Mentre es prepara una nova reforma
laboral i un nou empitjorament de les
pensions, el govern i la burgesia fa mesos
que anuncien que l’economia està
començant a millorar. La veritat és que
depèn de quina classe social estiguem
parlant. El discurs governamental, de la
mateixa oposició i fins i tot dels sindicats
majoritaris se centra a veure l’economia
com un mecanisme que un bon tècnic pot
arreglar, cosa que beneficiar totes les
classes socials. Ha contribuït a aquesta
visi l’enfonsament de l’estalinisme i la seva
mateixa existència com a dictadura contra
els treballadors, i també una prosperitat
capitalista que va arribar a algunes classes
socials de determinats països, fins i tot a
capes de treballadors de països
imperialistes.

Diverses causes es combinen perquè
no es pugui reprendre la dinàmica
anterior a 2007 de manera indefinida.
Vegem les que semblen més
importants:

1 .- L’economia no és una tècnica
neutral, sinó política aplicada. La
correlació de forces de la lluita de
classes és la que mana fer una
economia o una altra. El capitalisme
es basa en la propietat privada dels
mitjans de producció, que busca fer
màxim el benefici (entre d’altres
maneres augmentant l’explotació laboral
i l’atur) i provoca periòdiques
crisis de sobreproducció (depressió
del consum per l’atur o els baixos
salaris). Històricament la burgesia ha
sortit d’aquestes crisis amb la
destrucció de forces productives
(treballadors, capital, naturalesa),
amb guerres i/o fallides. Les
conquestes dels treballadors fan més
lent el procés d’acumulació de capital
i endarrereixen les crisis de
sobreproducció, encara que no les
eliminen.

2 .- L’economia no solament està
subordinada a la lluita de classes,
també ho està a la realitat material
del planeta. A la contradicció clàssica
expressada per Marx entre les
burgesies nacionals, que disposen del
seu estat i les necessitats de
racionalització de la producció en un
àmbit mundial, s’afegeix la
contradicció entre la necessitat
d’expansió dels mercats per a
mantenir o augmentar la taxa de
beneficis en una economia capitalista
i les limitacions físiques del planeta.
Entre elles hem de citar el canvi
climàtic, amb conseqüències
econòmiques adverses en gran mesura
encara poc previsibles, el noaugment
i inicis de descens de la
producció d’energies primàries (la
primera ha estat el petroli cru, que no
augmenta des de 2005). Els intents
de pal·liar aquesta falta d’energia
primària són bombolles
catastròfiques: els biocombustibles
(un dels factors de les alces dels
preus dels aliments), el Shale gas
(obtingut per fracking, tècnica
contaminant de comarques
senceres), el petroli de sorres
bituminoses (extracció contaminant i
costosa en energia), l’extracció de cru
en plataformes marines en aigües
profundes (recordar el vessament de
3 mesos i 11 morts en el Golf de
Mèxic). Igualment es preveuen
baixades de producció dels principals
metalls i materials.

3 .- El marxisme preveu que en el
capitalisme la taxa de benefici es va
reduint com a conseqüència de la
competència i l’ús de cada vegada
més capital, pel fet que al no tractarse
d’una economia planificada els
competidors sumen un excés
d’inversió i tecnificació.

Història recent

4 .- Hi ha una successió de crisis
econòmiques des dels anys 70. A 1971
es va produir la suspensió de
pagaments d’Estats Units i dos anys
després la retirada de Vietnam. Per no
hi va haver ’reset’ en l’imperialisme i les
finances mundials. No hi podia ser
perquè la burgesia nord-americana tenia
i t la meitat del pressupost militar
mundial. En els països econòmicament
colonitzats hi ha hagut crisis amb
l’entrada en la pobresa de milions de
persones i es calcula una mitjana de 3
milions de morts anuals al més per
malalties curables.

5 .- En els 70 i 80, la caiguda de la
taxa de beneficis de les empreses
productives en els països capitalistes
va tenir com a conseqüència que es
comencessin a aplicar mesures
batejades com neoliberals, que
augmentaven l’explotació laboral,
s’abandonaven o privatitzaven serveis
públics per a convertir-los en negoci
privat, i s’incrementava el ritme d’inflat
d’una gran bombolla de deute, que
permetia mantenir el consum tot i
haver arribat a una crisi de
sobreproducció (depressió del
consum per l’atur o els baixos salaris).
Com tota bombolla, un dia s’acabaria.

6 .- En els 90 les masses fan caure
l’estalinisme a la URSS i als països de
l’Est, i no a la Xina, per es restaura el
capitalisme en ambdós. Uns 1.500
milions de persones, bàsicament de
classe treballadora s’integren en el
mercat mundial. Els baixos salaris i els
nous mercats allarguen el temps de la
bombolla de crèdit, i permeten recuperar
taxa de benefici. El 2000 esclata
la bombolla de les empreses d’internet
(punt.com). Això va ser seguit de
l’atemptat de l’11 de setembre de
2001, que va justificar la invasió de
l’Afganistan un més després, a la qual
va seguir la invasió de l’Iraq el 2003.
Malgrat les baixes i gran destrucció
causada en aquests països, és admès
que la resistència va impedir els rèdits econòmics a curt termini. En 2000-
2002 s’accelera la bombolla del crèdit
com falsa sortida a la crisi.

7 .- A l’agost de 2007 comencen
les fallides de fons i bancs d’Estats
Units. Es tracta de l’ajornada crisi de
sobreproducció, acumulada des dels
anys 80 i que es va enviar al futur amb
crèdit refinançat i bombolles i a la qual
va donar oxigen la restauració capitalista
a l’antiga URSS, països de l’est,
i Xina i a que no van aconseguir frenar
les invasions d’Afganistan i l’Iraq.

