L’11 de setembre una multitud
assaltava el consolat dels Estats
Units a Bengasi, responent a un
vídeo insultant contra l’ Islam i el
sentit comú, i matava
l’ambaixador i tres treballadors.
Ràpidament les protestes
s’estenien a gairebé tots els
països de la zona. No és la
primera vegada que s’assalten
les ambaixades dels EUA, ja ha
passat en moltes ocasions a
Iran, Tunísia, etc. Aquestes
accions són realitzades per
militants islamistes, de la
mateixa ideologia que va portar
al poder als aiatol•làs a l’Iran en
1979 en la seva lluita contra el
Sha, els mateixos que combaten
contra la invasió ianqui a
l’Afganistan, els que governen a
Gaza i s’oposen al
reconeixement de l’Estat
d’Israel, els que al Líban combaten
les ocupacions sionistes, els
que van combatre a l’Iraq i estan
empresonats a Guantánamo, els
que envien brigades
internacionals a lluitar a Líbia,
Síria, l’Iraq, allà on regni la
injustícia. Com diu un amic,
l’internacionalisme islàmic es
posiciona. Tot aquest moviment
es dóna en un procés de canvi a
la zona al qual nosaltres
anomenem revolució i altres
diuen simplement
contrarevolució. Què diu
l’esquerra mundial de tot això?
Com ho utilitzen els Estats
Units?

Una caracterització de l’ islamisme

Sens dubte, el referent mundial
revolucionari de gran part de
l’esquerra està avui en Chávez,
Castro, Morales, Correa, i la seva
posició ha estat clara davant les
revolucions àrabs: molt poc suport
a les mobilitzacions a Tunísia i
Egipte, total suport a Gaddafi a Líbia
i a Baixar a Síria. Aquesta posició
es basa en què abans a Líbia, i ara
a Síria, havia governs
antiimperialistes i tot estava
orquestrat des de l’exterior per a
donar suport a mercenaris armats
per la CIA contra aquests governs.
Aquests “mercenaris” són els
islamistes, classificats de diferents
maneres pels qui pensen així des
de l’esquerra: els iranians són bons
perquè són antiimperialistes (tot i que
lapiden dones per adulteri i les obliguen
a vestir de certa manera); els
de Hezbolá també són bons perquè
combaten Israel (tot i que el partit
de Déu sigui burgès i antisocialista);
si són de Hamàs són mig bons
perquè combaten l’ocupació
israeliana –però ja se’ls comença a
veure el llautó amb el Qatar, i ni una
paraula quan empresonen
sindicalistes a Gaza per celebrar el
primer de maig; si són els talibans
no es defineixen clarament; si són
els presos de Guantánamo que van
lluitar a l’Iraq es demana la seva
llibertat si els empresona Estats
Units, però silenci quan són
assassinats en presons de Líbia o
Síria, encara que siguin els mateixos,
perquè si aquests islamistes són libis
són molt dolents, i si són siris
dolentíssims. Tot semblaria indicar
que els xiïtes són bons i els sunnites
dolents per a l’eix bolivarià.

Nosaltres discrepem d’aquestes
caracteritzacions. Per a nosaltres
l’islamisme, xiïta o sunnita, és, d’una
banda producte del moviment
antiimperialista a la zona (i s’enfronta
als EUA, a Israel i a les potències
occidentals), i de l’altra totalment
reaccionari, arribant a fregar els
mètodes feixistes, un enemic dels
socialistes revolucionaris i de la
classe obrera mundial. L’ islamisme
militant té un doble caràcter, perquè
arrossega les capes més
empobrides de la societat i alhora
serveix de fre a la revolució. Com
explica Chávez que els mateixos
que han estat armats fins a les dents
per la CIA per a enderrocar Gaddafi,
en només sis mesos hagin matat a
l’ambaixador dels EUA a Bengasi?

