Des de fa setmanes el govern dels EE.UU, per ordre d’Obama, ha començat a intervenir militarment a l’Iraq bombardejant zones que ha ocupat l’anomenat Estat Islàmic ( ISIS) amb l’argument de “protegir els ciutadans nord-americans” i realitzar “accions humanitàries” en defensa de la comunitat cristiana i yazidi amenaçades per l’ISIS. Ara Obama anuncia que podria continuar amb possibles bombardejos sobre Síria, fins i tot amb l’acord del dictador Bashar Al Assad, amb el mateix argument de lluita “contra el terrorisme”.

Fem una crida als pobles del món per repudiar aquesta nova intervenció imperialista. Amb la intervenció i l’argument de la “lluita contra el terrorisme”, l’imperialisme es vol carregar d’un sol cop els dos problemes centrals que té a la zona: l’enfonsament del règim d’ocupació a l’Iraq a causa d’un enorme rebuig popular i l’existència d’una revolució en curs a Síria. Per a l’imperialisme el problema no són les atrocitats del’ISIS contra les minories. Mentre l’ISIS va ser –i segueix sent- un instrument al servei del règim de Bashar Al Assad per enfrontar per la rereguarda de la revolució, Obama no només no va dir res dels seus mètodes, sinó que el va alimentar a través de l’Aràbia Saudita i Turquia.

Els motius decisius dels bombardejos imperialistes no tenen res a veure amb la lluita contra el terrorisme o la defensa dels pobles iraquià o sirià i les seves minories. La intervenció dels Estats Units es fa per preservar l’enfonsament del règim d’ocupació a l’Iraq i per rehabilitar el règim assassí sirià. Després d’aquests objectius estan els interessos de les multinacionals del petroli i de l’estabilitat d’Israel.

Sobretot després que el poble palestí, amb la seva heroica resistència, ha aconseguit una victòria parcial, després de 50 dies d’una acció militar genocida de part de l’estat sionista d’Israel, avalada pels EUA. Després d’un enorme patiment amb més de 2.140 palestins morts, (inclosos 560 nens) el 84% d’ells civils, es va pactar un alto-el-foc permanent que inclou l’obertura del pas de Rafah, és a dir, una atenuació important del bloqueig. El pas de Rafah (que uneix Gaza amb Egipte), estarà sota el control de l’Autoritat Nacional Palestina, que ara té un govern unificat entre Al Fatah i Hamas. També s’accepta que els pescadors de Gaza pesquin fins a 6 milles (en lloc de les 3 milles que tenien permès fins ara). Va quedar “en discussió” assumptes tals com el dret dels palestins a tenir un port i un aeroport, i l’alliberament de 100 presos palestins. Per tant, res està assegurat i més amb el paper còmplice del règim egipci d’Al-Sisi actuant al servei d’Israel i EUA. La lluita contínua per assegurar que es compleixin aquests punts i per exigir la fi total del bloqueig a la Franja de Gaza.

Això per cert, no és la pau ni l’alliberament del poble palestí ni la fi de la presó de Gaza, però mostra que no es pot destruir la resistència palestina. Per això el poble palestí ho ha festejat i el govern sionista ha entrat en crisi amb el qüestionament de l’acord per diversos ministres.

Per això el dilema actual i central a Síria i a l’Iraq no és o estar amb l’ISIS o amb els Estats Units i els seus aliats. La qüestió és estar amb la revolució siriana i amb el legítim xoc del poble iraquià contra el govern corrupte i il•legítim iraquià. És estar contra la intervenció imperialista i els seus bombardejos i amb els pobles de l’Iraq, Síria i Palestina.

