Retallades i més retallades que escanyen l’ensenyament i la sanitat
pública, i els serveis socials. Milers de llocs de treball amenaçats, pujades
de taxes, retrocés en la qualitat i les condicions laborals.. i ni Rajoy ni Mas
poden assegurar que siguin les últimes. Uns diners que no es retallen «per
què no n’hi ha», sinó per què van a parar a d’altres butxaques: a pagar el
deute públic i els plans de rescat bancari. L’última retallada de 10.000
milions, casualment s’ajusta a les necessitats de la Bankia de l’ex-ministre
del PP, Rodrigo Rato. I la resta de bancs i caixes ja fan cua per rebre una
nova transfusió de diner públic.
En plenes retallades i per preparar-se per una nova entrega masiva de
diner públic a la banca, el poder econòmic i polític modula el discurs. Ara
resulta que no és tan important el control del dèficit públic i que cal apostar
per polítiques de creixement. Fins l’FMI s’apunta a aquest gir tàctic, i
la socialdemocràcia europea li fa de comparsa. Sona bé, després d’una
política al servei del pagament del deute, que ha passat com un tsunami
sobre llocs de treball, salaris i serveis públics.
Però no ens enganyem, ells no pensen incentivar l’ocupació per reactivar
l’economia, ni en afluixar les retallades en serveis públics, el «nou» discurs
es fa per què acceptem que cal donar una fortuna a la banca amb la
gastada excusa que es reactivi el crèdit i es posi en marxa l’economia.
Les polítiques de desmantellament de l’ensenyament i la sanitat pública
estan també al servei de la privatització. El motor de l’economia capitalista
és la taxa de benefici, o el rendiment del capital, que diuen ells. Amb la
crisi no hi ha sectors en què invertir i exigeixen a l’estat que entregui el
que queda per a fer-hi negoci, uns serveis públics que en altres moments
no interessaven perquè es podien obtenir alts beneficis en sectors industrials
o financers.
Ja n’hi ha prou: o ells o nosaltres! Aquesta és l’elecció que no es pot
ajornar més. Hem d’exigir el no pagament del deute, s’ha rebutjar el
«rescat» a la banca. S’ha de nacionalitzar la banca sense indemnitzacions
al capital, per posar tots els recursos al servei d’un pla d’ocupació, dels
salaris i pensions, dels serveis
públics, del dret a la vivenda.
No hi ha cap altre camí que l’organització i la lluita per aturar aquest
desastre al qual ens empenyen. Vam fer la vaga general el 29 de març i
les direccions de CCOO i UGT van donar fins l’1 de maig perquè el Govern
Rajoy donés reconsiderés la Reforma Laboral i la política. I Rajoy ha dit sí
a la Reforma Laboral i més retallades. Què cal esperar? El temps juga
contra nosaltres, cal exigir immediatament un pla de lluita unitari (amb tots
els sindicats) que inclogui noves
vagues generals.
Milers de companys amenaçats d’acomiadament pel proper curs a la
bressol, primària, secundària, adults, universitat. Volen excloure de
l’ensenyament no obligatori (bressol, batxillerat, Formació Professional i
Universitat) les classes populars amb pujades astronòmiques de taxes i
quotes.
Cal la lluita unida de tots els sectors, un pla de lluita clar ara i sobretot al
setembre, un calendari amb vagues i mobilitzacions. Però no podem esperar
convocatòries decretades des de dalt. Ens cal construir l’organització
des de baix en assemblees, a les zones i en coordinadores. Cal implicarse
en l’organització sindical i política.
