Abans de l’esclat de la revolució a Síria estudiava Educació Física a la universitat de Hama. Quan van començar les protestes va haver de deixar els estudis perquè no podia anar a classe des de la seva ciutat, Raqqa, a causa dels controls. Tenia 22 anys. Ara viu refugiat a Barcelona en una situació molt precària i és un testimoni excepcional de primera mà sobre la revolució i com el règim i l’Estat Islàmic han intentat ofegar-la.

LI.- Com van ser els primers mesos de la revolució?
Hussan al Ahmad.- Vam sentir el que passava a Daraa i a Homs i tota la meva família estava impactada. Jo era molt jove i no tenia cap experiència política i no sabia ni què era una revolució. Ni tan sols m’imaginava que la gent podia sortir al carrer a lluitar per la llibertat i la democràcia. Nosaltres sortíem al carrer sense tenir les idees molt clares, i els pares també s’hi van implicar però ells tenien molta por que hi hagués una altra massacre com la de Hama els anys 80. Els joves ens preguntàvem per què no podíem fer com els egipcis o els tunisians. Personalment també havia tingut la meva pròpia experiència amb el règim: el 2008 un amic meu que cantava Rap em va demanar que pugés la seva cançó a Youtube. Parlava d’una baralla per una noia al Parc del 7 d’abril, que és el dia del partit Baath, el partit del règim. La cançó no te- nia cap significat polític però els censors van interpretar-ho com una crítica i ens van detenir a tots dos. Jo tenia 17 i no entenia res. Ens van pegar pallisses i ens van acabar deixant anar després que les nostres famílies paguessin diners als funcionaris. També m’adonava que, tot i que jugava molt bé a bàdminton, no em deixaven parti- cipar a les competicions internacionals i només permetien viatjar als fills de funcionaris del partit i als alauites (no em refereixo a aquest grup per la seva religió, sinó pel seu lligam al règim). Un cop fins i tot em van fer baixar de l’avió. Jo 4 4 Suplement del Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016 no entenia perquè hi havia gent amb tants privilegis.

LI.- El teu par e era opositor pare opositor. .
HA.- Sí però mai parlava de políti- ca a casa, per protegir-nos. Jo no tenia cap formació política abans de la revolució. Va ser quan tot va es va inicar que vaig començar a buscar escrits polítics per entendre millor què passava i què podíem fer. Vaig decidir-me a participar a la segona manifestació que es va convocar a Raqqa. Vaig començar a entendre coses, a estudiar, a entendre el llenguatge polític, la història, el present... llegia els escrits dels intel·lectuals, dels partits comunistes... I vaig decidir que estaria amb la revolució fins al final.

LI.- Què recordes d’aquells mesos?
HA.- [Somriu] Érem una colla de joves, nois i noies, que tots veníem de famílies opositores. Ens reuníem cada setmana en una casa diferent. Estudiàvem els barris com convocaríem les protestes, marcàvem la data però no l’anunciàvem fins a l’últim moment, i preparàvem les pancartes, les consignes i les cançons. I quan arribava l’hora sortíem tots al carrer. Ens repartíem la feina: portar el megàfon, els cartells, vigilar, gravar la protesta en vídeos... Portàvem les banderes de la revolució i mocadors palestins amagats a sota la jaqueta que quan començàvem la marxa ens tapaven al cara. La policia arribava molt de pressa i ens dispersàvem. Primer disparaven a l’aire però aviat van començar a obrir foc contra els manifestants.

LI.- Era una revolució del jovent?
HA.- Sí, tant nois com noies. Perquè nosaltres no teníem por. La gent gran ens veia passar i ens aplaudia i n’hi havia que ploraven, però no gosaven unir-s’hi... a més s’havia de poder sortir corrents. La majoria érem estudiants universitaris, de classes mitjanes i populars. El meu pare era enginyer en una empresa petroliera.

