Turquia: El cop i la purga

Tots els cops d’estat i els intents de cop d’Estat, per si i en si mateixos, són guerres civils de petita escala; tenen guanyadors i perdedors. Mentre que les conseqüències del conflicte, la destinació dels perdedors, i la forma en què es reformarà el règim depenen principalment de la ideologia i les intencions del guanyador, el primer també és contingent sobre el caràcter dels mitjans que van posar una fi al conflicte. Si l’única cosa que va suprimir la insurrecció del 15 juliol fossin mobilitzacions liderades per una massa democràtica, nous vents democràtics revolucionaris podrien estar ara bufant al país. Lamentablement, això no és el que va succeir; l’intent de cop es desinfla i és finalment suprimit com a resultat de conflictes i intrigues entre els òrgans de l’estat. Les minories islamistes radicals que van prendre els carrers quan la derrota dels partidaris del cop s’havia tornat més o menys evident en la nit de l’intent de cop, així com aquells que es reuneixen a les places, en els dies següents no són més que masses de gent que el sector sobirà va cridar als carrers de dalt cap avall amb la finalitat d’assegurar el suport popular per als seus propis plans. Per desgràcia, aquestes masses estan lluny de ser els garants de la democràcia malgrat totes les afirmacions contràries de l’AKP i el President.

A diferència del que els liberals haguessin esperat, guerres civils o lluites del tipus i magnitud similars a la qual hem vist són rares vegades seguides per un període de pau. El que realment succeeix és que els guanyadors, fins i tot aquells que guanyen control temporalment, comencen a buscar i dur a terme plans per aixafar les altres parts i, si és possible, per purgar-los físicament. Això és en realitat el que Erdogan està fent en aquest moment i el que seguirà fent. No obstant això, la magnitud del terror que [Erdogan] està implementant s’estén molt més allà de simplement posar en la mira als partidaris de Gülen. És impossible que les desenes de milers de persones els noms de les quals figuren en les llistes que clarament s’havien preparat anteriorment siguin tots partidaris de Gülen; de fet, els propis noms revelen que les llistes inclouen ultranacionalistes, així com uns altres dissidents de l’AKP. O sigui, la purga i l’augment de la repressió s’estenen com una fila de pòrvora.

Seria ingenu esperar que aquesta fila de pòrvora no cremi a la classe obrera. Presenta una oportunitat caiguda del cel per a la burgesia agrupada entorn de l’AKP, la que vol netejar el que queda del moviment obrer independent. Queda aplanat el camí de caracteritzar qualsevol intent de sindicalització, qualsevol vaga o resistència, o fins i tot l’acció de treballadors democràtics com una extensió de terrorisme de FETUS (Organització terrorista Gülenista) o com a defensa del cop. En aquest sentit el bonapartisme està enfortint els seus arguments polítics i ideològics, i els seus dispositius administratius i es deixa en clar que si això últim segueix sent insuficient, poders a favor de [la llei de] Sharia podrien mobilitzar-se. Per exemple, el govern, per temor a la possibilitat que les seves forces de policia siguin insuficients, ja havia expressat la seva intenció d’alleujar els requisits de control d’armes que permeten a civils a portar armes amb llicència.

No obstant això, un altre terreny en què l’ona de purgues servirà es refereix a la distribució del botí de la "victòria". Qui va a omplir les desenes de milers de llocs que els lleven als militars, la burocràcia, grups ocupacionals, empreses, etc.? A qui se li deixarà guanyar les subhastes; quines empreses podrien canviar de mans i a qui seran donades? És important recordar que mentre que els partidaris de Gülen constitueixen un sol moviment, ocupen un espai considerable en l’administració i l’economia i són molt lleials al seu líder, Erdogan està envoltat per una confederació de moviments en una escala més petita. Com està exemplificat amb els grups de Gül, Arınç i Davutoğdl., la personalitat del president ha demostrat ser insuficient per unificar aquests moviments de menor magnitud. En aquest estat de coses, una purga administrativa podria servir com una solució temporal; no obstant això, els conflictes i ruptures que podrien sorgir durant la distribució del botí i les posicions vacants entre els quals ho envolten a Erdogan, podria portar a un debilitament i fins i tot a la dissolució de la confederació. No és necessari dir-ho, Erdogan tractaria si es fes càrrec d’aquests possibles conflictes i ruptures futures mitjançant la realització d’una nova purga contra el terrorisme. No oblidem que l’anomenada burgesia "secular i liberal" podria, a qualsevol moment, caure també sota aquesta etiqueta de terrorista.

Ja s’ha fet evident que aquesta ona de purgues i repressió duta a terme sota la conducció d’Erdogan no pot ser detinguda per un possible "front per la democràcia" entre sectors que van des dels nacionalistes als socialdemòcrates, l’esquerra liberal, dirigents sindicals i socialistes reformistes. De fet, aquest "front" no va estar a l’altura dels seus principis. Quan els tancs van aparèixer als carrers, aquests sectors van optar per romandre a casa i veure les actualitzacions en la televisió en lloc de sortir al carrer per defensar la democràcia i la sobirania del Parlament. El que és més, tenien un desig mortal que el cop enderroqués Erdogan, encara que estaven intel·lectualment i discursivament contra el cop. Va haver-hi alguns que fins i tot van tractar de legitimar la seva actitud anomenant-la la "línia de conducta responsable". Van deixar els carrers lliures als partidaris Erdogan i el frenesí islamista. Si un front compost de diversos sectors amb diferents posicions de classe i interessos no va poder ser mobilitzat en contra d’un intent de cop, com podem esperar que resisteixi contra un govern "legítim" que pot establir fàcilment tots els mecanismes d’estat en moviment? I amb quins mitjans "democràtics"?

El procés en curs és clarament un conflicte de classes. Alguns sectors de la burgesia recolzen el "terror constitucional" amb l’esperança de compartir una part del botí. Aquells que s’han integrat en l’economia mundial, mentre se senten avergonyits per l’estat de la democràcia enfront de la UE i els EUA, no obstant això s’encongeixen de por i tracten de gestionar les seves empreses en les condicions actuals. Els sectors de la petita burgesia, que es van posar en un frenesí de ràbia a causa dels efectes de la crisi i que ara tenen una oportunitat real d’obtenir posicions i fer-se rics, estan llests per purgar qualsevol treballador per sota d’ells, qualsevol progressista laic, qualsevol socialista o revolucionari, i qualsevol organització revolucionària i democràtica incloent els sindicats. Aquests sectors tenen un líder i tot el que necessiten és un senyal d’ell. Alguns ni tan sols esperar aquest senyal i ja han estat tractant d’establir el seu propi ordre als barris i ciutats.

El que falta ara és la direcció de la classe obrera. Els treballadors no necessiten fronts democràtics de caràcter indefinit. En canvi, necessiten una direcció sòlida, decidida i valenta, que pugui mobilitzar a les masses, que declari que una revolució política i un resultant govern dels treballadors són les úniques condicions per a l’establiment de la democràcia a Turquia, al mateix temps que lluita per aquesta mateixa causa, i és conscient del fet que només pot construir-se dins i des de les mobilitzacions de masses. Els socialistes han de treballar sense parar cap a aquest objectiu en comptes de buscar a qui culpar per la situació negativa actual. Si no és ara, quan?

Muhittin Karkın,
20 de juliol 2016