8.- L’estratègia de la Reserva Federal
d’Estats Units (FED, l’equivalent
del Banc central nord-americà) ha
estat imprimir 85.000 milions de
dòlars al mes. Això en la pràctica
equival a una nova suspensió de
pagaments d’Estats Units, amb una
data encara per determinar. Aquests
diners han cobert els problemes com
una flassada, han buscat oportunitats
d’inversió i han entrat als països
anomenats emergents (entre ells els
BRICS); Brasil, R?sia, ?ndia, Xina,
Turquia, produint un augment de
l’ocupació, del mercat interior i
disminució de la pobresa, encara que
amb augments de la desigualtat, i
creant bombolles immo-biliàries. Ara,
davant l’anunci que la creació de diners
minvarà o s’aturarà, els capitals abandonen
aquests països, buscant
rendiments més alts als Estats Units.
Les monedes d’aquests països,
menys la xinesa, s’estan devaluant
d’un 10% a un 30%. Les empreses i
particulars que s’han endeutat en
dòlars veuen com els augmenta el
deute per efecte del canvi, la qual cosa
pot dur a atur, disminució del consum
i fallides de les empreses afectades
per la baixada de vendes.

Estat espanyol

Per a l’Estat espanyol, els principals
factors del marc internacional són: la
possibilitat d’intervenció imperialista a
Síria i les seves conseqüències
econòmiques, la pròxima reducció de
la creació de dòlars, la "dèbil"
recuperació d’Estats Units i la reducció
de la producció xinesa. Aquests dos
últims factors tindran conseqüències a
Alemanya, que havia reduït vendes a la
UE, i les havia augmentat als EUA i la
Xina. Per a les multinacionals
espanyoles amb filials i interessos a
l’Amèrica Llatina, els problemes als
BRICS significaran menys beneficis amb
què compensar el deprimit mercat de
l’estat espanyol. La possibilitat d’un o
diversos cracks està present, ja a nivell
mundial (amb el major de tots, el del
dòlar) o a nivell estatal o europeu. S’està
preparant el desballestament de Grècia
amb una Agència com la utilitzada per
al desballestament d’Alemanya Oriental
(enllaços). Cal sortir de l’euro per
sense sacrificis per als treballadors, i
això només és possible amb el
socialisme.

La realitat de l’estat espanyol és
d’una fallida de les finances públiques
i privades, al ralentí. La suma del
deute privat i públic són 4 bilions
d’euros (milions de milions), cosa que
equival al PIB de 4 anys. Les ajudes a
la banca sumen entre 0,25 i 0,35
bilions d’euros, segons diverses
fonts. La socialització de deutes de
la banca i altres empreses, afegida al
frau fiscal sistemàtic i legalitzat de les
grans empreses, rendes altes i grans
fortunes, està permetent el
desmantellament dels serveis públics,
i ens presenten com retallades el que
és un canvi radical de model.

L’aplicació de la reforma laboral
avança en abaratir l’acomiadament i
facilitar la substitució de personal
amb drets per un altre que no en
tingui i amb menor salari. La reforma
elèctrica pretén carregar sobre els
consumidors (treballadors) la hipoteca
que van fer les elèctriques per a
finançar la construcció del triple de
centrals de les necessàries, i que mai
es posaran en funcionament. La
distribució entre salaris i beneficis
(veure gràfica) a l’estat espanyol és
de les més favorables per al capital
de tota Europa. El govern ha falsificat
la interpretació de l’atur (EPA) del
segon trimestre, amagant que hi ha
633.000 treballadors ocupats menys
que fa un any, tot i l’existència d’un
increment estacional. El "miracle"
exportador s’explica perquè
simplement s’ha enfonsat la demanda
interna, i les grans empreses han
passat a exportar el 40% de la seva
producció, de mitjana, i les empreses
mitjanes s’han vist obligades a intentar
vendre fora per la caiguda de la
facturació. Respecte a la baixada de
la prima de risc, s’ha degut al fet que
el Banc Central Europeu va frenar
provisionalment l’especulació contra
el deute dels estats, que duia al
col·lapse ràpid l’euro, per la nostra
factura del servei del deute s’ha
incrementat per la socialització de les
fallides bancàries.

La teoria del shock que ens apliquen
està formada per episodis de
pànic econòmic alternats amb falses
expectatives que gràcies a les
mesures, sortirem de la crisi. I pot
ser que això sigui cert per als grans
capitals, i surtin de la crisi de la taxa
de beneficis. Però si es produeix,
estem parlant d’una sortida de la crisi
per a la burgesia, sense creació
d’ocupació. No hi ha sortida per a la
classe treballadora sense plena
ocupació amb salaris dignes, serveis
públics universals i gratuïts. Això el
capitalisme ja no està en condicions
de fer-ho possible. De fet, mai ha estat
en condicions de fer-ho possible per
a tots els habitants del planeta. Davant
l’empobriment generat per la seva
crisi de sobreproducció, bombolles,
crisi ecològica, el capital només pot
prometre la destrucció de forces
productives i el cruel criteri del mercat
per decidir que només qui se’ls pot
pagar tindrà accés a sanitat o
educació. El capitalisme avança cap
a un increment de l’atur, la pobresa i
la malaltia per a les majories. Una altra
economia, planificada al servei de les
necessitats humanes i naturals es diu
socialisme, on hi haurà feina per a tots
i totes i els mitjans de producció i la
banca seran públics.

Nota: veure enllaços en: http://is.gd/qH5Lfj . La cita d’una web o autor no implica avalar la seva línia.