Dos companys de LI hem estat a Gaza donant continuïtat a la
campanya contra el bloqueig que estem impulsant i a la connexió
amb el sindicat de la Unió Independent de Comitès Obrers
Palestins (UICOP). Com us explicàvem al número anterior, vam
haver de patir les negatives de les autoritats militars de Gaza, que
es desdeien dels permisos que ens havien donat abans de viatjar,
però al final, vam poder-hi entrar. Des de que ho vam fer fins avui
la situació encara ha empitjorat més i les previsions més
pessimistes s’han concretat. Però aquests dies també ens van
permetre contactar amb la Maha Nassar, de la Unió de Comitès de
Dones Palestines a Ramallah i escoltar un esbós de la situació a
Cisjordània.

Abu Mazen: un govern
internament qüestionat

L’entrada a Ramallah ha millorat
sensiblement des de l’última
vegada que hi vam estar. El check
point de Kalandia era quasi una
ombra que vam creuar
automàticament en entrar, i tot just
ens va entretenir 15 minuts per
sortir. Era expressió del suport de
l’Estat d’Israel a la política d’Abu
Mazen.

No obstant això, el pagament
acabava aquí. Tots els altres check
points de Cisjordània es mantenen,
les incursions i segrestos es
repeteixen fins i tot a Ramallah, i
situacions límit de setge inacabables
se succeeixen a Jenín o
Nablus.

D’altra banda, la situació interna
empitjora, ja que a causa dels
acords amb l’imperialisme, Abu
Mazen ha incrementat la repressió
interna. No només no va comptar
amb cap suport institucional intern
a la conferència d’Annapolis, sinó
que va reprimir amb sang les
mobilitzacions a totes les ciutats
per rebutjar les negociacions. I fins
i tot, a Nablus, el setge israelià
buscant milicians amagats en un
camp de refugiats, ha estat
traspassat a la policia de l’ANP, que
acaba assetjant els propis
palestins.

Producte d’aquesta crisi interna,
es produeixen dos processos
superestructurals. D’una banda la
reorganització de partits burgesos,
animats pels nous negociats, que
neixen amb la voluntat de ser
recanvi del propi Abu Mazen i anar
encara més enllà. De l’altra, i molt
més important per al moviment
palestí, el de l’explosió de la crisi
interna de Fatah.

Ja hem parlat en altres ocasions
del caràcter de moviment del partit
en el govern, que ha impedit a Abu
Mazen aplicar fins al final, recolzat
en les seves bases, l’enfrontament
contra Hamas –com deien els
companys, “no hi ha un Fatah
d’Abu Mazen, sinó molts Fatah”- i
els seus acords amb l’imperialisme.
Però semblaria que aquesta crisi
interna va començar a expressarse
obertament, en el 40 aniversari
de Fatah, el desembre. Les enormes
tanques publicitàries que encara
es veien a Ramallah, per primera
vegada no reivindicaven la figura
d’Abu Mazen al costat de la
d’Arafat sinó que, arrencant
d’aquest, seguien amb Abu Jihad i
tenien com a present Marwan
Bargouti, encara a la presó
sionista.

Cap a una nova Intifada?

Això ens deien a Ramallah. I hi
afegien, “una Intifada molt gran,
com la primera”. Israel segueix
guanyant temps per “acabar” amb
dos “problemes”: el de Jerusalem i
el dels refugiats. Així, mentre
segueix construint barris a
Jerusalem per jueus i reafirmantse
que és innegociable, redueix els
ja escassos drets dels palestins
residents a la ciutat, alhora que els
grava amb càrregues impositives
impossibles de pagar que pressionin
per reduir la població àrab. Alhora
Israel està buscant una “solució”
per als refugiats que hi ha tant en
altres països com a la pròpia Palestina,
a força d’oferir diners per
establir-se fora, juntament amb el
canvi del passaport i amb ell de
nacionalitat. Però si bé això podria
quallar en aquells emigrants que
porten anys a l’exterior i que podrien
entrar en el joc, està rebent
negatives per part dels que
resideixen als camps de l’interior, i
afegeix un element més de tensió.

La situació a Gaza

En els tot just 20 dies que han
transcorregut des de que vam tornar,
la situació de Gaza ha saltat a
primera pàgina dels diaris. No
obstant això, no hi ha hagut grans
canvis en la situació objectiva respecte
a mesos anteriors sinó que,
al dictat de l’imperialisme, i tal com
preveien els companys palestins,
s’avança en una “solució” que lliuri Gaza a l’ANP sota tutela egípcia.
La situació econòmica de la
Franja és la mateixa que el juny.