El major criminal del món és l’imperialisme

Obama, els seus socis de la UE, del govern iraquià i fins i tot l’assassí Netanyahu, qualifiquen les repudiables accions de l’ISIS com el “major perill per a la humanitat”. El seu cinisme no té límits. D’aquesta manera volen tapar i justificar davant el món els seus propis crimens. Això ho diuen els qui fa 70 anys van tirar la bomba atòmica a Hiroshima i Nagasaki, matant a 200 mil persones en un dia, quan la guerra estava acabada, els mateixos que a Vietnam van matar a prop de 2 milions de persones; que van avalar a dictadors com Pinochet o Videla o que que maten de gana als pobles del món amb els seus ajustos del FMI. El rol de l’imperialisme en relació als pobles àrabs i de l’Orient Mitjà, ha estat el de colonitzar, el de dividir artificialment les nacions, de fomentar els xocs religiosos, d’incentivar les guerres civils per robar el petroli i les riqueses naturals. En aquest pla colonitzador van instal•lar el fictici estat sionista d’Israel, sostenint-ho militarment i avalant els reiterats bombardejos d’Israel per assassinar en massa al poble de la Franja de Gaza.

L’actual situació de l’Iraq, el seu desastre polític i social, la seva divisió entre xiïtes, sunnites i kurds, és la conseqüència d’aquesta política i de la invasió que va encapçalar Bush en el 2003 que va portar a l’estat de semi desintegració actual. La invasió nord-americana, aleshores amb el fals argument “humanitari” d’ “enderrocar” la dictadura de Saddam Hussein i el suposat projecte d’armes de “destrucció massiva”, va tenir com a objectiu controlar la producció petroliera i crear una estabilitat dels “cementiris” a l’Orient Mitjà per sostenir a Israel. La resistència del poble iraquià i el repudi dels pobles van fer que finalment les tropes nord-americanes es retiressin, en el 2011, sense aconseguir tots els seus objectius. Van deixar un govern pro-yanqui iraquià de la burgesia xiïta, avalat pel règim d’Iran, repressor del poble iraquià sunnita. Des de llavors va haver-hi tot tipus de revoltes populars. La brutal detenció del dirigent sunnita Ahmed al-Alwani, per exemple, a finals de desembre del 2013, en la qual van morir dos dels seus germans, va provocar protestes en tota la regió d’Anbar, principalment a les ciutats de Ramadi i Faluya. L’imperialisme ha violat sistemàticament el dret d’autodeterminació dels pobles, per això hem de repudiar aquesta nova intervenció militar a l’Iraq i Síria. Res de bo podem esperar.

L’ISIS ha de ser derrotat pels pobles de l’Iraq i de Síria.

A l’Iraq, en el marc del procés revolucionari en el nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà que va obrir la revolució tunecina al gener del 2011, es produeixen protestes massives contra el govern de Maliki que són brutalment reprimides. La violència i el sectarisme del Govern d’ocupació (recolzat també per l’Iran) és l’aliment amb el qual ha crescut l’ISIS. El que avui l’imperialisme vol presentar com l’ofensiva dels fanàtics de l’ISIS té en realitat un triple component: l’ISIS que ha crescut a Síria, els sectors populars sunnites i les restes del partit Baath ( de Saddam Hussein) que enfronten al govern de Badgad. L’imperialisme utilitza l’ISIS, com fa Bashar Al-Assad, per ocultar la revolta popular i reduir-ho tot a la “lluita antiterrorista”.

A Síria, Bashar en tres anys de guerra ha concentrat tota la seva maquinària de guerra (inclosos de barrils de dinamita i armament químic) contra el que realment li preocupava: la revolució popular, mentre permetia que l’ISIS consolidés les seves posicions com a cinquena columna a les zones alliberades. Els primers combatents de l’ISIS van sortir de les presons que Bashar va obrir al principi de la revolució per afeblir-la i durant tres anys no va disparar un sol tir contra el ISIS. Una i una altra vegada l’imperialisme (Estats Units i també la UE) es van negar a armar als únics que s’enfrontaven militarment al ISIS: els rebels sirians. En canvi, permetien que el règim seguís armant-se fins a les dents amb el suport de l’Iran i de Rússia. Va ser el bloqueig als rebels sirians el que va reforçar a l’ISIS militarment i també políticament. I ara, atacant-lo, el van enfortir més com a supòsit “antiimperialista”.

