El president Chávez va guanyar
les eleccions del 7 d’octubre
amb 8.062.056 (55,14%) vots,
contra 6.468.450 (44,42%)
d’Henrique Capriles, escrutat el
97% de les actes, la qual cosa
significa que és reelegit per
segona vegada per un nou
període de 6 anys. La
polarització va ser aguda, tal i
com es preveia. Els dos
principals candidats del sistema
van concentrar el 99,4% dels
vots. Malgrat això la candidatura
d’Orlando Chirino i del PSL
va donar la batalla per aixecar la
bandera del veritable socialisme,
i va aconseguir que més de 4
mil treballadors i joves votessin
conscientment per una alternativa
obrera i revolucionària.

Com deien la majoria de les
enquestes, va triomfar novament Chávez, encara que sobre el final
de la campanya semblava que el
candidat opositor Capriles se li
apropava. Finalment Chávez va
guanyar amb un 11% d’avantatge,
i en 21 dels 23 estats, i en el
Districte Capital. Només va perdre
a Mérida i Táchira.

Chávez guanya amb relativa
comoditat, però no li va resultar fàcil
a ell ni al PSUV la campanya i
aconseguir sostenir-se. El descontentament
amb el govern en franges
de treballadors i sectors populars era
i és molt gran perquè ni compleix
amb els treballadors, ni hi ha bona
salut, ni educació ni seguretat. Per
això en l’últim tram de la campanya,
Chávez va girar a reconèixer que hi
havia greus mancances en el seu
govern: ”He comès errors, però
estic totalment disposat a treballar
més dur”. En els actes gairebé va
pregar per a que el votessin, que no
l’abandonessin perquè “se’ls talla la
llum, o no els havien donat
l’habitatge, o tal obra no s’havia
acabat”. Va arribar al súmmum de
llançar un nou ministeri de
“Seguiment” de les promeses, a
partir del nou govern. El seu centre
va ser la campanya de la por, dient
que si guanyava Capriles els “traurien
el que ja tenien” (les misiones, els
subsidis) o els habitatges promesos.
Això va tenir el seu efecte i molta
gent que dubtava va reafirmar, al final,
el seu vot a Chávez.

D’altra banda, el lideratge de
l’oposició de dreta, amb raó, no inspira
confiança en grans sectors
populars, que continuen associantlo
al colpisme i als polítics tradicionals
burgesos i oligarques, i on
va pesar la propaganda governamental
sobre el caràcter neoliberal
de la MUD i la possibilitat que elimini
programes socials i l’aplicació d’un nou paquet d’ajustaments.
Malgrat això un sector molt gran
de treballadors i sectors populars, que
van trencar amb el chavisme,
equivocadament va votar per Capriles
buscant castigar al govern. Entre ells,
un important sector de treballadors
petroliers, universitaris, empleats
públics, i joves (de cada 4 nous
votants, 3 van votar per Capriles).
Chávez només va augmentar 500.000
vots respecte de les eleccions del
2006, mentre que l’oposició burgesa
va augmentar, aquest any, en
2.200.000.

El factor petroli
i el clientelisme massiu

Hi ha encara els qui pretenen atribuir
el seu nou triomf electoral, al fet
que Chávez està al camí de
antiimperialista i del socialisme, i que
creix “el viure bé” a Veneçuela. Això
és fals. En primer lloc, perquè el
mateix Chávez va ratificar en la seva
campanya que amb el seu govern
seguiran contents els empresaris i les
multinacionals. “Fins als rics jo crec
que els convé que guanyi Chávez…
ells tenen les seves riqueses… tenen
les seves bones cases, tenen els seus
bons vehicles”. I després de l’elecció
va fer “una crida als veneçolans rics,
de la classe mitjana, empresaris,
professionals, a treballar
conjuntament per fer realitat el que
va considerar un dels principals
assoliments de la seva gestió: La
inclusió de Veneçuela al Mercosur”
(Telesur, 9/10).

En segon lloc, un factor clau del
triomf segueix sent el pes del boom
dels preus petroliers i el seu ús discrecional
en mans del chavisme. La
causa que no es donés una ruptura
major, és que no hi ha encara una
situació de crisi econòmica i social,
com si que passa a Bolívia, per
exemple. A Veneçuela continuen
oberts molts conflictes i lluites, però
encara atomitzades. Amb el barril de
petroli a $106 dòlars, de mitjana
l’any, Chávez pot permetre’s tenir
una política de subsidis, com, per
exemple, el programa “La teva casa
ben equipada”, a través del qual es
poden adquirir articles domèstics a
molt baix preu. Alhora, el govern té
la política de lliurar una bossa de
menjar setmanal i 3.000 bolívars (300
dòlars) a cada família en els refugis
de persones que es van quedar
sense habitatge, als quals a més els
van lliurar un certificat d’habitatge a
futur, on se’ls promet que se li lliurarà
una casa. En aquest marc, el
govern va llançar des de principi
d’any la Missió Gran Habitatge
Veneçuela, que ha tingut un gran
impacte, encara que no s’hagin
lliurat ni construït tots els habitatges
promesos.

Chávez va guanyar però seguirà
el desgast i la ruptura al caliu de
les lluites

Chávez s’enforteix políticament,
en la conjuntura immediata, perquè
ha evitat, malgrat el gran
descontentament popular, una derrota
electoral. Però la realitat és que
els conflictes socials i les promeses
incomplertes continuen presents a
Veneçuela. El triomf de Chávez no
canvia que els treballadors de l’estat
(empleats públics, de salut, i
d’indústries bàsiques) tenen els
seus convenis col•lectius vençuts
des de fa 4 o 5 anys. Que els obrers
de la fundació estatal de Sidor i del
ciment, encara no han signat el seu
conveni. O que els obrers petroliers
tenen un salari mitjà de 300 dòlars i
que PDVSA segueix exposada a
noves tragèdies com l’explosió
d’Amuay per falta de manteniment.
I que segueix existint una Veneçuela
que cau a trossos enmig de la
desigualtat social.

Passades les eleccions, milions de
treballadors, joves i sectors
populars, que equivocadament van
donar el seu vot per les dues
opcions del sistema, es veuran
obligats a enfrontar la realitat
mobilitzant-se per les seves
reivindicacions. Enfrontat al govern
de Chávez que seguirà governant
pels boliburgesos [NdT: expressió
llatinoamericana producte de la
contracció bolivarià i burgesia] els
grans empresaris i les transnacionals.

El triomf d’avui es convertirà
en desgast polític, en confrontació
social i noves ruptures de
treballadors amb Chávez. Com a
assenyalar Orlando Chirino en la
seva campanya: “guanyi qui guanyi,
entre Chávez i Capriles, els
problemes dels treballadors i el poble
continuaran”. I allí una altra vegada
estarà plantejada la tasca de construir
una nova alternativa política,
veritablement socialista i dels
treballadors. Aquest va ser el sentit
del missatge donat amb la valenta
candidatura d’Orlando Chirino i el
PSL- Partit Socialisme i Llibertat.

Miguel Sorans

El Socialista, d’Argentina