L’ofensiva del règim de Baixar
Al-Assad i l’amenaça de
bombardeig imperialista a Síria,
juntament amb la brutal
repressió imposada pels
militars egipcis, marquen el
moment més difícil que han viscut les
revolucions al món àrab des de l’esclat
de Tunísia, fa gairebé tres anys. La
contrarevolució avança de manera
ferotge i no acaba de sorgir la imprescindible
alternativa política revolucionària
per donar sortida al clam de justícia social
i llibertat, les reivindicacions dels joves
i els treballadors que continuen
pendents. L’esquerra internacional, que
ha ignorat aquestes revolucions o -
seguint el castro-chavisme- s’ha posat
obertament al costat dels règims i la
reacció, serà còmplice, per activa o per
passiva, si finalment tot plegat acaba en
derrota. Però mentre la mobilització
continuï la història no s’haurà acabat: la
revolució encara no ha dit l’última
paraula.

En altres llocs hem escrit sobre el
paper contrarevolucionari del chavisme,
que ha posat al davant els seus
interessos petroliers per fer costat a
dictadors com Gaddafi o Al-Assad en
l’extermini dels seus pobles, abonant
teories conspiratòries semse semtot. La
lògica “dels enemics dels meus enemics
són els meus amics” no només és errada
sinó una traïció en tota regla.
¡Com sonen ara de cíniques, algunes
veus de l’esquerra que ara clamen ara
contra la “guerra” a Síria, després de més
de 100.000 morts, 6,5 milions de
desplaçats i el bombardeig sistemàtic
de les zones populars del país per les
tropes del règim! ¡Quin cinisme els qui
bramen ara contra “la intervenció”, com
si l’Iran, Rússia i Hezbollah no haguessin
“intervingut” sistemàticament durant
aquests anys en suport a Al-Assad”, com
ho han fet Turquia l’Aràbia Saudita i Qatar
per aïllar militarment els grups
revolucionaris en el bàndol rebel armant
els jihadistes! El poble sirià suporta des
de fa gairebé tres anys guerres i
intervencions estrangeres.

Condemnem –que quedi ben clar,
condemnem- el bombardeig imperialista,
però des d’un plantejament a les
antípodes del chavisme i l’estalinisme,
que s’alineen amb Al-Assad. Perquè
Siria no és l’Iraq: a Síria hi ha una
revolució, un poble alçat en armes que
paga amb sang des de fa dos anys la
lluita contra una dictadura ferotge. Si
finalment, l’imperialisme ataca no serà
per derrocar el dictador per prendre-li el
petroli, sinó perquè vol tallar d’arrel
aquesta revolució i controlar-la. O potser
l’objectiu és només allargar la guerra fins
la destrucció de Síria: com reconeixia
cínicament Edward Luttwalk al New York
Times fa uns dies, als Estats Units no
els convé ni una victòria aclaparadora
del règim ni encara menys la seva derrota
a mans d’uns grups “rebels” que
no controla, tot plegat a la frontera nord
d’Israel. Per a Obama, el millor és que
continuï el desgast als dos bàndols (cent
mil morts més? i què?) fins que estiguin
disposats a acceptar una sortida negociada
on res no canviï, que mantingui
intacte el règim i asseguri una sortida
“honorable” per Al-Assad. Demanar un
procés polític i la negociació amb aquest
règim no és altra cosa que legitimar un
criminal.

Egipte avui és l’altre font on avança la
contrarevolució, després que els militars
s’alcessin sobre les massives
manifestacions populars del 30 de juny
amb un cop d’estat que vol imposar el
retorn de la dictadura. També hem
condemnat –sí, condemnat- la ferotge
repressió orquestrada pels militars contra
els Germans Musulmans, a les bases
dels quals hi ha joves i treballadors
confiats equivocadament en una direcció
reaccionària però que són imprescindibles
per avançar en la revolució a Egipte.

