La premsa mundial ha presentat
l’alçament de les masses a partir
de les eleccions presidencials del 27
de desembre de 2007 com una
batalla salvatge entre tribus,
principalment els kikuius i els luos,
els primers donant suport a l’actual
president Mwai Kibaki, i els segons
a l’opositor Raila Odinga. Kibaki va
robar les eleccions que va guanyar
realment Odinga, i així els luos van
començar a matar kikuius. Això és
el que les notícies de la premsa de
difusió massiva ens expliquen de
Kenya. Han mort més de 1.000
persones i se n’han desplaçat
gairebé 300.000 per una hostilitat
interètnica primitiva. Ens han
assaltat les horribles imatges i els
records de Ruanda.

Per als i les lectores occidentals,
privades d’informació suficient sobre
Àfrica, ha estat una absoluta
sorpresa que un país presentat com
un paradís del turisme, on regnava
una democràcia estable, es convertís
en un parell de dies en una gàbia
de canibalisme. Però la realitat és
que ni Kenya ha estat mai un país
estable i democràtic, ni ara es tracta
de lluites entre tribus bàrbares, sinó
de la temptativa de les masses de
buscar una alternativa davant d’un
règim corrupte i pro imperialista.

La primera desinformació que cal
rebutjar és que a Kenya hi ha només
dos grups ètnics, i que els kikuius
donen suport a Kibaki, i els luos, a
Odinga. Res més fals. Les ètnies
kenyanes segons l’ordre de població
són: els kikuius (22%), els kalenjin
(15%), els luhyes (14%), els luos
(13%), els kambas (11%), els kisiis i
els merus (tots dos, 6%). Aquesta
realitat demostra que la victòria
parlamentària del Moviment
Democràtic Taronja (ODM)
d’Odinga, que va guanyar 99
diputats davant els 43 diputats de
la Unió Nacional Africana de Kenya
(KANU) de Kibaki, no era merament producte d’una ètnia, els luos; com
el suport que tenia KANU no venia
d’una sola ètnia, els kikuius. Es
tracta d’una polarització política
entre tot un poble que per majoria
voldria canviar el règim dictatorial i
corrupte de Kibaki.

De fet, des del principi, els
kenyans van lluitar com un poble
unit contra l’imperialisme britànic per
alliberar les seves terres. Quan
l’Imperi Britànic va entrar a Kenya
el 1888, els colonitzadors van expropiar
les terres tant dels kikuius,
com dels kalenjin i luos, i d’altres
ètnies. La principal organització guerrillera
d’alliberament popular (Mau Mau) sí que va néixer en la
comunitat kikuiu. No obstant això,
durant el període 1952-1960
lluitadors d’altres ètnies es van incorporar
a l’organització. Malgrat les
polítiques de l’imperialisme britànic
per provocar xocs entre les
comunitats kenyanes, el poble va
mantenir-se unit en la lluita i va
aconseguir la independència el
1963.

Però el que no va aconseguir
l’imperialisme fins a la independència
ho va obtenir després. Va alliberar
Jomo Kenyatta, un de líders de la
lluita per la independència,
empresonat i d’origen kikuiu, i tres
anys més tard, el maig de 1963, va
organitzar les primeres eleccions que
va guanyar la KANU, i Kenyatta va
esdevenir primer ministre. El
desembre del mateix any Kenya es
va declarar independent i l’any
següent, República, de la qual
Kenyatta va passar a ser president.
Kenyatta va seguir una política conciliadora
amb l’imperi britànic,
mantenint la majoria dels funcionaris
colonials als seus llocs. Justificantse
amb els disturbis a Somàlia i a
Nairobi, va demanar ajuda militar als
britànics i va permetre que tropes
imperialistes romanguessin al país.
Kenyatta va incorporar la Unió
Democràtica Africana de Kenya
(KADU) de Daniel Arap Moi, d’origen
kalenjin, al qual va convertir en
vicepresident, va construir una dictadura
de partit únic fèrria, i va obrir
les portes de Kenya a les inversions
de l’imperialisme, sobretot britànic.
No obstant això, l’autoritarisme del
règim va fer un salt qualitatiu quan
Arap Moi va assumir el poder
després de la mort de Kenyatta el
1978. Per omplir el govern amb els
seus homes més fidels Arap Moi va
lliurar importants llocs als polítics
d’origen kalenjin, i va començar a
exercir una política discriminatòria,
desplaçant, per exemple, els kikuius
de la Vall del Rift per donar terres
més riques als terratinents de la seva
ètnia.

Per altra banda, Arap Moi no tenia
cap inconvenient per col•laborar amb polítics locals de diverses tribus
i també amb els inversors
kikuius (i asiàtics) per saquejar el
país. Durant el seu mandat, fins el
2002, les multinacionals britàniques
com Unilever, Barclays, Standard
Bank, Filays, Vodafone i GSK han
arribat a ser les principals empreses
que dominaven la important borsa
de Nairobi. Mentre les
multinacionals, la burgesia compradora
i els terratinents kenyans
saquejaven el país, la família d’Arap
Moi acumulava milers de milions de
dòlars en bancs europeus i africans.

L’imperialisme també va convertir
Kenya en una base des de la qual
atacar la independència de molts
països africans, mentre el règim
aixafava tota l’oposició interna, inclòs
el moviment d’Oginga Odinga (el
pare de Raila Odinga), que tenia un
programa socialista.
Malgrat tot, les masses
explotades i empobrides van
començar a alçar-se contra el règim
opressor, i el 1992 Moi es va veure
obligat a posar fi al sistema de partit
únic, i va organitzar unes eleccions
que va guanyar el seu partit amb
suport del poder. Però el
descontentament de les masses va
créixer tant que l’imperialisme va
haver de canviar la política de suport
a Arap Moi, i Kibaki i Odinga es van
separar del règim formant la Coalició
Nacional de l’Arc de Sant Martí,
amb la qual van guanyar les
eleccions de 2002 contra el
candidat d’Arap Moi, Uhuru
Kenyatta, fill del primer president de
la República. Era una victòria del
poble kenyà, i Kibaki va assumir la
presidència en una cerimònia en la
qual van participar masses
eufòriques sense distinció ètnica.

