Articles d'actualitat de la UIT-QI




Articles d'actualitat sobre Ucraïna



8M a Lleida i Barcelona: UN ALTRE ANYS ELS CARRERS VAN SER FEMINISTES!



Esteu aqui : Portada » Temes » Internacional

Una utopia reaccionària

Un estat palestí al costat d’Israel?

Cristina Mas, 11 de gener de 2008




“Israelians i palestins decideixen a Annapolis
rellançar el procés de pau”. Aquest era el
titular del passat 26 de novembre, sobre l’inici
de la conferència en què Israel, l’Autoritat
Palestina, 16 règims àrabs i els representants
de la UE corrien a aplicar amb bona lletra els
dictats de Bush. L’enèssima trobada internacional
(més d’un quart de segle després de la
Conferència de Madrid que va donar lloc als
acords d’Oslo) en què es parla de posar les
bases per a la creació d’un estat palestí al
costat d’Israel. Però el titular s’escrivia
aquesta vegada amb lletra petita, perquè
aquesta utopia ja no té cap credibilitat.

“En la promoció de la meta de dos
estats, Israel i Palestina, que visquin
junts en pau i seguretat, acordem
la posada en marxa immediata de
negociacions bilaterals de bona fe,
a fi de concloure un tractat de pau
que resolgui tots els temes
pendents, inclosos, els assumptes
centrals sense excepció, segons el
que s’especifica en acords
anteriors”, diu el text pactat a
Annàpolis. I per si faltava més
retòrica buida, es fa referència explícita
al compliment del “Full de
ruta”, el pla que Bush va promoure
uns dies després de començar la
invasió de l’Iraq, el 2003, pla en què
les dues parts es comprometen a
“complir amb les seves respectives
obligacions”. N’hi ha prou amb recordar
que per la part palestina
Abbas es compromet a “confrontar
el terrorisme i la incitació al
terrorisme” per garantir la seguretat
d’Israel, política que avui es tradueix
amb el bloqueig criminal que enfonsa
Gaza en la pobresa. Mentre que
Olmert hauria d’acceptar el
desmantellament dels punts de control
militar en els territoris ocupats
palestins (condició que el seu
ministre de defensa, Ehud Barak va
desmentir dos dies després
d’Annapolis) i aturar l’expansió de
les colònies (però a finals de
desembre es va anunciar que el
pressupost d’Israel de 2008 inclou
la construcció de 250 vivendes a
l’assentament de Maaleh Adoumim-
Cijsordània, 307 a Abu Gnaem i 500
a Mar Homa- Jerusalem Est).
Només el mes passat, 68 palestins
van ser assassinats i 450 detinguts
per l’exèrcit israelià. I parlen de pau...

Si el contingut de l’acord ja és
prou caduc, no cal oblidar qui és
l’interlocutor palestí. Abbas,
president de l’ANP va participar a la
conferència sense el suport del
parlament palestí (el seu govern
boicoteja a Hamàs, que té la majoria
de la cambra, y una tercera part
dels diputats estan empresonats a
Israel), sense l’autorització del
Comitè Executiu de l’Organització
per l’Alliberament de Palestina i
sense ni tan sols el vist-i-plau de la
direcció del seu propi partit, Al Fatah,
que no es va reunir per prendre una
decisió. Un president palestí que es
nega a dialogar amb Hamàs, però
no té cap problema per seure a una
taula amb els representants d’un
estat que cada dia assassina
indiscriminadament el seu poble,
assetja les seves ciutats, fa
detencions massives i sotmet a la
fam un milió i mig de palestins a
Gaza. L’aïllament d’Abbas es va
veure el mateix dia de la
conferència, quan els cossos de
seguretat de l’ANP van reprimir
fortament les mobilitzacions anti-
Annapolis que es van organitzar a
les principals ciutats de Cisjordània
(Ramallah, Jenin, Tulkarem,
Naplusa, Hebrón...), amb el resultat
d’un mort, 50 ferits i 300 detinguts.
Els manifestants cantaven consignes
com “Abbas, abbas, no
renunciarem al dret al retorn dels
refugiats a canvi de diners” o
“Abbas, traïdor”. A Gaza, la
manifestació va reunir desenes de
milers de persones, i Hamàs va
aprofitar l’ocasió per recordar que
no reconeix l’estat d’Israel. El paper
d’Abbas a Annapolis només va ratificar
que és un titella en mans de
l’imperialisme i d’Israel, per fer la
feina bruta reprimint l’oposició interna.

