Al febrer van esclatar les mobilitzacions a Bòsnia. Van començar a Tuzla, a partir de les manifestacions contra els acomiadaments i l’atur, resultat de la privatització i el tancament d’empreses, en el marc de corrupció política que s’ha anat establint a partir dels acords de Dayton que fa 20 anys van posar fi a la guerra. Els manifestants de Tuzla van ser reprimits violentament, i l’endemà, diverses ciutats de Bòsnia com Zenica, Bihac o Sarajevo van sortir al carrer per solidaritzar-se amb els treballadors de Tuzla. La metxa estava presa.

Situació de misèria

Més de 40% de desocupació (28% segons xifres oficials), el 55% entre els joves, pensionistes amb menys de 200 euros al mes, salaris que no cobreixen les necessitats mínimes… Enriquiment d’uns pocs a partir de les privatitzacions i gestió fraudulenta del teixit industrial que quedava: Biraè Zvornik, Naftna industrija RS, Hidrogradnja Sarajevo, Krivaja Zavidoviæi, •eljezara Zenica… La misèria ha tornat a esborrar les diferències ètniques que el govern serbi de Milosevic i els governs occidentals van imposar amb els acords de Dayton. Si les mobilitzacions han estat majors en l’anomenada Federació de Bòsnia i Hercegovina (croato-musulmana) que en la República Srpska (RS), no és degut a que hi ha menys misèria, ni a la suposada rebel•lia que li atribueixen -encara avui!- vells stalinistes, al seu president Milorad Dodik, sinó a la forta censura i a la criminalització de qualsevol protesta, que les autoritats consideren un debilitament de la RS. Per això, croats i bosnià-musulmans es van mobilitzar junts a Mostar malgrat la imposada divisió de la ciutat; ho van fer a Sarajevo, Zenica… però també es van prendre els carrers en Brcko, i les manifestacions de Banja Luka, Livno o Prijedor es van escapar al control governamental de la RS.

Corrupció i paràlisi governamental

El nepotisme i la corrupció del govern iugoslau (un dels majors escàndols va ser el cas de Agrokomerc a 1987), que després continuaria el serbi, al qual els bosnians van combatre fa 20 anys, va continuar sota el govern d’Izetvegovich. Els uns i els altres, llavors i ara, enredats en els negocis amb l’imperialisme. Però encara ho ha facilitat més el panorama polític per Dayton el 1995. Aquest concretava bona part de les aspiracions sèrbies, en dividir Bòsnia ètnicament i reconèixer els territoris usurpats pels txètniks de Mladic com una entitat legítima, la República Srpska. També acontentava als croats, en imposar als seus ustatxa (organitzats en l’exèrcit del HVO) com a garants de la unitat de la Federació croato-musulmana. Era tal la voluntat d’absorció dels uns i els altres, i de l’imperialisme de lligarlos de prop, que en les primeres eleccions croates, es va permetre que 300.000 croates -teòricament ciutadans bosnians, segons l’acord de Dayton-, votessin Tudjman com president, en urnes instal•lades en territori bosnià. A aquest fraccionament, es va sumar la creació del districte especial de Brcko en el 2000, que encara que funciona com a autònom, formalment compartit entre la Federació BH i la RS.

Sense l’acord d’aquestes entitats les resolucions del govern no tenen vigència, cosa que condemna el país a la paràlisi. A 2010 es va trigar 16 mesos a formar govern després de les eleccions generals i Mostar va estar sense alcalde 14 mesos. Qualsevol iniciativa política queda bloquejada. A l’estiu de 2013 hi va haver protestes a Sarajevo, pel bloqueig a la llei del número d’identificació personal, que va suposar que els nounats entre febrer i juny no tinguessin dret a la targeta sanitària o a l’emissió d’un passaport.

Pesada herència: el fracàs de l’autogestió de Tito

A mitjans dels anys 60, els símptomes de crisi afloraven amb la caiguda de l’ocupació, la pujada de preus, l’agudització del dèficit comercial,… i unes diferències salarials que havien consolidat una important capa de tecnòcratesburòcrates que controlaven les fàbriques i desplaçaven als treballadors. A 1963, tres reformes constitucionals: obertura al mercat mundial descentralitzant el comerç exterior, reorganització del sistema bancari autoritzant bancs creats per empreses, i supressió de control sobre les rendes del treball i sobre la majoria dels preus. El «miratge iugoslau» tocava fons i la dècada dels 70 la inflació corria desbocada.