Nosaltres ho expliquem pel context
del procés revolucionari que es viu
a la zona, que afebleix l’imperialisme,
el dirigeixi qui el dirigeixi, ja que
aquest procés ha trencat el statu
quo de la regió, el centre de la qual
és l’estat d’Israel com garant de
l’ordre econòmic i polític del qual
formaven part Ben Ali, Mubàrak,
Gaddafi i Baixar, socis fidels de
l’imperialisme, tot i que amb la boca
petita deixessin anar discursos contra
Israel.

Com combatre l’ islamisme polític

L’esquerra calla davant la mort de
l’ambaixador nord-americà perquè
no sap què dir. Els més amics de
Gaddafi diuen que als ianquis ja els
està bé per haver embolicat la que
van embolicar a Líbia: si no
haguéssiu donat suport als rebels
libis, amonesten, no us haurien
matat l’ambaixador. I com si fossin
consellers de l’imperialisme, els
adverteixen que pot passar-los el
mateix a Síria, i que els està passant
el mateix a Egipte. James Petras
ho diu així: “el règim d’Obama va
conduir la guerra aèria i marítima
que va devastar l’economia de Líbia,
va destruir la seva integritat nacional
i va permetre que una gran
quantitat de grups fonamentalistes
terroristes estrangers i nacionals es
fessin amb el control de vastes
regions del país (…) Els
fonamentalistes islàmics, els clans,
les bandes, els tribalistes,
monàrquics i dotzenes d’altres
senyors de la guerra locals que la
UE i Washington van finançar, van
armar i van importar per a
enderrocar a Gadafi van fer molt
més: van destruir tot el teixit de la
societat civil organitzada, l’Estat i
l’autoritat pública. Enfront d’un món
hobbesià i caòtic de feus en gue rra, molts han retornat als seus
grups primaris —família, clan,
autoritats religioses-, que puguin
oferir certa protecció mínima a la llar,
al carrer i al lloc de treball. L’assalt
al consolat d’Estats Units ha estat
només un dels milers d’atacs violents
contra la propietat i les autoritats
nacionals, regionals i locals. La pròpia
policia, l’exèrcit i els ministeris estan
infiltrats per faccions armades
religioses i laiques que pretenen
assegurar-se els escassos ingressos
del petroli per al seu grup particular”.

El que Petras no diu és que
assaltar una ambaixada i matar a
l’ambaixador és un acte
antiimperialista. Podrem estar
d’acord o no amb el mètode, però
assaltar una ambaixada de la major
potència mundial, que assassina i
fa cops d’estat, per exemple a
Veneçuela, és un atemptat “contra
l’ordre establert”, un atac “contra
l’autoritat nacional i la propietat”… i
en una revolució es tracta d’això
justament. És gairebé insultant que
al mateix temps que parla d’un
atemptat contra l’estat i l’autoritat
pública, negui que estiguem davant
d’una revolució. Democràtica? Socialista?
Podem discutir-ho, però és
una revolució com una casa i
justament pel que diu el mateix
Petras. Encara que no digui que si
aquests islamistes creixen
políticament és per la total
inoperància d’una part de l’esquerra
mundial i àrab, que l’únic que ha fet
ha estat deixar abandonat el camp
antiimperialista i de la lluita de
classes, donant suport a dictadors
salvatges a l’estil de Videla,
Pinochet o Franco, i fent-los passar
en alguns casos –Gaddafi, Bashar
o Ahmadinejad- per líders
antiimperialistes, encara que
assassinin els comunistes, com els
del Tudeh a l’Iran. Tal com aquesta
esquerra va fer amb Saddam
Hussein quan envaïa Kuwait o
assassinava kurds, o ara amb
Nashral•lah, silenciant el seu
caràcter de classe burgès. L’única
manera de plantar cara a la
influència islamista al Líban, Palestina,
Líbia o Síria, és donant suport
total a aquestes revolucions, lluitant
contra els seus dictadors i
denunciant a l’islamisme per
inconseqüent, perquè per trencar
amb l’imperialisme cal donar de
menjar als treballadors
nacionalitzant la terra, el petroli, etc.
I això l’islamisme no ho fa, perquè
a més de religiosos són burgesos;
de segona divisió en comparació
amb Obama, però burgesos.

