En el seu viatge Rajoy va declarar als empresaris japonesos que la seva reforma laboral ha contribuït a baixar els salaris. Amb la següent reforma de les pensions es podrà enorgullir també d’incorporar a alguns pensionistes a l’economia submergida, a uns altres d’enfonsar-los més profundament en la misèria, i als afectats pel copagament de medicaments hospitalaris (pacients no ingressats amb càncer, esclerosi, hepatitis, artritis reumatoide...) d’agreujar la seva malaltia, la qual cosa accelerarà la seva mort.

El nucli del projecte de llei de reforma de les pensions és que es deixa de garantir una pujada anual de les pensions de l’IPC (cosa que van incomplir Zapatero i Rajoy i contra la qual el moviment de jubilats prepara reclamacions) per garantir que la pujada de les pensions estarà entre el 0,25% i l’IPC+0,25%. La ministra Báñez es basa en això per dir que “les pensions pujaran sempre”. El que no diu és que d’aquesta manera poden perdre sempre poder adquisitiu. Quant? Diferents fonts situen la pèrdua entre el 6% i el 28% en una dècada. Estem parlant que si aproven la llei podran “gairebé congelar” les pensions de manera legal.

De manera semblant a quan Zapatero, en 2011 va fer la seva reforma, que va portar l’edat de jubilació als 67 anys i el període de còmput va passar de 15 a 25 anys (amb la consegüent reducció de la pensió), tant en aquella com en aquesta ocasió es justifiquen els canvis “per assegurar la viabilitat del sistema”.

Aquesta vegada es fa dependre la pujada de les pensions de factors sobre els quals el jubilat no té cap control ni responsabilitat, com són l’esperança de vida, els ingressos de la Seguretat Social, el nombre de pensions contributives de la Seguretat Social, la variació interanual de la pensió mitjana i les despeses de la Seguretat Social. Tot sembla importar més que si el jubilat arriba a fi de mes.

L’engany principal, del que els economistes Keynesians (veure enllaços) fan una bona crítica és que, quan interessa, les pensions han d’autofinançar-se, i quan l’estat necessita diners mai hi ha hagut problema per transferir diners de les pensions a la resta de partides. En realitat, les pensions no han de ser més que una partida més dels pressupostos de l’estat. I els pressupostos de l’estat tenen ingressos i despeses. En els ingressos, els que aguanten la recaptació són els impostos al treball i al consum, els que paguen els treballadors i treballadores. Les grans empreses, els grans patrimonis i grans rendes escapen als impostos de manera general mitjançant mecanismes legals o il•legals. 32 de les 35 grans empreses que cotitzen en borsa IBEX35 tenen filials en paradisos fiscals que els permeten planificar el que paguen d’impostos.

En les despeses estan des dels rescats i avals a la banca (entre 0,25 i 0,35 bilions d’euros), fins a un pressupost de defensa i de cossos repressius que no són més que instruments de dominació contra els treballadors i treballadores. Però el govern, els partits del sistema i els mitjans de comunicació no paren de repetir que els jubilats cada vegada viuen més anys i que l’atur augmenta, amb el que “no podem mantenir-los”. Segons aquestes versions, els jubilats també estan vivint per sobre de les seves possibilitats.

En aquest punt és obligatori citar una part de la reforma de 2011 de l’article 135 de la Constitució, del PSOE i PP: “Els crèdits per satisfer els interessos i el capital del deute públic de les Administracions s’entendran sempre inclosos en l’estat de despeses dels seus pressupostos i el seu pagament gaudirà de prioritat absoluta.

Aquests crèdits no podran ser objecte d’esmena o modificació, mentre s’ajustin a les condicions de la llei d’emissió.” Aquest deute ascendeix en aquest moment a 27.000 euros per cada habitant, adult o nen. Amb aquesta reformaexpres de la constitució, PSOE i PP van voler donar garanties als mercats que abans deixarem de menjar que de pagar el deute.

És evident que la solució a les pensions no està en els ministeris, sinó en la lluita de classes.

La crisi de sobreproducció en l’estat espanyol, s’està agreujant. Com a Grècia, i potser com a Portugal, les mesures de la burgesia per solucionar “la seva” crisi (la de la caiguda de la taxa de benefici) estan llançant milions de famílies i persones a la misèria actual o futura, la qual cosa redueix la demanda interna i posa a països sencers a disposició del mercat mundial de salaris baixos, mentre creix el deute i es desmantellen les infraestructures per a la supervivència: ocupacions dignes, indústria, sanitat, ensenyament.

Però aquest agreujament, històricament ha format part de la solució capitalista de la crisi de sobreproducció: destrucció de forces productives (treballadors i treballadores, ciència i recursos naturals). No és possible humanitzar el capitalisme si cal augmentar la taxa de benefici.

La tesi de la burgesia és que les vagues i mobilitzacions i la resistència a la pèrdua d’ocupació i a les retallades són un obstacle per a la recuperació econòmica i poden provocar que els inversors internacionals augmentin l’interès al que ens presten diners. És al contrari. Una burgesia corrupta que ara governa directament i que diu haver-nos endeutat per 27.000 euros per habitant pretén que abans deixem de menjar que d’interrompre els pagaments d’aquest deute que és seu.

No al pagament del deute.

Pensions públiques dignes.

Nota: veure enllaços en: http:/ /is.gd/tj9lb7 . La cita d’una web o autor no implica avalar la seva línia.