Gaza

A Gaza, la tensió segueix creixent.
El bloqueig fa la situació cada dia
més insostenible. Més de 800
malalts crítics esperen l’autorització
d’Israel per rebre tractament mèdic
i els seus familiars son sotmesos a
coacció per part del GSS (serveis
secrets israelians, “shabac”) per
convertir-se en informants a canvi
del permís, segons denuncia l’ONG
israeliana “Metges pels Drets
Humans”. La fam i la misèria, que
Israel utilitza impunement amb la
complicitat dels EUA, la UE, l’ONU
i Rússia (que recolzen un bloqueig
imposat pel resultat d’unes
eleccions al cap i a la fi
democràtiques) s’escampen a la
franja. Gaza, convertida en una
gran presó a cel obert, és una olla
a pressió i Hamàs, acorralat, respon
intentant mantenir el control a
qualsevol preu. Així la prohibició de
manifestacions que va acabar amb
l’atac a la manifestació de Fatah per
l’aniversari de la mort d’Arafat: la
convocatòria era clara provocació,
i Hamàs hi va caure de quatre peus
atacant una mobilització de
masses. Però aquest episodi va
tenir molt més ressò que el fet que
Fatah prohibís la manifestació a Cisjordània del 14 de Desembre,
aniversari de l’establiment de
Hamàs en aquest territori, i que la
reprimís amb les armes lliurades pels
EUA a mans d’Abbas.

L’enfrontament entre Hamàs i
Fatah no és una guerra civil entre
faccions, sinó el resultat de la política
de “divideix i venceràs” de
l’imperialisme i Israel, que s’ha
comprat un sector de la direcció de
Fatah per servir als seus interessos.

Un o dos estats?

Al si de les organitzacions palestines
ha sorgit un nou/vell debat sobre el
programa polític, discussió que ha
guanyat ressò amb Annàpolis. Cal
defensar un estat palestí al costat
d’Israel? Un sector de la direcció
palestina (i de l’esquerra israeliana)
comença a respondre que no (1).
El primer argument és que ja fa més
de vint anys que s’intenta arribar a
la solució dels dos estats, i que això
ni ha portat cap solució per als
pobles ni tan sols ha permès obrir
un procés per apropar-la. S’afegeix
que ignora la realitat política existent
sobre el terreny, que deixa sense
esperança els àrabs que viuen dins
d’Israel com a ciutadans de segona,
i que nega el legítim dret de retorn
dels refugiats que van ser expulsats
per la força el 1948 amb la
constitució de l’Estat d’Israel, i els
que s’han hagut d’exiliar en aquests
60 anys com a conseqüència de
l’ocupació. La realitat és que la ficció
política d’una solució de dos estats
només ha servit per preservar
l’hegemonia colonial d’Israel. Però
més significativa sembla una tercera
idea: “presumeix una falsa paritat
de poder i pretensions morals entre
el poble colonitzat i ocupat, per un
costat, i l’Estat colonitzador i
l’ocupant militar per l’altre”.

Israel és un estat racista,
producte artificial del colonialisme i
la seva raó de ser és el seu paper
de portaavions armat de
l’imperialisme en un territori de tant
valor estratègic com l’Orient Mitjà.
Però si acabar amb un estat com
aquest a Sudàfrica era una victòria
dels drets humans i la democràcia,
en aquest cas, es considera que
aquest argument és una violació
d’un dret sagrat a la supremacia
ètnico-religiosa, que es presenta
sota l’eufemisme del “dret d’Israel
a existir com a Estat jueu”. ¿Quin
dret té a existir un estat resultant de la usurpació de terres per la Orient Mitjà
força armada del colonialisme, que
avui segueix aplicant un genocidi
sistemàtic i és una amenaça
constant per tots els seus veïns?
L’únic “dret” aquí és el que ve de
la força. Com es pot demanar als
palestins que busquin la manera
de “conviure en pau al costat”
d’aquest estat, en un territori
format per bantustans?. Era el
mateix que durant dècades es va
demanar al Congrés Nacional
Africà, i que la població negra de
Sudàfrica va rebutjar no acceptant
viure en “ghettos” al costat d’un
règim d’apartheid.

No cal ni dir que aquesta reflexió
és per l’Estat d’Israel i no per la
població jueva. El problema no és
la gent, sinó l’aparell militar, legal i
polític que des de fa 60 anys no
està al servei del poble jueu, sinó
de l’imperialisme. Un aparell que
viu només del conflicte permanent
i que mai no ha renunciat al seu
projecte expansionista.

El camí dels dos estats no és
una solució, sinó una utopia
reaccionària. L’única solució real
és la consigna històrica de la lluita
del poble palestí, a la qual va renunciar
Arafat i que Abbas ni tan
sols recorda: un sol estat sobre el
conjunt del territori històric de Palestina,
un estat únic, democràtic,
laic i no racista. Un estat on puguin
viure els qui avui es troben a la
terra històrica de Palestina i els qui
en van ser expulsats des de 1948,
sense desigualtats ètniques o
religioses. Per aconseguir-ho, cal
enderrocar un dels principals
baluards del capitalisme mundial,
que vessa cada any milers de
milions de dòlars en mantenir
aquesta avançada armada en un
lloc clau. Per això afirmem que
l’estat d’Israel no desapareixerà
sense un procés revolucionari. Una
Palestina unificada, democràtica,
laica i no racista és
necessàriament un projecte
anticapitalista. No diem que no sigui
difícil, però la solució dels dos
estats és impossible.

(1) Declaración por un estado
único de Madrid Londres, 29/12/
2007 a www.rebelion.org i
Democracy, an existential
threat? a The Guardian 12/12/
2007

Anar a la versió en castellà