En el 2009, dos anys després
d’haver detonat la crisi a l’agost
del 2007 a EEUU amb les hipoteques
subprime (una altra estafa),
a l’estat espanyol s’incrementa la
venda de “participacions
preferents”i “deute subordinat”
en les oficines bancàries,
sobretot a les Caixes, que havia
començat al 2002. Els governs
d’Aznar van iniciar la bombolla
immobiliària i Zapatero havia
aconseguit la seva segona
legislatura amb Solbes com a
mascaró de proa, negant la crisi
en la campanya electoral de març
del 2008. Amb això, Solbes i
Zapatero permeten que la banca
escuri les restes de la bombolla
immobiliària i es preparen per a la
crisi i les fallides de les caixes i
bancs que venen a continuació.
22 caixes i bancs van
comercialitzar preferents i deute
subordinat entre el 2002 i el 2011,
afectant a centenars de milers de
famílies (unes fonts diuen 300.000
i altres 700.000) i sumant entre
10.000 i 30.000 milions d’euros.

L’estafa massiva va consistir en
vendre com a dipòsits a termini fix (amb
rendiments que en alguns casos
arribaven al 7%), el que en el cas de
les preferents eren accions, per tant
el capital no estava garantit, ni tampoc
la liquiditat, doncs per aconseguir els
diners (o una part) s’havia de vendre
en un mercat que va desaparèixer. El
Fons de garantia de dipòsits no les
garanteix. En el cas del deute
subordinat, també amb elevades taxes
de rendiment, sense garantia del capital
del Fons de dipòsits i també amb
un mercat secundari inexistent. La
persona presta al banc i assumeix el
risc. Si el banc fa fallida, en la liquidació,
aquest deute va darrera dels altres a
l’hora de cobrar. A més de l’estafa de
vendre com a dipòsits el que eren
accions i bons, la segona gran
ocultació era que les caixes i bancs
espanyols ja estaven en fallida en
aquells moments i que “invertir” en ells
era ruïnós. Bankia va passar d’admetre
uns beneficis de 300 milions al 2011 a
absorbir un rescat de 24.000 milions.

Les entitats que van
comercialitzar preferents, excepte
error o omissió, van ser: Bankia (formada
per Caixa Madrid, Bancaixa,
La Caixa de Canàries, Caixa
Laietana i les Caixes d’Àvila, Segòvia
i Rioja, ara del FROB), Caixa
Catalunya (ara del FROB), Caixa
Galícia (ara del FROB), La Caixa,
CAM, Caixa Cívica, Caixa Penedès,
BBVA, Banc de València, Banc
Santander, Caixa Cantàbria,
UNNIM (Caixa Manlleu, Caixa
Sabadell i Caixa Terrassa, ara del
BBVA), Caixanova, Banc Espirito
Santo, Bankinter, Banc Popular,
Caixa Insular.

Per les seves dimensions, es
tracta d’una estafa massiva i
sistemàtica, en la qual a part de
milers de directors d’oficines, estan
implicats centenars de directius de
les Caixes i Bancs, de la CNMV
(Comissió de control del mercat de
valors), Banc d’Espanya, i dels
ministeris implicats (Economia) i
auditores privades (del 2006 al 2008,
Luis de Guindos va ser president
de Lehman Brothers per Espanya i
Portugal i va comercialitzar
preferents, al 2009 va fitxar per Price
Waterhouse Coopers com a responsable
de la direcció financera i
va auditar favorablement a Caixa
Galícia Preferents SA). En les
cúpules de les caixes hi havia
dirigents de partits, del PP en el cas
de Caja Madrid i Bankia i del PSCPSOE
en el cas de Caixa Catalunya.
A mitjans d’abril, el FROB (l’estat)
va generar els criteris per a legalitzar
l’estafa en línia amb els criteris
esmenats per la UE (veure notes del
FROB en els enllaços), per a les
entitats que van ser
“nacionalitzades”, socialitzant les
pèrdues: Bankia, Caixa Catalunya i
Caixa Galícia. L’objectiu dels criteris
és no admetre que el conjunt de
l’operació va ser ideada i organitzada
per robar a unes desenes de milers
de milions de la classe treballadora i
petita burgesia, amb l’objectiu final
de rescatar caixes i bancs. 10.000
o 30.000 milions a afegir als 200.000
milions gastats fins ara en els rescats
a la banca (enllaços).

El FROB
segueix amb la ficció que no va
haver delicte general, massiu,
sistemàtic i organitzat, i tracta a les
víctimes com a inversors que han
tingut la mala sort d’invertir en caixes
en fallida i admet que en alguns casos
no se li va explicar al client els
riscos que estava signant. Si ho he
entès be, les víctimes d’aquestes
tres ex-caixes en fallida poden
sol•licitar un arbitratge (decisió administrativa,
es renuncia a anar a
judici), i poden conèixer prèviament
el resultat probable doncs una consultora
a sou del banc classificarà el
cas abans de l’arbitratge pròpiament
dit, amb el que pre-anunciarà el
resultat. L’altra opció és anar a
judici. El que farà el FROB, tret
que l’arbitratge o el judici indiqui
el contrari, és fer una “quitança”
als diners que va invertir la víctima
de l’estafa d’entre el 20 i el
70%. El que resti es passarà a
accions amb un recàrrec en el
preu per definir i la persona haurà
de vendre aquestes accions, que
previsiblement hauran baixat. En
els diaris s’especula que en molts
casos es perdrà el 80-90% dels
diners.

El capitalisme comença a mostrar
el seu veritable rostre. A
l’endeutament per a tota la vida,
els desnonaments, els
acomiadaments, les retallades en
sanitat, ensenyament, serveis
socials, pensions, atur, les
retallades salarials, els impostos
que paguem els treballadors i
treballadores i que no paguen les
grans empreses ni les grans
fortunes, entre els paradisos
fiscals i les SICAV, es contraposen
els 200.000 milions de rescat a
la banca (i que no ha acabat). La
burgesia va idear, organitzar i dur
a terme el robatori de les
preferents i és a la que cal castigar
i expropiar per tal de tenir una
economia al servei de les
necessitats de la majoria, no una
economia que ens ofegui a la
majoria.

No paguem el deute públic.

Per un govern dels
treballadors i treballadores.

Nota: la cita en els enllaços
http://is.gd/YdcCjK no implica
avalar la línia de l’autor/a o la web.