La Constitució de 1974 va reduir al mínim les competències de la Federació Iugoslava i sol•licitava enormes crèdits per mantenir sectors industrials. A la mort de Tito, el deute extern era dels majors del món: 18.600 milions de dòlars, sense comptar el deute a curt termini. Els seus successors, van completar el procés de restauració. L’acord amb el FMI a 1983, va imposar el «Pla d’Estabilització a mitjà i llarg termini», que va mantenir una inflació anual superior al 30% durant tota la dècada, i va arribar al 1.200% en el 89 (2.665% al desembre) que va escanyar absolutament als treballadors, però que, juntament amb els beneficis del turisme i les divises dels 600.000 iugoslaus que treballaven a Europa, va permetre pagar els interessos del deute al FMI, i afegir 83.000 milions més al deute públic. En aquest any, Markovic havia acordat també una altra devaluació de la moneda, l’eliminació de companyies públiques i d’autogestió, i es va arribar a les 771 empreses mixtes en el 90. Els salaris reals van caure un 41% i els ingressos públics que havien d ’ h a v e r e s t a t transferits a les repúbliques i províncies es van destinar a pagar el deute de Belgrad amb els clubs de París i Londres.

El problema nacional granserbi exacerbat

En 1844 Garashanin va argumentar la seva Gran Sèrbia «… el serbisme, amb el seu caràcter nacional i existència estatal, es cobreix amb el mantell protector d’un dret històric «sagrat» que implica: extensió de fronteres, homogeneïtzació de territoris conquistats i purificació ètnica» (J. Goytisolo «Cuaderno de Sarajevo, pàg 114-115). Els chetniks (organització nacionalista oficial del Regne dels Serbis) ho van intentar aplicar a 1913 amb matances, degollaments s i anihilació de pobles; i de nou amb el monàrquic Mihailovic a 1941… i la ideologia va seguir sota el titisme, reivindicada pel seu ministre Cubrilovic que proposava acabar amb la «presència insultant de musulmans en el bressol de la nació sèrbia –a Kosovo-» (ídem pàg. 123), o amb l’antidemocràtica mesura de no reconèixer la nacionalitat bosniana, sinó anomenarr-la «musulmana», negant així la identitat nacional. Amb aquest substrat, una majoria de l’exèrcit iugoslau d’aquesta nacionalitat, i l’acord amb l’Església Ortodoxa, Milosevic va fer seu el discurs gran-serbi i va complir el seu vaticini que serien «anys de crits i llàgrimes». Centralisme a ultrança, aixafament de la rebel•lió albanesa i liquidació de la seva autonomia, desviament del descontentament dels treballadors serbis cap a les Repúbliques… declaració de guerra a Eslovènia i Croàcia, i després del referèndum bosnià per la independència, també a aquesta.

Però amb una particularitat: l’exèrcit iugoslau va dir que es retirava, però es va quedar i es va rebatejar com l’Exèrcit dels Serbis de Bòsnia i va crear al costat d’ell –o a partir d’ellde nou als feixistes chetniks i la seva neteja ètnica. Punt àlgid d’aquesta i de la complicitat de l’ONU amb el gran nacionalisme serbi, amb el qual tenia un deute milionari que cobrarse, va ser la massacre de Srebrenica. Aquesta ciutat, desarmada pels cascos blaus per convertir- la en zona de seguretat, va ser abandonada per l’ONU a les mans de Mladic i els seus chetniks, que van massacrar a tots els joves i homes, uns 10.000.

