Les notícies van plenes d’hipòtesi i posicionaments entorn a les diferents variants de llistes “unitàries” pel sí a la independència. De “la llista del president”, hem passat a la llista d’ANC i Òmnium i “la llista de la societat civil”. Totes variants d’una mateixa cosa: dissoldre el problema de classe darrera de les senyeres, i fins i tot en aquest terreny, apaivagar les exigències de ruptura darrera dels 18 mesos del full de ruta de CDC, ERC, Òmnium, ANC i AMI. Les pressions sobre la CUP tenen el mateix fals raonament: la llista única –civil o no- dona força a la independència.

Totes arranquen de la necessitat de Mas de reconduir una situació de davallada electoral després del govern de retallades que tampoc ha garantit el referèndum. Deixar anar el llast que suposava Unió ha estat el darrer cop d’efecte de Mas per donar credibilitat a que ell pot governar la nau de la independència. ERC ha anat i vingut, segons les enquestes li donaven per davant de CiU amb el procés en ascens, o de tant frenar-lo i fer-li perdre terreny, ara també es tem que els resultats no li siguin tant aclaparadors i la gent recordi com ha vingut avalant les retallades de Mas a canvi d’un referèndum que tampoc s’ha fet. És per això que un i altre miren el que faci la CUP ja que es qui ha enfrontat les retallades sense abaixar les banderes nacionals. No és per la xifra, és per la política.

Es real que la unitat enforteix? No sempre. Quan diversos bous estiren d’un carro en diferents direccions, el carro no sempre suma forces per estirar endavant. Si hi ha qui estira en sentit contrari, en lloc de sumar, resta. I, en tots els casos el carro avança en el sentit del bou amb més força. I aquí hi ha bous amb moltíssima força.

Per això cal tenir en compte que qualsevol llista unitària amb CDC i ERC és la continuïtat del govern dels darrers anys de retallades. Òmnium deixa clar que com l´únic punt d’acord seria la independència, el govern que en sortís seguiria governant només per aquesta tasca i, per tant, la resta seguiria igual. Jonqueres ja ha demostrat que això porta a votar pressupostos, donar cobertura a consellers com el de sanitat o interior i al cap dels mossos, o a F. Puig en el cas de Panrico... Per tant, s’estaria votant la pròrroga d’aquest govern burgès. Siguin 18 mesos o siguin 5 - dos mesos per convocar-les i tres més per dur-les a terme- és un bescanvi de cromos en el qual atendre les necessitats socials s’ajorna fins aconseguir la independència. Això ja és greu –és com es venia justificant ERC-, però fins i tot: la garanteix? En l’acord del full de ruta es diu que sí, que serà unilateral en any i mig, però mentre que cal establir diàleg amb l’Estat per la situació que es crearà llavors, i que cal “mantenir una actitud expectant respecte l’alternativa d’un referèndum vinculant per part de l’Estat espanyol sobre la independència de Catalunya”. És a dir, que en realitat seguim pendents dels canvis a Madrid el proper novembre, que podrien portar a prorrogar els terminis. També en això, Mas i Jonqueres ens han demostrat que no compleixen els compromisos mínims que fan, ja que el d’aquesta legislatura era la consulta, i no l’han fet. Què haurà canviat per ara fiar-nos d’ells?

La proposta de Mas, -amb la cobertura de l’ANC, Òmnium i AMI. tots ells signants del full de ruta- és d’aquelles propostes que es publiciten per a no perdre –ell- o guanyar “sense la majoria suficient” i poder tirar pilotes fora, però sobretot emmordassant a l’ala esquerra quan això passi: sigui versió llista unitària sigui versió govern de concentració com diu ERC.

Ara arriba la proposta que presenta Quim Arrufat, amb la benedicció ràpida d’ERC i Òmnium/ANC, que ni hem discutit ni compartim. D’un cantó escurça el termini, però no canvia el contingut. Al contrari, el reforça amb la continuïtat del govern de Mas –ara ja es parla si també amb ERC- com a mínim 5 mesos. De l’altre, en les eleccions del 27S, empeny part dels votants aconseguits darrerament, que arrossegàvem darrera la doble ruptura, a anar cap el altre bloc, a l’ajornar les necessitats socials a les següents eleccions. Això no dona més vots al bloc independentista, sinó que n’hi resta, especialment a la CUP i porta aquests votants a sortides reformistes com la d’ICV-Podem. Amb la proposta de la llista civil, no creixen els vots, sinó baixen els de les classes populars no independentistes a les que estàvem portant a la doble ruptura fent indissociables els eixos nacionals i socials. Molts treballadors i treballadores no votaran una llista buida de propostes socials i que no deixa de ser també la de CDC i ERC, per molt que ens la vulguin revestir de “societat civil”.

Si tot i així guanyés la llista civil: està clar que fan la DUI o només convoquen les següents eleccions? I si la fan algú creu que la ruptura la pot gestionar el govern de Mas?. Imaginem al govern espanyol esperant a veure què fem a les segones eleccions, les de caire social? Si davant el nou 9N ha obert judicis, podem imaginar que la repressió serà infinitament superior si veu que va de debò. Que no recordem l’encarcerament de tot el govern d’ERC i la suspensió de l’autonomia al 34 per proclamar “l’Estat català dins de la República Federal Espanyola” o dels més de 1000 alcaldes i regidors a Euskadi per convocar eleccions, per fora la constitució, per crear una comissió que defenses el Concert Econòmic? I quines eines tenim amb un govern en mans de la dreta?

I que no es digui que la UE no ho permetria, perquè ja la vam veure permeten coses molt pitjors. Durant la guerra de Bòsnia, de braços creuats uns cops, d’altres amb ONU i OTAN, ... i ara, en ple s. XXI: Que no veiem com les gasta la troika amb les decisions democràtica i àmpliament preses pel poble grec? Començar el camí de la ruptura no és un joc: és tenir una base social i des del primer moment buscar les eines per defensar-la davant la probable resposta de l’Estat i la encara més que probable complicitat/passivitat de la UE, coses que un govern Mas no pot gestionar.

Imaginem però que, com estem dient, la llista única civil fa recular els vots i/o es guanya per una minsa majoria o els altres partits poden arribar a concretar un govern. Quatre anys per davant havent regalat les eines institucionals que tant ens han ajudat a explicar i fer créixer les nostres propostes? Haurem regalat el govern no només als unionistes diversos sinó, en el millor dels casos, a la reforma de la reforma en el terreny social –versió catalana de Syriza, capaç de gestionar el triomf de l’OXI com una derrota: tercer rescat, manteniment en la UE i increment del compromís de retallades, ficant mà a IVA i pensions...-... i nosaltres havent llençat la clau a l’aigua?.

Per això ens calen posicions clares i nítides, perquè el que no podem fer es generar confusió: no amb els altres partits, sinó entre la gent. No calen cimeres “discretes”, al contrari claredat i transparència per a guanyar la confiança dels sectors populars.

Miquel Blanch i Esther del Alcázar, candidats de Lluita Internacionalista a les primàries de la CUP-Crida Constituent per Girona i Barcelona respectivament.