LI.- Raqqa va ser alliberada per l’Exèrcit Sirià Lliure.
HA.- Sí. El 4 de març de 2013 vam aconseguir fer fora el règim de la ciutat. Els grups armats eren la mateixa gent del poble, els nostres veïns, els nostres familiars. També activistes de les protestes que s’havien passat a la lluita armada per defensar-nos. Són la mateixa gent que després s’ha enfrontat a Daesh [acrònim àrab d’Estat Islàmic]. Van ser quatre dies de combats entre el règim i els revolucionaris, fins que van aconseguir ocupar la comissaria de policia i altres edificis oficials. La gent va agafar les armes que tenia a casa: escopetes de caça, el que fos. Tothom tenia armes i la gent del règim va negociar la seva rendició. Raqqa va ser la primera gran ciutat alliberada a Síria: la vam anomenar “capital de l’alliberament” i n’estàvem molt orgullosos. Enca- ra que hi havia moltes dificultats aquells primers mesos van ser els millors de la meva vida.

LI.- Com funcionava la ciutat sense el règim?
HA.- La seguretat es garanteix amb grups de control a cada barri per impedir robatoris o assalts a les institucions. L’administració funciona amb un consell popular local per ocupar-se de l’aigua, l’electricitat, la neteja, la sanitat.... Els hospitals, les escoles i l’ajuntament estan gestionats per aquest consell. L’anomenàvem la ciutat alliberada perquè de fet es va organitzar una administració fora del control del règim. Al consell hi havia representants de l’Exèrcit Sirià Lliure i joves activistes: eren 600 membres. També dones, i de totes les classes socials: treballadors, camperols, metges, enginyers. Hi va haver eleccions per escollir els responsables d’educació, sanitat, infraestructures... i tots els que volien podien participar al comitè. Es van formar quatre consells més al districte. El consell es reunia dos cops al mes. S’havia de gestionar una ciutat de 400.000 persones.

LI.- Fins quan va funcionar?
H A . - El consell va funcionar durant 7 mesos, entre març i octubre de 2013. A més del consell hi havia una agrupació de joves que treballava per mantenir les coses en ordre. Fins i tot es garantia la distribució d’aliments entre la població. S’organitzaven conreus de grans extensions de terreny per després recollir la collita i repartir-la entre les famílies. Hi havia també un grup que es dedicava només a explicar políticament com exercir els drets democràtics. Teníem dos grans objectius: educar la població políticament sobre la democràcia i el dret al vot i mantenir les institucions en marxa. La ciutat funcionava: els talls d’electricitat només duraven dues hores al dia, molt menys que en altres llocs, hi havia aigua corrent, es van reobrir 104 escoles, els carrers estaven nets. Pensàvem que Raqqa seria un exemple de les ciutats de Síria per al futur. Jo vaig decidir docu- mentar-ho tot amb fotos i vídeos.

LI.- Com va reaccionar el règim després de l’alliberament?
HA.- S’havia retirat però van començar els bombardejos amb avions i míssils de llarg abast. Cada dia hi havia morts. Feien servir tota mena d’armes. No hi havia combats directes perquè només es dedicaven a bombardejar-nos des de lluny.

LI.- I què va passar després?
HA.- Després van començar a intervenir les forces reaccionàries, criticant la democràcia i les llibertats. Grups armats de Daesh es presentaven quan hi havia activitats a boicotejar-les i dir que allò era una ingerència estrangera. Van començar a detenir activistes. Gairebé tots havien vingut de fora: eren saudites, iraquians, turcs, europeus... hi havia molt pocs sirians. Hi va haver diverses manifestacions contra Daesh per les detencions, els maltractaments i el seu comportament a la ciutat. La població hi estava en contra, perquè van començar a fer-nos la vida impossible. Segrestaven activistes, obligaven la gent a canviar la seva conducta (les do- nes havien de portar hijab), la gent es manifestava en contra d’ells i ja no aguantava més. L’Exèrcit Sirià Lliure s’hi va enfrontar responent a aquesta demanda. Els de Daesh em van detenir només per fer fo- tos. Em van lligar i maltractar perquè deien que ajudava “els qui maten la nostra gent a Mali”. I jo no entenia res, pensava “què tinc jo a veure amb Mali?” i després em van dir que m’havien vist amb uns periodistes francesos...