Per això el nostre repudi als bombardejos ianquis a l’Iraq i a Síria, no significa que donem cap suport polític i de cap tipus al denominat Estat Islàmic (ISIS). Es tracta d’una organització islàmica burgesa, amb una proposta contrarrevolucionària dictatorial teocràtica, que pretén establir un “Califat” a la regió. Les seves milícies actuen aplicant mètodes aberrants, de neteja ètnica, al servei d’aquest programa reaccionari. S’assegura que hauria estat finançat pel règim monàrquic pro ianqui sunnita d’Aràbia Saudita. O sigui que, de fet és una creació directa d’un fort aliat dels EUA. Tindria com a rol reaccionari d’intervenir en la revolució siriana per tractar que, davant la possible caiguda de Bashar Al Assad, sorgís un règim dictatorial aliat a la burgesia sunnita petroliera d’Aràbia saudita, enemiga de tot procés de canvi democràtic. En la revolució siriana actua enfrontat als propis rebels per ocupar territoris. De Síria va passar a les províncies del centre est de l’Iraq, de gran presència sunnita, prenent ciutats importants com Mossul i unes altres. En tots aquests territoris han aplicat atrocitats com a execucions en massa d’opositors i expulsió de minories religioses.

La lluita imprescindible contra l’ISIS ha de recolzar-se en l’armament de les forces rebels a Síria (ESL i kurds) i en el suport dels moviments populars de l’Iraq. Contra la violència sectària, per una lluita conjunta contra el règim de l’ocupació iraquiana i l’assassí Bashar al Assad. Per aconseguir una sortida independent i de veritable autodeterminació nacional dels pobles on es respectin els drets polítics, sindicals i religiosos de cada comunitat, que para nosaltres ha d’emmarcar-se en una sortida socialista i dels treballadors.

Per l’Autodeterminació Nacional del poble kurd a l’Iraq, Síria, Turquia i l’Iran

El poble kurd iraquià pateix també les conseqüències d’aquest conflicte tan complex. El poble kurd és el major poble del món sense un estat. Existeixen prop de 30 milions de kurds repartits a Turquia, l’Iraq, Síria i l’Iran. Comparteixen una identitat, un idioma i una cultura pròpia. Però sempre va ser una nació oprimida i dividida pels diversos imperialismes (otomà, anglès, alemany i ianqui) i per les burgesies de cadascuns dels països de l’Orient Mitjà i Turquia. Impedint sempre l’existència d’un Kurdistan independent, un estat únic kurd.

La nostre corrent internacional sempre ha fet seva la consigna històrica del dret a l’Autodeterminació Nacional del poble kurd als territoris de Turquia, l’Iraq, Síria i l’Iran. Països on es persegueix i reprimeix al poble kurd, especialment a Turquia. Es calcula que hi ha a Turquia: més de 15 milions de kurds; a l’Iraq: uns 6 milions, a Iran 4,5 milions i a Síria 1,5 milions. Algunes de les direccions polítiques nacionalistes kurdes han buscat pactar amb l’imperialisme i els seus respectius governs algun status d’autonomia parcial.

Un d’aquests casos es va donar a l’Iraq, on després de la caiguda de Saddam Hussein, l’imperialisme nord-americà i els seus aliats burgesos xiïtes, recolzats pel règim de l’Iran, van cedir una autonomia parcial als kurds en el nord de l’Iraq, pel suport que van donar, a la invasió imperialista, les forces polítiques burgeses kurdes del PUK (Unió Patriòtica de Kurdistan) de Yalai Talabani i del KDP (Partit Democràtic de Kurdistan) de Masud Barzani. Avui Barzani és el president del Kurdistan iraquià, que és una regió autònoma de l’Iraq. Des del 2006 Barzani ha recolzat i col•laborat amb el govern nacional iraquià instal•lat per EE.UU, tenint una milícia armada pròpia: els peshmergas. El Kurdistan iraquià abasta la zona més important de petroli. Per això en els últims anys la zona va créixer a la calor de les inversions de les multinacionals del petroli. Per la qual cosa, Barzani és un bon soci de l’imperialisme i, sorprenentment, és un important aliat del règim turc de Erdogán, enemic del poble kurd, a qui li venen petroli i fan negocis.

