S’acaba de produir la primera vaga
general contra el govern
kirchnerista. Ha estat una «aturada
històrica», com van dir els
convocants. Aquesta nova acció
obrera nacional contra un govern
peronista és part dels grans canvis
que s’estan produint al país. La
CGT Moyano, protagonista central
de la convocatòria -al costat de la
CTA Micheli i la denominada «CGT
Blava i Blanca» de Barrionuevo-,
durant nou anys ha estat
acompanyant l’oficialisme. La seva
ruptura sacseja el panorama polític
i sindical. Des d’aquest moment,
tenint com a mar de fons
l’ajustament en curs, les lluites que
mai s’han aturat i els greus
problemes socials sense resoldre,
Moyano s’ha vist obligat a impulsar
diferents convocatòries. Més
enllà dels projectes sindicals i
polítics dels convocants, els
treballadors s’han sumat a
l’aturada com a part de
l’enfrontament a un govern que va
perdent expectatives populars,
expropia el salari obrer via l’impost
als guanys, avala els ajustos a les
províncies i destina els diners
populars a pagar al comptat el
deute extern de la dictadura, mentre
milions viuen en la pobresa.

Cristina va guanyar amb el 54% i
va creure que llavors rebia un xec
en blanc per avançar amb el seu
«model» al servei de les
multinacionals, banquers i grans
empresaris (els seus grans
beneficiaris). Per a això va preparar
el seu projecte re-reeleccionista. Va
començar a aplicar més
decididament un ajustament al calor
de la crisi capitalista mundial. I
va seguir endavant amb el seu
doble discurs, com intentar fer
creure que és un govern «progressista que combat a la
dreta», mentre acaba de pactar
amb Macri –NE: el major grup
econòmic argentí-, es va aliar amb
el pitjor de la burocràcia sindical, va
votar una llei d’ART - NE: cop molt
dur a la capacitat dels treballadors
de defensar els seus drets laborals
bàsics, sense avançar en prevenció
d’accidents, salut i higiene- que
demanava la Unió Industrial i apel•la
a la Llei de Mitjans per tenir un
monopoli mediàtic que només parli
bé del seu govern. Un pla que li està
fracassant.

L’economia s’ha desaccelerat
(s’han perdut milers de llocs de
treball); la inflació se segueix
menjant els ingressos populars;
l’impost al salari és vist cada vegada
més com un gran robatori a milions
de treballadors i els fons dels jubilats
són destinats a pagar deute extern i
donar crèdits a les patronals, mentre
els avis segueixen sense el 82%
mòbil i els acaben de liquidar
malament les pensions, quedant-se
el govern amb 6.000 milions de pesos
anuals.

El malestar social segueix
Creixent

El 27 de juny al costat de la CGT
Moyano i el passat 10 d’octubre
davant la convocatòria de la CTAMicheli
i Camioners, milers es van
mobilitzar a Plaza de Mayo. El 13
de setembre va haver-hi una primera
cassolada de la classe mitjana i
diferents sectors populars, i el 8N un
altra mobilització multitudinària, on
el 30% dels qui van participar havien
votat a Cristina. Ara s’ha arribat a la
primera vaga general. I si l’aturada
no va ser del cent per cent és per la
traïció de la CGT Balcarce i la CTA
Yasky, que l’han esquirolejat malgrat
que les seves bases també estan
clarament afectades per la política
de la Casa Rosada. Accions que han
obligat al govern a retrocedir, en el
cobrament de guanys de la paga de
desembre, en no aprofundir
l’ajustament i a frenar, ara com ara, les seves ànsies reeleccionistes.

Però lluny s’està de satisfer les
àmplies i variades necessitats
populars. Segueixen les apagades,
les obres que no es fan, el grapeig
a la justícia, els casos de corrupció,
el manteniment de les privatitzades
i les mentides com les del INDEC –
NE: institut d’Estadística argentí-.
Per això la ràbia creix i milers de
desencantats busquen una alternativa
sindical i política per fer front a
aquests atropellaments.

Enmig d’això es mouen els polítics
de l’oposició patronal. Desdibuixats
per on se’ls miri, (...) en els traços
gruixuts, coincideixen amb la política
oficial: en què cal pagar el deute
extern, mantenir l’aliança
estratègica amb empresaris i
multinacionals; seguir amb les
privatitzacions menemistes i el
robatori al salari. (...)
Davant això fa falta una sortida
sindical i política oposada, tant al
kirchnerisme com a qualsevol
variant de l’oposició patronal. Per
això va ser molt important que el
Front d’Esquerra (FIT) hagi estat part
important de l’aturada, jugant un clar
rol amb els seus dirigents sindicals
per impulsar-lo i donar suport els
talls. Reclamant fora l’impost al
salari, el pagament a tots de les
assignacions familiars, el 82% mòbil;
és a dir, «contra l’ajustament de
Cristina i els governadors», com va
assenyalar en una declaració.
Al seu torn, el FIT s’ha pronunciat
per mesures de fons, com el no
pagament del deute extern,
reestatitzar les privatitzades sota control
i gestió de treballadors i usuaris, i
nacionalitzar la banca i el comerç
exterior, entre d’altres. Cridant a donar
continuïtat a l’aturada amb un pla
de lluita nacional.

El nostre partit seguirà intervenint
en la vida nacional, donant suport a
les lluites, reclamant la continuïtat
de l’aturada general amb un pla de
lluita, impulsant al sindicalisme
combatiu (com estem fent al costat
dels ferroviaris del Sarmiento i el
nostre company «Pollo» Sobrero),
aixecant mesures de fons i
promovent la unitat de l’esquerra via
el FIT, contra tota variant patronal.
Cridem als treballadors i joves a sumar-
se per enfortir una alternativa
obrera i d’esquerra.

22/11/12

Editorial del Socialista 234, premsa
d’Esquerra Socialista, secció
argentina de la UIT-CI

Ara: pla de lluita

En la conferència de premsa que van brindar
la CGT Moyano, CTA Micheli i el sector
de Barrionuevo en la tarda del 20, davant la
pregunta de com anaven a seguir, si be
Moyano va dir «ha començat un camí de
lluita», va prevaler la crida al diàleg i a que el
govern «recapaciti». Només el dirigent
combatiu Rubén «Pollo» Sobrero, (...) va
assenyalar que la propera vegada cal parar
per més de 24 hores. Sobrero, durant tota
la jornada, es va encarregar d’asseverar per
tots els mitjans que cal seguir-la amb un atur
de 36 hores com a part d’un pla de lluita.

Aquest és el missatge que cal portar ara
als llocs de treball. A treure conclusions de l’atur. A mostrar als companys que es pot
enfrontar al govern, a les patronals i als
dirigents venuts. Que cal seguir mobilitzats
en unitat d’acció amb els qui plantegen lluitar
(més enllà de les diferències sindicals i
polítiques amb les organitzacions
convocants). I que fa falta un pla de lluita
nacional debatut i discutit a la base. Amb
un nou atur de 36 hores. Moyano i Micheli
i la resta dels convocants haurien
d’organitzar una àmplia consulta sobre
aquest tema, cridant a assemblees i
plenaris dels seus gremis, i també
convocant a les Internes i Cossos de
Delegats dels gremis que són de la CGT i
CTA oficial i a les agrupacions i llistes d’oposició de tot el moviment obrer per
delinear els passos a seguir.
Cridem a coordinar als diferents
sectors per impulsar aquesta exigència.

Perquè és clar que quan al moviment
obrer l’hi convoca a lluitar pels seus
legítims reclams, respon. I vagi com!