
manifestacions mentre el règim no dubta a
massacrar a la població, bombardejant amb armes
pesades Homs i altres ciutats, i assassinant centenars
de sirians. Aquest és el punt de partida de qualsevol
anàlisi del que està passant. Estem del costat dels
manifestants, del poble, i amb ells diem: Fora Bachar!

Des del chavisme i els corrents neoestalinistes es
neguen els fets, com abans a Líbia. El cas més curiós
és Hezbollah, que a Líbia va estar amb el moviment
popular i ara es col·loca del costat del règim, seguint
els passos de l’Iran. Tots ells asseguren que la revolta
popular i la repressió són mentides, un gran muntatge.
L’efecte del silenci imposat pel règim, que impedeix
l’accés a la premsa, es converteix en el pretext per a
avalar-lo. Encara així arriben les proves de la massacre
i és possible contactar amb activistes de ciutats com
Homs que ho corroboren tot. Però aquests corrents
segueixen negant la realitat. Sembla increïble, però vist
amb una mica de distància històrica, l’estalinisme
sempre ha estat expert en amagar les reaccions
populars sota suposats complots internacionals i acusar
els qui hi donaven suport d’agents de
l’imperialisme...

L’imperialisme mai espera de braços plegats i intenta
a Síria condicionar el que vindrà després de la
caiguda del règim, que potser ja és inevitable. Però no
ens hem de confondre. Durant mesos, l’imperialisme
 com va fer amb Gadafi- va apostar per la seva
continuïtat. Quan això ja no sigui possible o quan sigui
un element de desestabilització de la zona, optarà per
desfer-se’n. Amb aquest objectiu ha creat el Consell
Nacional Sirià sota l’auspici del Govern turc de Erdogán,
per controlar la sortida. Es pot especular sobre si al
final haurà intervenció militar directa o no, però aquesta
possibilitat no pot condicionar el suport al moviment
de masses massacrat pel règim.

Com assenyala el manifest que presentem en aquest
número de LI, no es pot esperar res de l’imperialisme
en benefici del moviment popular: la seva intenció serà
preservar els seus interessos i evitar qualsevol sortida
que pugui incomodar a Israel, el seu portaavions a la
zona. Per això rebutgem tota intervenció imperialista,
per la via militar o per fora d’ella. Certament, entre les
forces de resistència hi ha sectors amb il·lusions sobre
una intervenció limitada per aturar la sagnia de morts i
ferits. Estem contra tota agressió imperialista, fins i tot
contra una dictadura (com vam dir a les Malvines o a
l’Iraq), però no cal oblidar que el desencadenant de la
situació a Síria no és un pla imperialista per a canviar
el règim d’Al-Assad, sinó un aixecament popular que
el qüestiona. I aquesta intervenció es gestarà
precisament per a avortar el procés revolucionari.

No té sentit condicionar el suport a una lluita perquè
no garanteix el seu futur. Ningú hauria entès aquesta
reacció, per exemple, davant la lluita contra el
franquisme: al final, el règim es va preservar, acabant, fins i tot, més lligat a
l’imperialisme (UE, OTAN) i
controlant la transició. Això
havia de ser un motiu per no
donar abans suport a la lluita
antifranquista ?

Estem amb la revolució,
estem contra la intervenció imperialista,
aquests són els dos
eixos de la crida a solidaritzarse
amb la lluita del poble siri. I
fer-lo activament és la millor
manera d’ajudar al procés
revolucionari i d’allunyar les
il·lusions sobre el paper de
l’imperialisme.

15 de febrerode 2012