El primer lloc on neixen els diners ficticis és als Bancs Centrals, i especialment al dels EUA (Reserva Federal, FED). A la revista anterior (LI 81) vam explicar el frau de l’emissió descontrolada de dòlars, per la importància del dòlar com a moneda de reserva mundial que exporta la inflació a la resta del món mentre que els beneficis queden pels emissors.

El segon lloc d’on surten els diners ficticis és el crèdit bancari. Si estalviem 100 euros i els posem al banc, a la Zona Euro el banc té l’obligació de guardar-ne un 2% i pot prestar o invertir la resta (http://linko.es/4M). Si presta 98 euros i qui els pren els gasta en un comerç que torna a ingressar-los al banc, el banc pot tornar a prestar-los tots menys el 2%... Així no és estrany que es multipliquin els diners inicials per 50. Això és l’anomenat “diner bancari”.

El tercer lloc on neixen els diners ficticis és a les companyies multinacionals que han aconseguit emetre deute que altres compren o accepten directament com a diners, per un valor molt superior als seus actius (solars, edificis, màquines...) sobre la base de l’expectativa de futurs beneficis. Aquest deute equival a crear diners del no-res i es pot anomenar “diner financer”. Les expectatives de beneficis poden complir-se o defraudar-se totalment o parcial en el futur. La meitat d’aquests diners financers es crea en dòlars. Fa desenes d’anys que els diners financers creixen a ritmes que doblen el creixement de la riquesa real.

La FED dels EUA, els bancs centrals, la resta de bancs i les multinacionals han estat traient diners ficticis del barret que els han permès comprar (o prestar perquè comprin altres) empreses i actius de capitalistes locals o regionals, i des dels anys 80 les privatitzacions els permeten comprar els actius i els serveis públics (que als estats obrers de “socialisme real” eren tots els mitjans de producció). Quan la font de diners ficticis es dirigeix a un determinat sector d’un país, els preus es disparen, com ha passat amb l’habitatge a l’Estat espanyol, i els pisos passen a considerar-se béns especulatius, que poden comprar-se i vendre’s diverses vegades l’any, i no pas per satisfer necessitats humanes. L’apropiació militar dels recursos o dels contractes d’explotació dels recursos –com del petroli iraquià– és el mateix que en els casos anteriors amb més ús de la violència. Vegeu http://linko.es/4b