Som testimonis des de fa ja dues setmanes de la violenta repressió policial turca contra els desenes de milers de manifestants als carrers i a les places. Les fotos i els vídeos gravats per gent valenta i periodistes honestos ens demostra clarament quins mitjans tant bàrbares, just abans d’utilitzar les armes de foc, pot usar un govern autoritari per llançar-se sobre els manifestants que reivindiquen els seus bàsics drets democràtics. Les lluites segueixen no només al voltant de la Plaça Taksim sinó també en els suburbis d’Istanbul, a Ankara, en Izmir i diverses altres ciutats. Les masses insisteixen a defensar les seves senzilles demandes democràtiques que podrien haver absorbit a qualsevol país burgés-democràtic sense arribar a l’ús d’una violència semblant, i semblen haver aconseguit a un punt sense tornada en la seva lluita. I el govern turc que insisteix en la seva actitud autoritària i repressiva, va a creuar la línia del foc per emprar armes més letals? Ja enfoca els seus atacs sobre algunes organitzacions com a caps de turcs i vol convertir-ho en una campanya de criminalització contra els sectors escollits selectivament qualificant-los com a “organitzacions terroristes”? Els fets assenyalen que ha pres aquesta direcció. Vol dividir les masses amb aquest mètode per dissoldre les mobilitzacions i tancar una vegada més la gent a les seves cases? Tot dependrà en la voluntat de les masses.

Però ja ha començat un procés sense tornada. No solament perquè el poble ja va creuar la línia de por contra la repressió, sinó més aviat perquè centenars de milers que es concentraven valentament en Gezi Parki (Parc de Passeig en Taksim), que participaven en les manifestacions i marxes en més de 70 ciutats del país, volen prendre possessió dels drets democràtics de manifestar-se sense ser criminalitzats i castigats, volen organitzar partits polítics, sindicats i altres organitzacions que no estan en la mateixa línia oficialista, de participar en la presa de decisions socials i polítiques que els afecten les seves vides diàries; i de fet amb la seva activitat i mobilitzacions, comencen a practicar aquests drets. Per una Turquia que va ser convençuda que totes les “obertures democràtiques” havien d’arribar des de “a dalt”, això no és una situació habituada. Avui estem testificant un nova ascens amb la seva direcció canviada de la revolució democràtica que havia començat fa un segle amb molta tardança i sense possibilitats d’arribar al seu final. La closca sobre la revolució democràtica s’està trencant per les forces que actuen des del seu interior. Això és el procés sense tornada, una ruptura que no té solució.

Com en qualsevol mobilització important de les masses, aquí també la joventut està en el front. Centenars milers de joves estudiants, treballadors, aturats, professionals prendre posició en l’avantguarda. La composició de classe de les mobilitzacions, una altra vegada com en qualsevol aixecament popular, té una contextura plural, multisectorial. Encara que sembla a un moviment de classes mitjanes per haver començat a les zones centrals de les grans ciutats, és un fet innegable la participació massiva de les classes treballadores, sobretot als barris obrers d’Istanbul i altres metròpolis. No obstant això la intervenció de la classe obrera és més aviat difusa, no organitzada. A pesar que els sindicats com DISK (Confederació dels Treballadors Revolucionaris) i KESK (Confederació dels Treballadors Públics) recolzen les mobilitzacions, el seu pes en la classe és limitat, i estan lluny de ser les portaveus dels treballadors. Tampoc hi ha partits o grups polítics amb capacitat de poder reclamar-se com els seus representants polítics de les masses obreres. L’espontaneïtat de les mobilitzacions supera amb escreix a les intervencions organitzades, i les batalles de carrer i barrials continuen amb molt poca o gairebé sense coordinació.

No tenir una alternativa política organitzada impossibilita de moment la realització del lema “Governo dimissió!” que s’ha convertit en el eslògan més urgent en la consciència de les masses. I això àmplia de les possibilitats de maniobra de la burgesia. Existeix el risc que la burgesia liberal es faci amo de les queixes populars amb polítiques de reacció democràtica per orientar al seu favor les mobilitzacions i extingir-les dins de les institucions parlamentàries. El caràcter espontani de les mobilitzacions i la brutal i sistemàtica repressió que empra el govern, impedeix per avui a les masses de construir òrgans de contrapoder per organitzar la seva acció i donar-li una dimensió i direcció política contra el govern. Podem dir que en aquest moment l’estat del país està oscil•lant entre les situacions no revolucionària i prerrevolucionaria.

Malgrat tot, l’aire que estan respirant les masses en les últimes dues setmanes circula sang a totes els organismes de la revolució política. Neixen forces noves i vives. A partir d’aquest preludi seran molt més favorables les condicions i possibilitats per a la classe treballadora d’assumir la consciència de la seva obligació de liderar al poble per proporcionar-li un programa revolucionari. Els marxistes revolucionaris formen part més necessari i vital d’aquesta batalla.