Els socialistes revolucionaris, que formem part d’Unitat Internacional dels Treballadors (UIT-CI), ens solidaritzem amb el dolor del poble veneçolà per la mort del president Hugo Chávez. Com també compartim aquesta solidaritat amb els seus familiars i amb els milers de seguidors que Chávez i el seu moviment tenen a Llatinoamèrica i la resta del món. En el mateix sentit s’ha expressat el nostre partit germà el Partit Socialisme i Llibertat (PSL) de Veneçuela, que encapçala Orlando Chirino.

L’ impacte de la seva mort transcendeix les fronteres de Veneçuela, perquè Chávez ha estat un líder polític de masses que va donar enormes expectatives de canvi per a milions de treballadors i sectors populars. Milions que a Veneçuela i en tota Llatinoamèrica estan farts del lliurament, del saqueig imperialista, de les multinacionals, els oligarques i del creixent nivell de pobresa, mentre els rics són cada vegada més rics. Milions que vénen lluitant contra els plans d’ajustament. La mort de Chávez deixa plantejat fins a quin punt el seu projecte polític va respondre a aquestes expectatives i quin serà el futur del seu moviment.

Chávez va sorgir canalitzant la crisi del Caracazo

Chávez era un militar desconegut en els anys 90. I es converteix en president en 1998, canalitzant el rebuig de masses als vells líders i partits polítics capitalistes que havien portat a Veneçuela al desastre social. El “que se’n vagin tots” veneçolà es va donar en 1989, en la rebel•lió social coneguda com el “Caracazo”. Milers de persones van sortir al carrer contra l’ajustament. Chávez va cobrir aquest enorme buit polític, aixecant banderes nacionalistes, antiimperialistes i populars. Chávez va consolidar el seu prestigi quan va fracassar, per la mobilització revolucionària del poble veneçolà, el cop d’estat pro-yanqui d’abril del 2002, impulsat per Bush i la vella oligarquia del país.

El nostre corrent socialista a Veneçuela, integrada per militants de llarga trajectòria com Orlando Chirino, José Noces, Miguel Ángel Hernández, Emilio Bastidas o Armando Guerra, entre d’altres, van estar aleshores al costat de la classe obrera i del poble impulsant la mobilització per derrotar el cop d’estat pro-imperialista i defensant el dret democràtic del poble que havia triat a Chávez. Es van guanyar l’autoritat per expressar les seves discrepàncies amb el projecte polític de Chávez i amb el seu moviment, des d’una postura conseqüentment antiimperialista i socialista.

L’any 2005, Chirino assenyalava, com un dels principals dirigents de la central obrera UNT, que “el projecte polític del president Chávez segueix basant-se en aquesta il•lusió a la nostra diferència estratègica amb el que fins ara planteja el president Chávez. L’única classe social que està disposada a anar fins al final, justament és la classe obrera, els treballadors...Això d’impulsar un projecte basat en la suposada “funció social” del capital, ni és nou, ni lamentablement és socialisme” ( llibre Reportatges a dirigents de la UNT, juny 2005, pàgines 65 i 67).

D’aquesta forma, Chirino expressava els límits del projecte del chavisme per aconseguir solucions de fons per als treballadors i el poble. Efectivament, el projecte no es res nou. Des del primer moment, el projecte de Chávez va tenir punts de contactes amb el que va ser el peronisme als anys 50 a Argentina. També Perón va tenir friccions amb l’imperialisme i va fer algunes concessions socials per la bona conjuntura econòmica de la postguerra. Però al no trencar amb el capitalisme mai va aconseguir realment solucionar els problemes de fons dels treballadors i el poble. Chávez també va aprofitar una conjuntura de preus petroliers alts per fer algunes concessions com les Missions. Però en mantenir l’estructura capitalista del país, convivint amb les multinacionals, els banquers, els grans empresaris i una nova burgesia, anomenada “boliburguesia”, després de 14 anys de govern, els problemes vitals del poble veneçolà (salari, salut, educació, habitatge) segueixen sense solució.

La lluita dels treballadors i el poble veneçolà continuarà

Avui a Veneçuela, el dolor per la mort d’Hugo Chávez, és una pausa de duel. Demà, el poble veneçolà seguirà la lluita per les seves reivindicacions i els canvis socials als quals aspira. Sabem que encara ara hi ha amplis sectors de masses que tenen expectatives que, sense Chávez, el govern del PSUV respongui a les seves aspiracions. Respectant aquesta opinió, seguirem dient-los que amb aquest projecte, governi qui governi, Maduro o Diosdado Cabello, no hi haurà sortida per als problemes del poble treballador.

El poble seguirà patint una altíssima inflació i baixos salaris, a causa de l’ajustament que està aplicant Maduro i que, segons ell, va ser aprovada per Chávez i que està basada en una devaluació del 46, 5%, una mesura típica d’ajustament capitalista. Seguirà la lluita per la defensa del salari i contra la criminalització de la protesta, tal com es va evidenciar en la brutal repressió de que van ser víctimes novament els Yukpa i l’assassinat per sicaris del seu dirigent Sabino Romero.

Tampoc són cap solució els dirigents de l’oposició burgesa pro-yanqui reciclats en la MUD, que ara volen aparèixer com els capdavanters de la Constitució que ells mateixos van trepitjar amb el cop d’estat i l’aturada-sabotatge petrolier en el 2002.

Per tot això fem nostra la proposta aixecada pel PSL a Veneçuela, que “ planteja transformacions concretes per avançar cap a una societat molt més justa i solidària, partint de que el petroli sigui 100% de l’Estat veneçolà, sense empreses mixtes ni transnacionals, i sigui gestionat directa i democràticament pels treballadors i tècnics de la nostra principal indústria. Partint de la recuperació del nostre principal recurs, es podran enfrontar els problemes del país, convertint-lo en una gran palanca econòmica al servei de salut i educació gratuïta per a tots, habitatges dignes, salari mínim igual a la cistella bàsica de compra, seguretat social i personal, jubilacions a temps i retroactivitat de les prestacions socials, treball digne i productiu, desenvolupament industrial i reforma agrària, en el marc d’un model sense explotació d’uns éssers humans per uns altres, ni depredació irracional de la naturalesa.

Per al nostre partit, només a través de l’organització obrera i popular autònoma i la mobilització, en la perspectiva de la lluita per conquistar un govern dels treballadors i el poble explotat, es podrà trobar solució per als problemes que ens afligeixen. Així que l’actual conjuntura que travessa el país ratifica la necessitat de construir una alternativa veritablement d’esquerra i revolucionària, que superi el fals socialisme del segle XXI i la falsa democràcia que pregona la dreta. Una alternativa política que al carrer, a les universitats, en les portes de les fàbriques, a les àrees petrolieres, així com en el terreny electoral, s’erigeixi en eina de lluita per als treballadors, les comunitats i la joventut” (Declaració PSL 16 de gener 2013).

Miguel Sorans, dirigent de la UIT-CI