LI.- L’1 de gener de 2014 Daesh ocupa Raqqa.
HA.- Era una ciutat estratègica, autosuficient (aigua, llum, terra, petroli) i era un exemple de que la revolució podia vèncer. No van venir per casualitat: volien Raqqa perquè sabien tot això. També sabien que la defensa de la ciutat era vulnerable. Per això van venir. Jo vaig marxar i vaig fugir cap a Turquia. Em vaig quedar tres anys allà. I després Grècia i d’allà a Bar- celona.

LI.- Creus que hi ha alguna relació entre el règim de Baixar alAssad i Daesh?
HA.- Tot el petroli de Raqqa, controlat per Daesh, va a parar a mans del règim. Em faig responsable d’aquestes paraules i puc demostrar-les. Les ciutats controlades pel règim reben el subministrament d’electricitat directament de Daesh: a ells no els tallen la llum. I les ciutats que ocupen mai no són bombardejades pel règim. També hi ha la qüestió dels presoners: quan el front Al-Nusra va sortir de Raqqa, els activistes que tenien presos van passar a mans de Daesh, i després van acabar a Damasc, en mans del règim. Algun dia se sabrà com van passar d’unes mans a les altres. Això demostraria moltes co- ses.

LI.- Què penses del Front Al Nusra?
HA.- Nusra és part d’Al-Qaida. La majoria dels seus combatents són sirians. Políticament no té res a veure amb els objectius de la revolució. A Raqqa van detenir revolucionaris, activistes, només per aixecar la bandera de la revolució.

LI.- Com és a ra la vida a Raqqa?
H A . - A través dels meus companys del grup “Raqqa està sent assassinada en silenci”, es pot trobar molta informació. Les dones han de sortir al carrer tapades. Les banderes negres cobreixen la ciutat. Tothom ha de portar barba. Es veu a la cara de la gent la por i la desesperació. La meva família té por de comunicar- se amb mi perquè diuen que jo no soc musulmà. Els preus s’han disparat. En tot el districte hi viuen un milió de persones: qualsevol atemptat que hi hagi en qualsevol lloc del món reivindicat per Daesh suposa una pluja de bombes contra la nostra gent. Cada cop que hi ha un atemptat allà la gent es prepara per als bombardejos. Les forces internacionals es distreuen amb nosaltres: només maten civils. No m’agrada el terrorisme, però qui paguem les conseqüències som els civils. Som els danys col·laterals. És molt fàcil saber on és Daesh dins la ciutat però el que fan és atacar civils. Si volen acabar amb Daesh no ens han de matar a nosaltres: haurien de donar suport a la gent que sempre els hem combatut.

LI.- Ara hi ha en marxa una ofensiva per alliberar Raqqa.
HA.- PKK, PYD o YPG. Sortirà un criminal i n’entrarà un altre. No els tractaran amb integrisme religiós però sí amb racisme i obligaran la població a marxar

LI.- Com veus el futur?
HA.- Racionalment penso que la realitat de Síria és dura, però el meu desig és que demà serà millor i un dia tornarem a reconstruir el país. Aquesta és la meva esperança. Tenim una cançó que diu “continuarem i continuarem i seguirem endavant”. Espero que un dia podré tornar a casa meva i contribuir a construir un futur millor

Nota. El febrer de 1982 el règim de Hafez Al-Assad, pare de l’actual president sirià, Baixar al-Assad va ordenar reprimir una protesta encapçalada pels Germans Musulmans. L’exèrcit sirià va imposar una política de terra cremada, que va deixar entre 10.000 i 40.000 morts. La massacre va ser silenciada.