La
denúncia de l’islamisme en si no
serveix de res si no denunciem als
que tenen el poder a la zona i no
lluitem contra ells, acompanyant el
procés, i no burlant-nos-en com fa
l’esquerra mundial, es digui Chávez,
Castro o PCE. Aquestes revolucions
són producte de la situació
d’injustícia a la zona, de la falta de
llibertats i de la misèria. I això és el
que cal denunciar, com van fer els
treballadors i els joves en la conca
minera a Tunísia contra Ben Ali, fent
vagues pel treball, insurreccions, i
ara també contra Ennahda, però
des de la barricada, denunciant el
salafisme i al govern com
instruments del capital.

Els governs de Cuba i Veneçuela,
mitjançant els seus ministeris de
Relacions Exteriors, se sumen a la
condemna internacional per l’atac
terrorista perpetrat contra el
consolat nord-americà a Bengasi.
Així ens va al Pròxim Orient i el nord
d’Àfrica, de quin antiimperialisme
parlem?

La reacció dels Estats Units

El primer que fa Obama és enviar
avions a la zona, qualificant
l’acte de terrorista (no deixa de ser
curiós que els qui estaven contra la
intervenció militar a Líbia fa uns
mesos, ara callin davant els avions
que envia Estats Units) i exigint la
dissolució de les milícies líbies. A les
seves ordres es posa el nou govern
libi, que ràpidament convoca a
Bengasi una manifestació de suport
al govern i per la dissolució de les
milícies. Que els líders libis plorin per
l’assassinat de l’ambaixador és normal,
també és normal que vulguin
el desarmament de les milícies per
a tenir ells tot el control; el que no
és normal és que les milícies,
qualificades de “mercenàries de la
CIA” i “imperialistes”, s’enfrontin
amb el govern libi i assaltin una
ambaixada imperialista. Els
marxistes hauríem d’estar
acostumats i analitzar aquestes
contradiccions, indissociables de les
lluites dels pobles i els marcs
geoestratègics. Com va passar a
l’Afganistan, on els talibans lluitaven
amb l’imperialisme contra la URSS,
i ara s’han girat en contra seva.

Doncs igual que al seu moment es
va demanar la sortida de la URSS,
i la dels EUA d’Afganistan, ara cal
demanar que els Estats Units
marxin de Líbia i de Síria, i que sigui
el poble qui decideixi el seu destí.
L’imperialisme pot arribar a acords
amb els islamistes, és clar que sí,
però amb qui no arribarà a cap
acord és amb el poble àrab entorn
de la supervivència d’Israel i el
repartiment dels recursos
energètics de la zona. Els Estats
Units vol aturar aquestes
revolucions a la zona, controlar-les
políticament, i és per això que
intervé a Líbia –no per “derrocar un
govern del poble”, sinó perquè no
se’ls escapi res de les mans.

Desgraciadament per a l’esquerra
mundial, el primer que escapa als
imperialistes és l’islamisme, que és qui els dóna mals de cap, a Rafah,
a Gaza, a Síria, o a Tunísia, donant
suport a revolucions legítimes del
poble, mentre d’altres se’n riuen i
els deixen la via lliure. Als carrers de
Líbia hi ha molt poder i aquest poder
és el que els Estats Units volen
destruir; per això ràpidament criden
al desarmament de les milícies.
Oposar-se a aquestes mesures
nord-americanes i del nou govern
libi és ser antiimperialista, i no ho és
donar suport als tirans de la regió,
ni amonestar als pobles insurgents i
lamentar-se dels riscos certs que es
viuen a les revolucions.