Kibaki i Odinga havien promès
acabar amb la pobresa, la
discriminació ètnica i delegar poders
a les comunitats per acostar el
govern al poble. No obstant això,
com passa en molts països africans,
la Coalició no era un partit real amb
un programa clar i amb quadres
alternatius que vinguessin de
l’oposició de les masses. De fet, tant
Kibaki com Odinga havien ocupat
llocs ministerials en els governs
corruptes d’Arap Moi. A més, ja
havia començat la “guerra contra
el terrorisme” de Bush, i
l’imperialisme nord-americà
pressionava els governs
“democràtics” africans perquè
participessin en la seva guerra bruta
a canvi de grans sumes de
dòlars. Així que Kibaki no va dubtar
en apuntar-se a la llista dels
cobradors, col•laborant amb Washington
per enviar a Guantánamo
suposats jihadistes islamistes (encara
que els musulmans són
només un 6% de la població).
També va permetre a Washington
que utilitzés Kenya com a base per
traslladar presoners capturats i
segrestats en altres punts del món,
i per controlar el Sudan i altres països
musulmans. Així doncs, el govern
de Kibaki va néixer col•laborador i
corrupte.

L’imperialisme britànic i nordamericà,
tant com la burgesia i els
terratinents kenyans van seguir
prosperant en l’època de Kibaki,
que va introduir profundes reformes
neoliberals per garantir els interessos
del capital estranger. Els sectors
bancari, de telecomunicacions i
tecnològic-informàtic van envair els
mercats de Kenya, i empreses com
Telecom, Safaricom i Flashcom van
guanyar la supremacia a la borsa
de Nairobi. Els polítics es van convertir
en els principals financers del
país a través d’empreses com Mega
i Transcentury Corporation, signant
contractes governamentals a nom
d’empreses falses. Tot això amb la
col•laboració dels governs britànic
i nord-americà.

No només no havia canviat res
amb el govern de Kibaki, sinó que
l’explotació i repressió s’havia
aprofundit. Destacats dirigents
sindicals van començar a
“desaparèixer” i els seus cossos van
ser trobats llençats. Les “morts
accidentals” dels opositors es van
convertir en una epidèmia. A ulls de
l’imperialisme i la premsa occidental,
Kenya ja era un país “estable i
democràtic”. No obstant això, per
les masses kenyanes, la situació
política i econòmica ja arribava a ser
insuportable. Quan el descontenta-
ment va començar a moure altra
vegada les masses, i sobretot quan
la joventut va ocupar la primera línia,
Odinga va trencar amb el govern i
va formar el Moviment Democràtic
Taronja (ODM) per presentar-se
com a alternativa a les eleccions
de 2007.

Encara que Odinga va construir
la direcció del seu moviment amb
figures prominents de la seva ètnia
(luo), va prometre a tota la població
posar fi a la pobresa i la corrupció.
Sobretot es va dirigir a la joventut i
les dones amb un discurs radical i
igualitarista. No va ser una sorpresa
que Arap Moi i Uhuru Kenyatta
donessin suport a Kibaki a les
eleccions davant d’Odinga. De fet,
l’ODM tampoc formava un partit
alternatiu amb estratègies clares tan
polítiques com econòmiques, i
segurament, una vegada al poder
el seu destí hagués estat el mateix
que el de Kibaki. No obstant això,
tot i que l’ODM va guanyar dos
terços dels diputats parlamentaris,
Kibaki li va robar la victòria presidencial
a Odinga, i el portaveu de
Washington no va esperar ni un dia
per felicitar-lo com a president
reelegit.

I així va explotar la ràbia de les
masses. El dia 2 de gener Amnistia
Internacional denunciava que la
majoria dels més de 300 morts
havien estat batuts “per bales de la
policia durant les protestes” contra
el frau a les eleccions generals. Però
no hi havia cap partit (ni l’ODM)
capaç d’unir les lluites de les
masses contra el règim corrupte i
repressor per formar un govern
obrer i popular. A més, en un país
on totes les polítiques són interpreta-
des (i provocades) amb l’etnicitat
per l’imperialisme i pels polítics
corruptes rivals, no és sorprenent
que alguns sectors (encara que van
ser molt minoritaris) no organitzats i
desorientats enfoquessin la seva
ràbia a altres pobres i explotats
d’ètnia diferent. I aquestes desgràcies
han arribat a ser els titulars
de premsa occidental per “explicar”
què està passant a Kenya. El que
no comentava aquesta mateixa
premsa és que els camperols van
cremar la casa d’Arap Moi, la figura
més corrupta, més opressora i
pro imperialista del país.

Kenya està vivint una situació
revolucionària, i no una guerra tribal.
Els imperialismes britànic i nordamericà
estan intentant posar fi a
aquesta situació, comptant amb la
mediació de l’exsecretari general de
les Nacions Unides, Kofi Annan, i
intentant desviar l’atenció internacional
amb titulars falsos sobre el
“salvatgisme tribal” de l’Àfrica negra.
I mentre els kenyans no tinguin
un partit socialista i popular que
pugui unir les lluites per acabar amb
el règim corrupte i pro imperialista,
possiblement ho aconseguiran. Fins
a la següent explosió de les masses.