La crisi econòmica està atrapant Zapatero
i Solbes abans de les
eleccions, però això no és el que és
important, el que és important és
que la crisi ens està atrapant a
nosaltres, els treballadors i
treballadores. No hem participat en
els beneficis anteriors, però si no ens
organitzem, en pagarem les
pèrdues en forma de pobresa, atur,
desnonaments, i si arribem als nivells
dels EUA, la fam. Per una part de
nosaltres, els treballadors i
treballadores arribats d’altres països,
fins i tot es prepara una llei recolzada
per CA, PP, PNB i CIU, de mesures
contra sense papers (vegeu l’article
a la pàgina 10 del LI 82): impedir
l’accés a la sanitat i l’escolarització
de menors, eliminar el permís per
arrelament, possibilitar la
permanència fins a 70 dies als centres
d’internament, passar d’1 a 3
anys de matrimoni amb un /a
autòcton/a per sol·licitar els
papers...

Els salaris

on estem es defineixen per un salari
mínim interprofessional que l’1 de
gener de 2008 ha arribat als 600
euros, una pensió mitjana de 700
euros (més de la meitat de les
pensions no arriben al salari mínim),
una especulació amb béns i serveis
bàsics com l’alimentació,
l’habitatge, i un sector públic poc
desenvolupat afectat per la política
neoliberal de la totalitat dels partits
polítics parlamentaris de
desmantellament i privatització.

Les successives reformes
laborals, signades o no per CCOO i
UGT, més la llei d’estrangeria, la
pitjor reforma laboral, han deixat un
quadre de salaris com el que
s’adjunta.
Les dues categories de
salari mitjà més baix són
ingressos per sota del salari
mínim interprofessional de
l’època (SMI 2005 = 7.182
euros), que pot ser de
treballadors/es a temps
parcial o treballadors/es
precaris/àries que no han
treballat tot l’any. A part, hi
ha el més del 20% del PIB
d’economia submergida,
que d’una banda amaga
els molt baixos salaris
pagats a immigrants/des
sense papers gràcies a la
Llei d’estrangeria. A part, hi ha els
falsos autònoms, les professions
liberals i els empresaris, aquestes
dues últimes categories amb un
frau fiscal tradicional, declarant
ingressos molt inferiors al d’un
treballador mitjà.

Els preus

L’avanç de l’IPC interanual pel
desembre de 2007 llança un 4,3%
(el màxim en 12 anys), quan la
previsió era d’un 2%. L’habitatge,
després d’haver triplicat el preu en
12 anys (i depèn d’en quines
ciutats, molt més), ha començat a
baixar, primer la de segona mà i ara
la nova, però continua a preus
inassolibles. Els lloguers durant
aquests anys eren escassos i ara
estan pujant de preu (300 euros per
una habitació prop de Barcelona).
El 2007 el pa ha pujat el 14,1%, la
llet el 29,6%, el pollastre el 16,3%,
els ous el 9,7%, Pel 2008, les tarifes
elèctriques el 3,5%, el gas el 4,7%,
el butà el 5,2%, l’aigua a Madrid el
4,8%, les Rodalies de RENFE el
4,5%. L’Euribor ha arribat al 4,79%
(el màxim des del 2000). La hipoteca
mitjana és de 170.000 euros (944
euros al mes en 30 anys, 11.328
euros anuals). Però a Madrid és de
258.000 euros (1.433 euros al mes
en 30 anys, 17.196 euros anuals).
El pagament d’una hipoteca a 30
anys a interès variable ha tingut una
pujada el 2007 de l’11% en la quota
mensual. Cal observar la incidència
d’aquestes hipoteques en els salaris
baixos del quadre, en els casos de
famílies monoparentals o en les que
hi ha un sol sou. Les noves hipoteques,
amb les condicions de no
superar el 30% del salari ni el 80%
de la taxació del pis, fan inviable
comprar a una família treballadora.
Per un pis de 180.000 euros, la
família hauria de tenir estalviats
54.000 euros (incloses les despeses
de compra) i sumar uns salaris
anuals nets de com a mínim 31.666
euros.

IPC: una falsedat

Hi ha diverses crítiques per fer a
l’IPC. La primera és que un índex
d’aquest tipus té validesa quan el
ventall de rendes és estret (poca
diferència entre les rendes inferiors i
les superiors, com en els països
nòrdics) i/o hi ha un sòlid coixí de
serveis públics de qualitat (sanitat,
ensenyament, pensions,
habitatge...) que esmorteeixen
aquestes diferències i fan d’assegurança davant les
diferències de classe, salut,
capacitat, edat... La raó és que el
pes relatiu de les despeses dels
productes i serveis bàsics d’una
família amb ingressos baixos és molt
més gran que en una altra família
amb ingressos alts.
La segona crítica és que la
composició de la cistella que defineix
l’IPC (formada per 400 productes i
serveis) no considera la compra
d’habitatge, decisió de comprar a
què es veuen abocades moltes
famílies treballadores per la
inexistència de lloguer públic o privat
assequible. A l’IPC hi figura el
lloguer. Els increments en els preus
de l’habitatge durant més de 10
anys han estat superiors a dos
dígits.