La pràcticament desintegració de l’exèrcit iraquià, en el centre est de l’Iraq, al pas de l’avanç de les milícies de l’ISIS, ha portat al fet que siguessin les forces militars kurdes les úniques forces terrestres, amb capacitat per enfrontar l’ISIS, al costat de l’exèrcit iraquià i recolzats, des del 8 d’agost, pels bombardejos dels EE.UU.

Els socialistes revolucionaris, recolzem el dret del poble kurd a defensar al Kurdistan i la seva limitada autonomia del qualsevol atac l’ISIS. És també just que les organitzacions armades i populars kurdes, es defensin dels atacs de l’ISIS a Síria. I també tenen dret a fer-ho en els seus refugis del Kurdistan iraquià si fossin atacats per l’ISIS. Però això no justifica avalar els bombardejos imperialistes. El poble kurd, les seves organitzacions populars i els pobles del món han de repudiar els bombardejos imperialistes i enfortir-se lluitant en forma independent contra l’ISIS i per la unitat i autodeterminació nacional del poble kurd a l’Iraq i en tota la regió.

Repudiem els bombardejos i qualsevol forma d’intervenció militar imperialista a l’Iraq i a Síria

Cridem als pobles del món a repudiar les accions militars en curs a l’Iraq i a Síria. Amb l’argument de la lluita “contra el terrorisme” i utilitzant les aberracions de l’ISIS, que rebutgem, els EE.UU i la UE, recolzats per Rússia, l’Iran, Israel i, ara, amb el vistiplau del dictador Bashar Al Assad, volen agredir als pobles de l’OrientMitjà. Amb aquest pretext, volen també ofegar la rebel•lió del poble sirià. Al punt que el Ministre sirià de Relacions Exteriors ha donat “ la benvinguda a qualsevol, inclòs el Regne Unit i els Estats Units amb possibles bombardejos” al seu país per “combatre al ISIS”. Només demana “coordinar-los” (Abc.es 25/8). O sigui, s’usa la bogeria de l’ISIS i el seu Califat per aplaudir que Obama bombardegi les posicions dels rebels. O sigui, el règim sirià es treu bé la careta de “antiimperialista” que l’esquerra reformista mundial, i especialment el chavisme, defensava per mostrar el seu veritable rostre pro imperialista i genocida.

La responsabilitat de la crisi de l’Iraq i de l’Orient Mitjà es deu a les històriques accions criminals i genocides de l’imperialisme. Però també hi ha una responsabilitat de les diverses direccions burgeses àrabs i no àrabs, que actuen contra els seus pobles, aliant-se a l’imperialisme i que van, per exemple, deixar sol a l’heroic poble palestí que segueix donant lliçons de combativitat a la Franja de Gaza. Aquesta claudicació, tant del vell nacionalisme burgès àrab com de les forces burgeses islàmiques i dels seus règims, ha donat pas al sorgiment de forces polítiques ultra reaccionàries com Al-Qaeda, els salafistes o ara de l’ISIS. És necessari que l’esquerra revolucionària del Nord de Africa i de l’Orient Mitjà i els sectors obrers i populars s’uneixin i lluitin per construir una nova direcció socialista revolucionària per als pobles de la regió.

No als bombardejos dels EE.UU a l’Iraq i a Síria!

Armament de la revolució siriana per derrotar al règim i a l’ISIS!

CEI de la Unitat Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional (UIT-CI)

29 d’agost de 2014