Retallades i més retallades que escanyen l’ensenyament i la sanitat
pública, i els serveis socials. Milers de llocs de treball amenaçats,
pujades de taxes, retrocés en la qualitat i les condicions laborals.. i
Mas ja diu que no pot assegurar que siguin les últimes. Uns diners
que no es retallen «per què no n’hi ha», sinó per què van a parar
a d’altres butxaques: a pagar el deute públic i els plans de
rescat bancari. L’última retallada de 10.000 milions, casualment
s’ajusta a les necessitats de la Bankia de l’ex-ministre del PP, Rodrigo
Rato. I la resta de bancs i caixes ja fan cua per rebre una nova
transfusió de diner públic.

En plenes retallades i per preparar-se per una nova entrega massiva
de diner públic a la banca, el poder econòmic i polític modula el
discurs. Ara resulta que no és tan important el control del dèficit públic
i que cal apostar per polítiques de creixement. Fins l’FMI s’apunta a
aquest gir tàctic, i la socialdemocràcia europea li fa de comparsa. Sona
bé, després d’una política al servei del pagament del deute, que ha
passat com un tsunami sobre llocs de treball, salaris i serveis públics.
Però no ens enganyem, ells no pensen incentivar l’ocupació per
reactivar l’economia, ni en afluixar les retallades en serveis públics, el
«nou» discurs es fa per què acceptem que cal donar una fortuna a la
banca amb la gastada excusa que es reactivi el crèdit i es posi en
marxa l’economia.

Les polítiques de desmantellament de l’ensenyament i la sanitat
pública estan també al servei de la privatització. El motor de l’economia
capitalista és la taxa de benefici, o el rendiment del capital, que diuen
ells. Amb la crisi no hi ha sectors en què invertir i exigeixen a l’estat
que entregui el que queda per a fer-hi negoci, uns serveis públics que
en altres moments no interessaven perquè es podien obtenir alts
beneficis en sectors industrials o financers.

Ja n’hi ha prou: o ells o nosaltres! Aquesta és l’elecció que no es
pot ajornar més. Hem d’exigir el no pagament del deute, s’ha
rebutjar el «rescat» a la banca. S’ha de nacionalitzar la banca
sense indemnitzacions al capital, per posar tots els recursos al
servei d’un pla d’ocupació, dels salaris i pensions, dels serveis
públics, del dret a la vivenda.

No hi ha cap altre camí que l’organització i la lluita per aturar
aquest desastre al qual ens empenyen. Vam fer la vaga general el 29
de març i les direccions de CCOO i UGT van donar fins l’1 de maig
perquè el Govern Rajoy donés reconsiderés la Reforma Laboral i la
política. I Rajoy ha dit sí a la Reforma Laboral i més retallades. Què cal
esperar? El temps juga contra nosaltres, cal exigir immediatament un
pla de lluita unitari (amb tots els sindicats) que inclogui noves
vagues generals.

Milers de companys amenaçats d’acomiadament pel proper curs
a la bressol, primària, secundària, adults, universitat. Volen excloure
de l’ensenyament no obligatori (bressol, batxillerat, Formació
Professional i Universitat) les classes populars amb pujades
astronòmiques de taxes i quotes.

Cal la lluita unida de tots els sectors, un pla de lluita clar ara
i sobretot al setembre, un calendari amb vagues i
mobilitzacions. Però no podem esperar convocatòries
decretades des de dalt. Ens cal construir l’organització des de
baix en assemblees, a les zones i en coordinadores.

Cal implicar-se en l’organització sindical i política.