I ara la repressió arriba a l’esquerra, amb
la detenció d’Haizam Mohamedain,
advocat laboralista i dirigent dels
Socialistes Revolucionaris. La repressió militar no sorprèn ningú. Però el més preocupant és que
només els Socialistes Revolucionaris i el Moviment del 6
d’abril, han rebutjat el cop militar. La majoria de d’esquerra
empara el poder de l’exèrcit: des del Partit comunista fins
la socialdemocràcia o als dirigents de la Federació de
Sindicats Egipcis, que ha assumit el ministeri de Treball
del govern colpista. I amb tot el vent de cara – i amb el
suport dels Estats Units, Aràbia Saudita i Al-Assad- els
militars han gosat fins i tot recuperar Mubàrak. Israel ha
respirat tranquil des del cop i s’ha concentrat a defensar
que Estats Units no guardés les formes tallant els 1.550
milions de dòlars anuals amb què sosté l’exèrcit egipci a
canvi de preservar la “pau” amb l’estat sionista.

I encara queda Tunísia, el bressol del procés
revolucionari, on la disputa entre les tres principals forces
no s’ha decantat encara. El govern islamista d’Ennahda
ha mantingut la mateix política neoliberal i islamitzadora
que Mursi a Egipte. Sobre el malestar de la gent perquè
les reivindicacions de la revolució no han tingut sortida, la
dreta del vell règim “reciclada” en Nidá Tunis es prepara
per tornar, si cal, sota una façana democràtica. I a
l’esquerra el Front Popular, que agrupa l’esquerra
nasserista i revolucionària havia començat a erigir-se com
a referent. I al darrere d’aquestes forces hi ha els dos
grans poders: l’exèrcit (que ha estat el garant de l’estabilitat
però, fins ara, ha evitat intervenir directament en el procés
polític) i la UGTT, principal força organitada del país. Els
assassinats polítics de Chourki Belaïdi i Mohamed Brahmi,
tots dos del FP, van ser contestats amb més
mobilitzacions que les que van enderrocar Ben Alí. Però
enlloc d’alçar una alternativa revolucionària, el FP, com a
Egipte, proposa un govern de “Salvació Nacional” amb la
dreta per treure els islamistes del poder. Confiem que
l’exemple d’Egipte, que es va veure amb tanta simpatia a
Tunísia, serveixi ara per deixar clar que combatent
l’islamisme polític de la mà de les forces reaccionàries,
l’esquerra enterra la revolució i es cava la seva pròpia
fossa.

Analistes i mitjans de comunicació omplen pàgines i
pàgines amb embolicades consideracions sobre la
geopolítica del Pròxim Orient, que no són altra cosa que
excuses per justificar l’abandonament d’aquestes
revolucions. La coartada perfecta, o els arbres que no
deixen veure el bosc: les monarquies islàmiques (Aràbia
Saudita, Qatar) contra les repúbliques laiques (Síria, Iraq,
Egipte), la pugna regional entre l’Aràbia Saudita i Turquia,
la guerra de satèl•lits de l’Iran (que s’enfronta als Estats
Units a través de Hezbol•lah i Síria) la rivalitat secular
entre xiïtes i sunnites. Tot queda confós en un marasme
d’interessos contradictoris, amb un sol missatge: és una
regió molt complicada i perillosa. El resultat d’això és la
desconfiança dels pobles i treballadors a Europa, que ha
paralitzat tota resposta, per exemple, a l’horror de la
massacre química als barris de Damasc. Fins i tot hi ha
anàlisis des de l’esquerra que arriben sense pudor a una
conclusió lapidària: el Pròxim Orient és tan complicat que
no valia la pena intentar-hi una revolució. Més els hauria
valgut als pobles afectats acceptar que el seu destí és
viure sota la dictadura.

Només si posem al centre la lluita de classes podem
orientar-nos enmig d’aquesta aparent complexitat. Són
les dinàmiques de la revolució, i ara, les de la
contrarevolució les que marquen la pauta. I al final, Al-
Assad, Estats Units, Aràbia Saudita, Israel i els militars
egipcis estan tots al mateix costat de la barricada. A
l’altre hi ha els joves, els treballadors i els pobles oprimits.
Així, no és tan complicat escollir bàndol.