A mitjans del 2001 el deute públic
representava el 48% del PIB –molt
“manejable” comparada amb els
deutes actuals de la UE!- però va portar
al corralito, a l’atur massiu i a la
misèria… i per fi al Argentinazo, que va
fer caure cinc governs a finals d’any.
Quan, un d’aquests governs, el de
Rodriguez Saa, va determinar la
suspensió de pagaments, el deute
pujava a US$ 132.143 milions. Quan
Duhalde va assumir el govern al gener
es devien ja U$S 145 milions –perquè
els interessos segueixen corrent encara
que es decreti una moratòria- i com
el FMI es va negar a refinanciar-los, va
caure directament en default (fallida de l’estat).

El que va acompanyar el default va ser la
devaluació de la moneda també al gener d’1 a 3
pesos per dòlar, i com el PIB va caure, el pes del
deute sobre ell va passar a ser una mica més del
140%. El deute públic va arribar a ser de U$S
190 mil milions en el primer trimestre del 2005.

En el 2003, el govern de Néstor Kirchner va
proposar una quitança mitjana del 75% del valor
del deute, mitjançant una operació de
bescanvi per 3 tipus de nous bons amb
venciment als anys 2030, 2038 o 2045. El canvi
es va realitzar en el 2005 i no afectava als
anomenats creditors privilegiats (FMI, B.M., BID,
Club de París, entre d’altres, als quals mai els
va ser qüestionades els seus drets ni es van
suspendre els pagaments). La resta de creditors,
comunament coneguts com a fons voltors,
haurien així d’acceptar la quitança del deute,
de manera que de nou era diner públic el que
s’utilitzava per recomprar els seus deutes amb
els nous bons o era a través de països amics,
com Veneçuela, que també amb diners públics
comprava deute argentí en el 2007.

A principis de març del 2010, es creava el Fondo
de Desendeudamiento Argentino (FDA) "amb
la finalitat de la disminució del cost financer per
estalvi en el pagament d’interessos" i s’estableix
que el Banc Central hauria de transferir 4.382
milions de dòlars al Tresor de les seves reserves
per emetre nou deute a 10 anys. Malgrat la
menció del ministre a una quitança del 66,3%,
la seva al•lusió només incloïa els inversors
institucionals, pels restants la quitança era entorn
del 50%. L’oferta final indicava que Argentina
acabaria pagant 10.500 milions de dòlars en lloc
dels 20.000 milions de dòlars que es devien.

Els fons voltors no van acceptar cap de les
permutes financeres i van promoure
embargaments de béns públics argentins –com
la fragata Libertad en 2012- i judicis
internacionals encara pendents de resolució
definitiva. Però a més, les agències Fitch i Standard
& Poor’s (S&P), havien baixat la nota del
deute a Argentina per la primera sentència
realitzada a Nova York (B i B- respectivament, sumant-se d’aquesta manera a les baixes
qualificacions que ja tenia el país per part dels
bancs J. P. Morgan, Bank of America i
Barclay’s. El deute argentí va passar a pagar
més interessos que el grec.

El Tresor Nacional va contreure nous deutes
en els últims anys tant amb el Banc Mundial com
amb el BID i altres organismes internacionals,
però principalment amb el Banc Central de la
República Argentina i l’Anses (Fons de pensions
públic). A finals del 2011 el deute públic va
arribar als U$S 187 mil milions, però a més
s’estava hipotecant el fons de pensions…

En el 2013 estan previstes amortitzacions sobre
venciments de deute per 186.100 M$
(36.500 MD) i nous endeutaments per 247.700
M$ (48.600 MD), és a dir, 61.600 M$ (12.100
MD) més. Els economistes afirmen que: “1.
Malgrat l’entossudit discurs oficial d’un suposat
des-endeutament públic, el Deute de l’Estat,
directe i indirecte, segueix creixent de forma
rellevant; 2. Paral•lelament, pugen els
pagaments de serveis d’aquest deute, en particular
per concepte d’Interessos i Cupons lligats
al PBI i 3. El fort creixement del Deute i els seus
Serveis pesa de forma determinant com a factor
causal del Dèficit Fiscal.” ( Héctor L. Giuliano.
Llicenciat en Administració per la UBA.
Especialitzat en Deute Extern, Geopolítica,
Finances Públiques i Economia. http://
elespejodelaargentina.com/2012/deuda-publicay-
presupuesto-2013/). Completa l’afirmació anterior
amb les xifres de l’informe “Deute per a
Tots: Deute Públic Nacional”, “on manifesta que
el deute argentí grimpa als 346.000 milions de
dòlars (MD). Això correspon a deute públic directe de l’Estat Central
per 194.000 MD,
interessos a pagar fins al
2075 per 72.300 MD,
deute no registrat per
41.300 MD, deute
indirecte per 21.200 MD i
deute de províncies i
municipis per 17.700 MD.
No s’inclouen els deutes
contingent per judicis contra
l’Estat estimats en
20.500 MD.” (http://
www. r e b e l i o n . o r g /
noticia.php?id=167333)

El dòlar marginal –el del
mercat negre, anomenat
blue- es col•locava a finals
d’abril del 2013 un 80%
per sobre del seu valor oficial,
a causa del bloqueig
de dòlars per part del
govern pels pagaments de
deute, marcant els preus
de tota l’economia argentina.
Així doncs, quan han
passat més de 10 anys del
default i del no-pagament,
els i les treballadores
argentines s’apropen a un
nou estrangulament
econòmic: encara que
s’ha reduït l’atur (va arribar
a superar el 24% en
2001 i ara ronda el 7%), el
treball “informal” –en
negre- aconsegueix el
34% (com en el 2000 i
2001) i 1 de cada 4 joves
té avui algun problema
d’exclusió considerant la
seva situació educativa i
laboral, mentre que els
nivells salarials, corcats per
la inflació i amb l’impost als
guanys com a principal
responsable (tipus IRPF
espanyol), no arriben a
cobrir el cost de la cistella
de la compra familiar (els
sindicats aquest any estan
demanant augments del
25 i del 30% per
aconseguir-la). Compartim
doncs la conclusió de
Giuliano a Rebel•lió: “Argentina
segueix immersa
així en un parany de
deute perpetu: un
m e c a n i s m e
d’endeutament continu
per sostenir un problema
financer insoluble de
deute impagable”.