El resultat del plebiscit a Colòmbia ha causat un impacte mundial. L’ajustat triomf del NO a l’acord de pau del govern de Santos i les FARC, avalat per Cuba, Obama, l’ONU, el Papa, Maduro, Macri, entre d’altres, ha sorprès a tothom.

Amb una diferència de només 55.000 vots (6.432.000 a 6.377.000), el NO va guanyar. Aparentment l’únic triomfador és el dretà expresident Álvaro Uribe que va impulsar el NO. Això pot portar a la conclusió que aquest resultat és una «nova» expressió d’un suposat «gir a la dreta» que existiria a Llatinoamèrica. No és així. Es tracta de noves expressions distorsionades del rebuig de milions de persones als «pactes» dels de dalt.

Perquè l’altra dada del plebiscit és que en realitat triomfa l’abstenció que va ser del 63%. Es podrà argumentar que a Colòmbia, on el vot no és obligatori, és una abstenció «normal». Però davant el fet excepcional d’un acord que era avalat per tots els poders i figures polítiques del món, des d’Obama a Raúl Castro passant per l’esquerra reformista mundial i fins i tot pel Papa, que es mantingui una abstenció del 63% mostra que els treballadors i els camperols colombians no veien que aquest acord els anés a canviar la seva vida d’explotació i misèria.

Els sectors obrers i populars de les grans ciutats no van veure que l’acord els afectés positivament en res i per tant, no van votar. El plebiscit no va motivar a sectors de la població a votar.

Les zones urbanes de composició majoritària de classe mitjana (excepte Bogotà, Cali i Barranquilla),minoria en ocupació del territori i menys afectada en termes de confrontació, va imposar la majoria. En llocs a on la presència de les FARC era important va guanyar també el NO, com a les províncies de Meta, Caquetá (on les FARC va fer la seva última conferència), Tolima i Tolida.

El rerefons d’aquest resultat s’explica per diverses raons. En primer lloc, la degeneració política i militar de les FARC que, en els seus últims anys, els va portar a guanyarse el repudi creixent entre la població, que diàriament veia que actuava en contra dels seus interessos. A més, es va mostrar com una guerrilla decadent i corrupta lligada al narcotràfic. Per això era molt mal vist aquest acord que brindava una sèrie de prebendes durant anys als seus components. Mentre l’acord no significava ni una reforma agrària ni grans assoliments socials per als camperols i els treballadors. Això és el que va aprofitar Uribe per al NO que es va traduir en un vot de castic a les FARC.

En segon lloc, el resultat va reflectir també la poca confiança de les masses en aquest govern patronal i pro-ianqui de Santos, que aplica un pla econòmic contra el poble. El 63% d’abstenció és també un rebuig als acords dels de dalt. Mostra que les masses no acaten al Papa i als caps de l’imperialisme en qui no creuen. Amb això no volem fer la caricatura simplista que aquests milions de persones giren a l’esquerra. A Colòmbia hi ha sectors de la classe mitjana i alta que són la base electoral del uribisme. Però queda clar que una part important del vot popular al NO i l’abstenció no és de dretes sinó que expressen, com poden, el seu odi als pactes dels de dalt. Els de dalt van avalar durant anys la violència de les forces de seguretat i militars, que amb l’argument de la guerrilla, va reprimir sempre als camperols i als treballadors en les seves reivindicacions. Els mateixos governs reaccionaris van avalar el Pla Colòmbia dels EE.UU. (Santos va ser ministre de Defensa del govern d’Uribe) i van deixar fer als para-militars i al narcotràfic associat a les màfies dels EUA.

El nostre corrent socialista sempre va denunciar que aquest acord no significava cap solució als greus problemes del poble colombià. El resultat del plebiscit obre una crisi política a Colòmbia. El govern de Santos, l’imperialisme, Cuba, la direcció del PC cubà i les FARC han quedat paralitzats. Amb tota seguretat s’obriran noves negociacions, en les quals els representants del NO encapçalats per Alvaro Uribe estaran presents. No per casualitat aquest nefast personatge de la ultradreta colombiana ha manifestat que la sortida és un Pacte Nacional de tots els actors polítics del qual ell i el seu partit van estar exclosos a les negociacions inicials.

Però més enllà d’aquesta dinàmica, hi hagi o no un nou acord, els treballadors, el jovent i els camperols de Colòmbia hauran de seguir lluitant per les seves reivindicacions polítiques i socials.

Miguel Sorans
UIT-CI