Del milió i mig de persones que hi
viuen, tot just 100.000 cobren de
l’ANP com a funcionaris –sota la
condició de mantenir el boicot a
Hamas i no anar a treballar, ordre
que alguns desobeeixen per la
repercussió del bloqueig sobre els
serveis públics-, uns 20.000
desocupats cobren 100$/mes de
Hamas –a banda d’un nombre
indeterminat que cobraria com a
policia- i uns 10.000 perceben
salaris de l’ONU i ONGs. El
bloqueig israelià avalat
internacionalment ha fet que es
perdessin uns 70.000 llocs de
treball més –de la pesca,
l’agricultura per exportar, la
indústria i la construcció per falta
de matèries primeres…- i amb això
el nivell de pobresa supera el 80%.
Els infants de Gaza anaven
descalços en ple hivern, quan vam
estar amb ells.

Que Israel hagi anat reduint dia
a dia els subministraments per no
generar una situació explosiva, sinó
convertir la fam i les condicions
infrahumanes en desesperació, i
amb això en arma de guerra,
tampoc és nou. “Ens maten a poc
a poc” -deien els companys. Així
el subministrament de derivats del
petroli s’ha anat reduint setmana
rera setmana, i, per tant, uns dies
no hi ha aigua, altres no hi ha llum,
altres no hi ha bombeig d’aigües
fecals, després sempre hi ha talls
d’aigua i llum… i cada dia 3,4,7
morts… Era degradant veure carros
tirats per mules plens a vessar de
plàtans: “avui Israel ha decidit enviar
això –ens deien els companyssabent
que ningú ho podrà pagar,
però no deixa passar aliments
bàsics com farina o patates pels
nens que estan afamats.”

Que la política reaccionària de
Hamas impossibilitava un
enfrontament victoriós amb
l’imperialisme tampoc era novetat.
Mentre érem allà ens comentaven
amb ràbia la repressió que sofrien:
els companys de la UICOP
treballaven en una mobilització coordinada
amb Cisjordània per denunciar
la repressió que, uns sota
Hamas i els altres sota l’ANP,
estaven patint. També ens parlaven
de la por que tenien quan sentien
volar un Qassam, perquè bona part
d’ells acaben caient en territori
palestí i, a més, justifiquen la
següent incursió israeliana –només
el dia que vam estar a Gaza hi ha
haver 7 morts. Tanmateix, els
mateixos que parlaven així havien
participat en la mobilització de
milers de persones que va
organitzar Hamas contra la
conferència d’Annapolis.

Les perspectives

Quan discutíem allà, es valoraven
diferents elements per preveure la
política de l’imperialisme. D’una
banda, que la situació de Gaza
tenia límits i aquests feien preveure
que a Annapolis s’hagués previst
alguna operació israeliana que
acabés de posar en mans de l’ANP
el control de la Franja, reforçant-la
amb tropes entrenades per
l’imperialisme per a la lluita
antiterrorista. No obstant això,
aquest que podia ser un objectiu
en si, tenia contrapartides, com
posar fi a la sagnia quotidiana que
estava minant els palestins de la
Franja fomentant a més la
repressió i els enfrontaments
interns, que tant convenien Israel.

De l’altra, que una incursió massiva
podria desencadenar la Intifada
que sembla que s’està gestant. Per
això, alguns companys insistien
que Israel necessitava camuflar
l’operació amb la intervenció dels
països àrabs i en concret d’Egipte.
Com calcada d’aquelles
discussions, la política imperialista
dissenya una actuació que intenta
compaginar tots aquests elements:
la “pressió” àrab contra el bloqueig
que justifica la intervenció egípcia i
l’ampliació de la Franja 30 km amb
la invitació d’Israel a Egipte que es
faci càrrec de tots els
subministraments, el lliurament de
les fronteres a l’ANP que seguirà
autoritzant qui surt i qui no, i facilita
la seva lluita contra Hamas, i
l’estabilització d’Erez com a pas
fronterer –qualsevol que hagi
creuat Erez s’adona que no és un
“check point” més, sinó una frontera
amb voluntat de romandreper
completar la “desconnexió”,
traspassant la responsabilitat del
control a egipcis i Abu Mazen.

Però això no resolia la situació
dels palestins de Gaza, que només
veien com se sumaven carcellers
a una presó que no deixa de serho,
sinó que a tot estirar s’amplia
en una franja de desert. Ni tan sols
canvia el més elemental: els preus
a Al Arish (Egipte) es van triplicar
davant l’arribada dels palestins.
Onze dies després Hamas i Egipte
van acordar altre cop el tancament
del pas. Israel va reaccionar
anunciant la construcció d’un altre
mur al Sinaí.

Per això, si des de Cisjordània els
companys treballen per aquesta
Intifada que seria necessària, i aquí
multipliquem els nostres esforços
contra el bloqueig de Gaza, el
paper més important torna a ser
dels que més estan sofrint aquesta
situació, els companys de la Franja
que segueixen impulsant
l’organització i mobilització obrera
en les pitjors condicions possibles…
i que pugui germinar un partit
revolucionari dels treballadors.

5/2/08