L’Acord Interconfederal de sindicats i patronal

sindicats i patronal
Solbes, que aconsella més conill i
menys propines -ell que té un salari
de 83.936 euros anuals, a part de
dietes i després sou d’exministre-,
també aconsella congelació salarial.
El preu de l’habitatge es va
triplicar en 12 anys, es va duplicar
la inflació de 2007 respecte la
previsió, el govern no ha activat
mesures contra la inflació, i la seva
gran solució és congelar els salaris.

CCOO, UGT i les patronals CEOE
i CEPYME van signar el desembre
una pròrroga de l’Acord
Interconfederal, que bàsicament
“modera” els salaris, o sigui els
abaixa. CCOO i UGT s’omplen la
boca dient que cal canviar de model
productiu i fugir d’un amb salaris
baixos, però un any darrera l’altre
acorden amb la patronal abaixar els
sous. La forma de fer-ho és pujar
cada any la “previsió” de l’IPC, que
sempre és un 2%, i a principi de
l’any següent pagar la resta fins a
l’IPC a què s’ha arribat als
treballadors que no hagin
acomiadat. Als pensionistes també
se’ls aplica aquest model.

A part que els treballadors
precaris o fixos acomiadats abans
de la aplicació de la clàusula ja mai
no veuen aquest 2,3% (a 2007), a
part que l’IPC és fals i inferior a la
pujada real, a més els treballadors i
els pensionistes fan un préstec a la
patronal i al govern amb interès 0
per una quantia del 2,3% (el 2007)
de les pensiones i els salaris per un
temps mitjà de 6 mesos, quan ells
estan endeutats amb interessos
que van del 5,3% de les hipoteques
fins al 20% de les targetes de crèdit.

El moviment obrer ja va solucionar
aquests càlculs fa anys amb
l’augment de l’IPC de l’any anterior
més alguns punts per compensar
la falsedat de l’índex. Però en
l’actualitat, la pèrdua de poder
adquisitiu és d’una magnitud tan
gran que hauria de començar-se per
un salari mínim de 1.500 euros i
l’augment dels serveis públics,
inclòs l’habitatge públic.

El govern i les autoritats monetàries
Han fet uns pressupostos amb 3
hipòtesis no creïbles pel 2008: el
creixement del PIB del 3,4%, la
previsió d’inflació del 2% i el preu
del petroli de 74 dòlars el barril. El
petroli ha arribat a 100 dòlars el barril
el 2 de gener de 2008. La inflació
de 2007 ha estat del 4,3%, i les
aturades en la construcció i
l’automòbil, veurem com acaben.
En les tres legislatures que ha durat
el boom de la construcció, 2 del PP
i una del PSOE, els successius
governs no han posat límit a
l’escalada de preus, sinó que han
donat per bo el model de Gil a
Marbella de participar en els
beneficis de l’especulació.

Què pot passar ho podem veure
en dues de les economies més
fortes del planeta: el Japó i els EUA.
El Japó va punxar la bombolla
immobiliària el 1990, i 17 anys
després encara no s’ha recuperat.
Als EUA va punxar a principis de
2006 i 2 anys després estem dient
que hi ha en curs un milió de
desnonaments i se’n preveu un
milió més entre 2008 i 2009. Bush
ha presentat dos plans de
suposada ajuda als afectats. El primer
n’afectava poc més del 10%, i
el segon ja es veurà, perquè una
de les condicions és no estar
endarrerit en els pagaments.
Sembla més un pla per alguns dels
seus votants, perquè el 57% dels
desnonaments no són
d’hipoteques subprime.

En tot cas, es tracta també d’una
cobertura per la política real, que
és una altra. Menys d’una setmana
després d’anunciar-se aquest
segon pla es va anunciar la
coordinació dels principals bancs
centrals (dels EUA i Europeu
inclosos) per salvar els grans bancs
privats que en la pràctica estan en
fallida. Aquest anunci va ser
l’acceptació mundial per als mitjans
de comunicació que estem en una
crisi econòmica, i per qui ho
entengués, que se socialitzaran les
pèrdues dels bancs, sigui amb
diners públics dels impostos, sigui
amb diners ficticis creats del no-res
que apujaran la inflació i que es
pretén que paguin els treballadors i
treballadores no arribant a fi de mes.

No hi ha sortida individual
Nosaltres, els treballadors i
treballadores, en els propers anys,
tindrem problemes i la temptació
de resoldre’ls de manera individual.
És el que recomana Solbes: més
conill i menys propines o intentar
aconseguir un salari com el seu.
Però, com s’ha intentat reflectir
aquí, la majoria de qüestions són
col·lectives i solament tenen solució
col·lectiva. La via és organitzar-se
en els treballs per lluitar pel salari,
les condicions i els llocs de treball,
donar suport a les lluites que hi ha,
perquè el seu èxit facilitarà el nostre.
Les seccions sindicals hem de preparar-
nos ja per aquest canvi de
cicle.