L’esquerra mundial en fallida:
hem de reaccionar

La present reflexió tracta
d’incorporar una crida a tota
l’esquerra mundial -incloent Chávez,
Castro i els Partits Comunistesperquè
abandonin la seva política
actual i donin suport amb tot a les
revolucions àrabs. Perquè és just,
perquè és l’única manera d’acabar
amb la influència islamista i amb
l’imperialisme, i sobretot perquè la
seva pretensió que aquestes
revolucions han estat patrocinades
pels Estats Units, armades per la
CIA i per Israel a través de
l’islamisme i de “mercenaris”, s’ha
revelat completament falsa, com
ho demostren els assalts a les
ambaixades, les manifestacions
contra Israel i els milers de vagues
que s’estan donant en tots aquests
països. Això tot just comença. El
procés és llarg i encara hi som a
temps. A Síria es juga una batalla
crucial contra un altre tirà, i de nou
els islamistes es faran forts gràcies
als nostres errors. La classe obrera
del nord d’Àfrica i el Pròxim
Orient ha de veure manifestacions
a Europa i a Llatinoamèrica, les han
de veure com un far per a la seva
revolució i com un suport. D’altra
manera, després de la caiguda de
Baixar, no callem o ens posem a
plorar quan els islamistes siris
assaltin els alts del Golàn i cremin
a l’ambaixador nord-americà, i el
CNS o el govern titella de torn cridi
a la pau, a l’ordre i al desarmament
de les milícies que ataquen Israel.

Llavors ja serà massa tard, se’ns
haurà passat el moment, i
repetirem de nou el sermó sobre
els islamistes feixistes: que aquestes
revolucions no han servit per res.
No vam dir el mateix de la revolució
portuguesa, per exemple, i mireu
com està Portugal ara; o de la
sandinista i mireu com està Nicaragua
ara. Encara hi ha temps de rectificar,
com l’esquerra va fer en el
59 amb Cuba, on un barbut -com
els islamistes d’ara-, armat per la
CIA segons deien aleshores els
comunistes oficials, al costat del Che
Guevara, a qui deien “aventurer”,
va prendre el poder; els mateixos
que ho criticaven llavors ho deïfiquen
ara, i els mateixos que criticaven la
revolució iraniana contra el Sha la
deïfiquen ara. És l’hora l’esquerra
es situï correctament al costat del
procés revolucionari; no plorem
demà per com està el món si no
hem actuat avui.

James Petras fa aquest balanç
de les revolucions: “en tot el món
musulmà, una nova onada de
polítics reaccionaris, corruptes i
servils han pres les regnes del poder
amb el suport dels mateixos
militars, la mateixa policia secreta
i el mateix poder judicial que van
sostenir als governants anteriors.
La mort i la destrucció són
rampants; la pobresa i la misèria
s’han multiplicat, han trencat la llei
i l’ordre, matons reaccionaris han
pres el poder polític quan abans
eren una força marginal. Els nivells
de vida han caigut, les ciutats
estan devastades i el comerç està
paralitzat. I presidint aquest “Hivern
àrab” es troben les potències
occidentals, Estats Units i la Unió
Europea —amb l’ajuda de les
monarquies absolutistes
despòtiques del Golf, el seu aliat
turc i un exèrcit variat de
mercenaris terroristes islamistes i
els seus possibles portaveus de
l’exili”.

El missatge de Petras als pobles
insurgents ós clar: només heu
aconseguit enfortir a l’imperialisme,
millor haver-se quedat a casa sense
menjar, o a la presó de Kasserine o
Abu Salim, el vostre esforç va ser
en va, ara esteu pitjor, Ben Ali
mantenia a ratlla als islamistes,
també als vaguistes miners de
Redeyef. No hi ha diferència entre
el missatge de Petras i el de
l’imperialisme nord-americà i
europeu de fa dos anys: els
dictadors contenen els barbuts. Són
missatges com aquest els que fan
créixer precisament la seva
influència. Un revolucionari marxista
descriuria el procés d’una altra
manera: heu acabat amb un tirà
que només us donava presó i
misèria, la vostra lluita té tot el nostre
suport; va caure Alí Babà però es
van quedar els 40 lladres, us volen
robar la revolució, no ho permeteu;
la mateixa policia que us reprimia i
empresonava amb Ben Ali és la que
ara mana, la que va matar als
vostres fills i segueix reprimint al
carrer, l’exèrcit que us va assassinar
segueix intacte, la misèria i l’atur són
iguals, les multinacionals guanyen
milions… per això és necessària una
segona revolució que trenqui amb
l’imperialisme i nacionalitzi les seves
empreses, pel pa, pel treball i la
llibertat.