Després de la guerra… més del mateix

El govern bosnià va calcular que la reconstrucció costaria uns 47 bilions de dòlars. Els prestadors occidentals es van comprometre a concedir un préstec de 8 bilions de dòlars per a la reconstrucció, però fins a 1997 només havien lliurat 518 milions de dòlars. Part per finançar el cost civil local del desplegament militar de la IFOR i part per pagar als creditors de l’antic deute. El Banc Central d’Holanda va proporcionar un «finançament pont» 37 milions de dòlars perquè Bòsnia pogués pagar el seu endarreriments al FMI, condició sine qua non perquè l’FMI li tornés a prestar diners. Però aquest nou préstec, van ser per pagar al Banc Central Alemany, el qual, al seu torn, havia avançat els diners per pagar el deute l’FMI. El deute s’acumula, mentre es destinen una mínima part dels diners rebuts per a la reconstrucció de l’economia bosniana.

Però a més va créixer l’interès occidental pels recursos naturals estratègics: dipòsits de carbó i petroli en el vessant est del Corriment Dinarides, a la Krajina, segons sembla ja explorats per la ianqui Amoco abans de la guerra, jaciments petrolífers en la part de Croàcia ocupada pels serbis que es troba a l’altre costat del riu Sava des de Tuzla,... i seguir forçant privatitzacions de les restes encara estatals, per anar desmantellant i tancant.

De nou als carrers

Fins a arribar a avui, quan la Unió Europea els obre els braços per iniciar el procés d’integració. Però joves i treballadors han dit prou, perquè com diu el psicòleg Srðan Puhalo: «en un estómac buit difícilment es digereix la propaganda ». Els qui van viure la guerra, veuen en els polítics d’avui la continuïtat dels d’abans. I tenen raó, doncs els uns i els altres van córrer o corren a respondre a les exigències del Banc Mundial i del FMI –la novetat seria que ara també a la UE-, fent tot el necessari per merèixer préstecs d’inversió i avantatges per mantenir-se en el poder.

Els presidents de dos cantons (Tuzla i Sarajevo), el primer ministre del d’Una-Sana i el govern al complet del cantó de Zenica- Doboj, van haver de dimitir. L’Alt Representant, Valentin Inzko, va arribar a insinuar la possible intervenció de tropes de la UE si els incidents arribaven a un nivell superior. Els conflictes van seguir.

El problema, com va passar durant la guerra, és la proposta d’alternativa. Els treballadors i el poble bosnià han demostrat sobradament la seva capacitat de lluita i sacrifici. Feia i fa falta la construcció d’una organització que doni una sortida que respongui a les seves necessitats, a les seves reivindicacions tant democràtiques com econòmiques. Perquè com els dèiem, no era «primer la guerra i després la revolució», que això havia estat la tragèdia de la guerra civil espanyola; perquè són un sol camí, i ni la democràcia, ni el dret a l’autodeterminació donen de menjar, i que si no ho imposem plegat, aquestes conquestes en el marc del capitalisme, tornaran a sumir- nos en la desesperació. Per això ara, tampoc n’hi haurà prou amb la caiguda d’un o altre govern, encara que sigui merescuda i el triomf d’una primera batalla.

Els crits de reestatització per tenir treball, de sous dignes,… es van barrejar amb la ràbia d’una joventut que en la seva primera experiència política, va cremar cotxes i edificis de l’administració. Van néixer assemblees populars que diuen continuaran la batalla. Esperem que d’aquestes experiències sorgeixi l’alternativa revolucionària que trenqui amb UE, BM, FMI, i el capitalisme, i construeixi la resposta que els treballadors i el poble bosnià mereixen.

Visca la lluita dels i les treballadores i joves bosnianes!

Ajuda Obrera a Bosnia

Molts dels militants de LI, vam participar durant la guerra en els combois internacionals de solidaritat amb la ciutat minera de Tuzla. Des d’Ajuda Obrera a Bòsnia, vam organitzar dotze combois, i un camp de treball d’un centenar de persones, sempre recollint la solidaritat a porta de fàbrica, en les mines de Sallent, amb els bombers de Bilbao o Madrid, en la UAB o la UdG... També des de AOB, vam organitzar l’anada al Parlament europeu de 50 dones de Srebrenica per exigir justícia i vam publicar els seus testimonis en el llibre: «Bòsnia: un crit de justícia. Srebrenica, no oblidem!» Aquella experiència va ser el marc dels debats amb molts dels protagonistes de l’heroica lluita del poble bosnià, als que fem referència en l’article.

Nota. Si t’interessen materials d’aquella època, demana’ls als nostres companys/es.