La lluita de Panrico ja és un referent de lluita que aixeca simpaties arreu on reparteixes un full de solidaritat: entre els pensionistes o joves estudiants de secundària, entre treballadors/es d’altres empreses o en atur. Sortir de l’aïllament i de l’anonimat era una tasca imprescindible i, de ben segur ha estat possible amb la decisió dels 4 mesos i mig de vaga, amb les xerrades, les manifestacions, actes de suport... és un pas endavant per aconseguir l’objectiu: 0 acomiadaments, 0 retallades.

La Generalitat parla per boca de l’empresa, de tothom és conegut, però sovint és silenciada la relació de Joan Mas, germà de l’Artur Mas, com a directiu de Panrico. Per això quan l’empresa proposa un intermediari o àrbitre del conflicte amb els i les treballadores, és un àrbitre comprat que juga amb l’empresa. La Generalitat no dubte a fer intervenir els mossos en una operació per treure de l’empresa 9 tràilers de producte dels treballadors/es sense haver abonat les nòmines, però no fa res per defensar el dret de la vaga vulnerat reiteradament per l’empresa i constatat per la resolució d’inspecció de treball de gener. L’empresa ven una tercera part de la seva producció a Catalunya. Les grans superfícies estan plenes de productes Panrico i no hi ha cap moviment de Treball. La Generalitat només es veurà obligada a actuar contra l’empresa, quan sigui un problema política per ella no fer-ho: cal posar-ho en evidència. Posar sobre la taula la responsabilitat directe de la Generalitat en l’allargament d’aquest conflicte és imprescindible: cal augmentar la campanya d’exigència que van començar els diputats de la CUP-AE i IC/EuiA, amb regidors de la CAV i la FAV de Sabadell. Des d’arreu del territori, des de càrrecs electes, associacions de veïns/es, partits, sindicats, caldria multiplicar la campanya.

Després d’aquesta manifestació de Barcelona, la lluita encara el judici de Madrid del 20 de març. Coincideix amb la preparació de les Marxes que culminen el 22. Cal continuar l’extensió a la resta de l’estat que ja va començar amb Navarra i l’asturiana Monroe –Teneco-, ara amb els contactes amb Coca Cola i d’altres empreses en lluita. Unir les lluites ha de permetre unir esforços per guanyar. Les administracions públiques (central i autonòmica) funcionen com apagafocs i pressionen les empreses per resoldre els conflictes quan temen que la lluita obrera s’estengui, es coordini, prengui força... i temin que la lluita decidida de Panrico pugui ser l’exemple d’altres empreses abocades a acomiadaments i retallades salarials.

Però una pregunta és obligada, per què tanta passivitat i poques iniciatives de la direcció de CCOO, quan té una àmplia majoria en el comitè i d’afiliats i afiliades entre els treballadors de Sta. Perpètua? Per què la lluita decidida de Panrico no encaixa en la política sindical majoritària que ha suposat que més del 95% dels ERO amb acomiadaments dels darrers anys estiguessin acordats amb els sindicats majoritaris. No comptar amb una implicació decidida de CCOO ha tingut un cost enorme, per què l’extensió, la denúncia de la Generalitat, la coordinació d’empreses en crisi, o el mateix boicot des de les seccions sindicals de les grans superfícies, hagués sigut i segueix sent molt més fàcil, directe i efectiu amb la CONC, per això cal seguir exigint-la.

Trencar aquesta dinàmica de resignació i poca decisió en la mobilització que han imposat des de les direccions sindicals i polítiques majoritàries és una urgència per a tota la classe obrera, si no volem veure’ns reduïts a l’atur, sous de misèria i sense serveis públics. Hem retrocedit massa, sovint sense pràctica resistència. Ens cal una victòria que comenci a fer pensar que si es lluita de debò, es pot fer retrocedir els plans patronals i per això son tants els ulls dels treballadors/es de Catalunya que avui es miren Panrico, admiren la seva capacitat de lluita, comprenen el molt patiment que suposa per a treballadors/es i les seves famílies, per això desitgen que la lluita de Panrico venci, perquè si venç Panrico vencem tots i totes.