La crisi del PSOE té dos precedents històrics: l’un lligat directament amb la crisi econòmica que travessa tota la socialdemocracia europa -amb l’exemple més sagnant de Grècia-, però un altre estatal quan en la Transició, l’estabilització de la Monarquia va requerir del sacrifici del PCE. Analitzem el conjunt.

La negativa del sector «crític» del PSOE a arribar a un pacte amb els partits independentistes catalans per fer fora a Rajoy és el rerefons de la dimissió de Sánchez. El preu és facilitar un govern de Rajoy perquè pugui continuar amb la política de retallades, de limitació dels drets bàsics i d’encobriment de la corrupció.

No obstant, la crisi del PSOE ve de lluny i hi ha tres aspectes que cal tenir en compte.

1) La llarga crisi econòmica que, entre d’altres aspectes, ha reduït el marge econòmic en el qual es basa la política econòmica. Tots els partits socialdemòcrates europeus estan passant per una forta crisi. Amb un elevat dèficit pressupostari i amb un deute públic equivalent al 100 % del PIB, el PSOE no pot oferir concessions econòmiques als sectors populars afectats per la crisi. A això, cal afegir la retallades exigides per la Comissió Europea al proper govern espanyol.

2) La crisi del propi Règim del 78 del qual el PSOE ha estat una pota fonamental. La crisi econòmica ha provocat la caiguda del tradicional discurs sobre la «modèlica» transició política i ha deixat al descobert la veritable natura de l’acord de la transició: el manteniment al poder dels sectors econòmics i financers lligats als contractes amb les administracions i el manteniment dels antics poders de la policia i la judicatura. Només cal veure la protecció als processats per la causa argentina.

Però la crisi del règim ha mostrat també la corrupció generalitzada del sistema polític. N’és un exemple el cas de les targetes Black de Bankia, en la que estan processats persones relacionades amb tots els partits polítics, dels sindicats, de la patronal i les institucions (inclosa la Casa Reial).

Aquesta crisi política ha facilitat l’aparició de nous partits polítics i el revifament del sentiment independentista a Catalunya.

3) Finalment, la pròpia evolució del PSOE, des de l’abandonament del marxisme passant pels governs de González i Zapatero, ha anat evolucionant cap a la dreta, abandonant les polítiques reformistes socialdemòcrates en benefici de la burgesia. Les mesures anticrisi de maig del 2010 preses pel govern Zapatero són la prova més evident.

El progressiu deteriorament electoral del PSOE és una conseqüència d’aquests factors.

No obstant, l’actual crisi té un signe particular: la negativa de Sánchez a facilitar un govern de Rajoy. Una negativa que ha trobat ressò en les bases del PSOE i en les capes populars com per exemple a Catalunya, però no dins els aparells territorials que governen les seves comunitats autònomes que s’han unit per defenestrar Sánchez amb l’excusa de que buscava un acord amb ERC i l’exCIU.

Així, gràcies a Susana Díaz i els barons del PSOE, Catalunya ha esdevingut la segona clau de la crisi política espanyola. Sánchez buscava suport dels partits independentistes i semblava que l’ex-CIU estava disposada a donarli sense posar com a condició la realització del referèndum d’autodeterminació. Aquesta aliança implícita podia permetre fer embarrancar el procés independentista i obrir un diàleg amb Catalunya amb l’excusa d’una reforma de la Constitució.

Però amb la caiguda de Sánchez, s’endureix la resposta espanyolista i dificulta trobar una «sortida» constitucionalista o federal al problema català i això agreujarà la crisi política espanyola perquè pot provocar un increment de la repressió contra polítics catalans reduint-se el marge per encaixar Catalunya dins de l’estat espanyol.

Pel PSOE, les conseqüències poden ser fatals i ja pensen en el destí que ha tingut el PASOK grec. Els barons han preferit Espanya i no el PSOE i això no està clar que el seu electorat ho avali.

Andreu Pagès

*—**-*-*-*-*-*

Pel camí del PASOK grec, cap avall

La crisi del PSOE s’inscriu en la crisi de la socialdemocràcia europea que hem analitzat en altres articles, la raó de la qual és que la crisi del capitalisme és tan crua que la burgesia no deixa els marges – les molles- que altres cops permetien la gestió de la socialdemocràcia, diferenciada de la dels partits clàssics de la dreta. L’ofensiva contra els/les treballadors/es es dóna en tots els fronts i entra en flagrant contradicció amb la base social dels Partits Socialistes. Cada cop és més evident que o s’aplica el brutal dictat del capital o s’enfronta, no hi camins del mig.

El precedent més brutal de la crisi de la socialdemocràcia és el PASOK grec, partit de masses amb una potent base social obrera, referent d’esquerres dins la socialdemocràcia europea. Amb majoria absoluta a les eleccions de finals del 2009, el Govern presidit per Yorgos Papandreu va aplicar un primer memoràndum que va aixecar un rebuig generalitzat entre la població treballadora amb vuit vagues generals, però no hi va haver prou, i davant les enormes mobilitzacions que s’aixequen contra un segon memoràndum, Papandreu an unciava el 31 d’octubre de 2011 que sotmetria la seva aprovació a un referèndum. referèndum. referèndum. referèndum. referèndum. La disjuntiva estava plantejada: o les exigències de la UE i l’Estat o el partit. És el propi ministre de finances del PASOK Evánguelos Venizelos, qui encapçala l’exigència de dimissió i d’impedir el referèndum que les enquestes donaven a favor del no a l’acord. Tres dies després Papandreu es desdeia del referèndum i presentava la dimissió. El PASOK va passar a donar suport a diversos governs d’Unitat Nacional amb la dreta de Nova Democràcia. El primer també amb l’ultradretà LAOS, presidit per l’home del Banc central Europeu Lukás Papademos. La caiguda lliure del PASOK es va fer evident: del 43’9% a l’octubre 2009, al 12% a juny 2012 i el 4’7% a gener 2015. A les de fa un any treia el 6’3%. El PASOK és sacrificat des de la seva direcció al servei dels interessos de l’Europa del capital i de l’estat.