Per la reconstrucció de la IV. Internacional

Apdo. Correos 23036 CP - 08080 - Barcelona

Castellano Segueix-nos al Facebook Segueix-nos al Twitter RSS

Esteu aqui : Portada » Temes » Internacional

Atac a una base militar a Síria

AMB TRUMP CANVIA LA POLITICA AMERICANA A SÍRIA?

6 de maig de 2017

L’atac amb 59 míssils Tomahawk llançats des de vaixells en el Mediterrani a una base militar del règim sirià és més l’escenificació de les dificultats de Trump en clau interna que el senyal d’implicació d’Estats Units contra Bashar El Assad. L’atac havia estat anunciat a Rússia en el sistema de coordinació que mantenen per als operatius aeris en territori sirià signat l’agost de 2015. Això va permetre a Assad retirar els avions i helicòpters operatius. Els 59 míssils van impactar en la seva majoria fora de les instal·lacions militars sense afectar a les pistes i, ja l’endemà la base de l’exèrcit sirià estava operativa per continuar els bombardejos contra la població rebel. Ni tan sols Rússia va desplegar el sistema antimíssils de protecció de la instal·lació.

Trump agafa l’excusa de l’atac químic per intentar demostrar la seva independència respecte del seu amic Putin quan s’investiga aquesta relació, també per tornar a la primera línia del tauler de joc sirià. Però no pretén impulsar la caiguda del règim sirià, ni tan sols de la figura de Bashar, i encara menys és un suport al poble rebel sirià.

Als territoris que encara segueixen fora del control del règim, es van produir mostres de goig per l’atac: per fi algú para els peus al dictador sanguinari. Però això és un miratge. Trump odia els pobles àrabs i és el seu principal enemic. Enemic quan els nega el refugi i aixeca prohibicions per impedir la seva entrada als Estats Units. Enemic quan el 3 d’abril rep a la Casa Blanca al colpista egipci Al Sissi, després de l’alliberament del dictador Mubarak i mentre centenars de joves i obrers revolucionaris segueixen a les presons. En motiu de la trobada, Trump va declarar solemnement “vull que tothom sàpiga que nosaltres estem clarament darrera del president Sisi” del que va dir «ha fet “un treball fantàstic”, al que el dictador li va respondre que li sentia gran “admiració”. Enemic també quan aplaudeix a Netanyahu i la política contra els palestins.

L’atac nord-americà ha rebut l’aplaudiment entusiasta d’Israel, l’únic a la zona que sí té carta blanca per destruir i matar amb total impunitat. El comunicat de suport de l’oficina del primer ministre acaba dient que espera que el missatge “s’escolti no només a Damasc, sinó també a Teheran, Pyongyang i més enllà". També van aplaudir els governs imperialistes europeus, Turquia i Aràbia Saudita, que han vist com Iran ha augmentat la seva influència regional. No és casual que sigui Iran qui ha fet les declaracions més dures contra l’atac. Perquè Trump també ha llançat un advertiment al règim d’Iran, una vegada ha fet el treball brut a l’Iraq i Síria al servei dels règims recolzats per Estats Units i Rússia respectivament: “Roma no paga traïdors”. El president americà es diu disposat a revisar l’acord amb Iran i estaria donant carta blanca a Israel per llançar un operatiu similar contra Teheran si arriba el cas.

Trump: nova política per a Síria-l’Iraq?
En la campanya electoral Trump havia respost a la pegunta de quina política anava a impulsar contra ISIS que “quant als terroristes, també hem d’anar a per les seves famílies”. Segons The New York Times la Casa Blanca va donar instruccions al Pentàgon perquè accentués l’ofensiva sobre Mossul i Raqqa i li va donar autonomia per als operatius. A principis de març l’exèrcit nord-americà desplegava per primera vegada unitats de marina, artilleria pesada i Rangers per preparar l’atac a Raqqa, en coordinació amb les forces kurdes. Els bombardejos sobre la ciutat s’han intensificat i amb ells multiplicat els morts civils, entre ells els més de 30 de l’escola Al Badia en Mansura, a l’oest de Raqqa, el 21 de març. Havien estat 40 els morts en la mesquita de Jinah, a l’est d’Alep. Més brutal està sent la campanya a Mossul, amb almenys 200 morts en la incursió aèria al barri de Jadida.

Però cal inscriure la política de Trump en la perspectiva de la dels seus antecessors. Bush es va llançar a la conquesta del petroli iraquià, però aquesta aventura va acabar amb un fracàs econòmic per a les arques nord-americanes i un creixent moviment antiguerra, que feia ressuscitar els fantasmes de Vietnam. Va assumir Obama que va haver de retirar les tropes de l’Iraq i per no perdre el control del govern de la post-ocupació, va haver de pactar amb Iran el suport al govern d’Al Maliki, la qual cosa va donar lloc a l’acord amb Iran. D’aquesta forma Iran passava a aguantar amb una mà el govern iraquià pro americà i amb l’altra el Govern sirià pro rus. El creixent pes d’Iran a la zona no va agradar ni a Israel, ni als qui tenen un protagonisme regional, com Turquia i Aràbia Saudita. De la mateixa manera, l’imperialisme es va veure obligat a recórrer a la direcció política dels kurds tant a Síria (amb el PYD) com a l’Iraq (amb Barzani) per contenir l’expansió de ISIS. L’aliança amb el PYD, germà del PKK turc, li genera un problema amb Turquia, el seu aliat en l’OTAN.

L’esclat dels aixecaments revolucionaris després del 2011, va posar en l’agenda de l’imperialisme ianqui, de Rússia i dels poders contrarrevolucionarios (Al-Qaeda i altres grups yihadistes, Iran, Turquia, Aràbia Saudita i Qatar) una nova prioritat: derrotar aquesta mobilització popular que amenaçava l’ordre establert. Tots aquests poders van intervenir a Síria perquè aquesta fos el tallafocs de la revolució i un advertiment a tots els pobles. Precisament per això permetre o facilitar la caiguda Al-Asad és massa arriscat, perquè podria reobrir l’ona revolucionària a la regió. I això és el que volen evitar tots, costi el que costi.

Després de la caiguda d’Alep al desembre les forces revolucionàries van quedar molt disperses i en zones amb fort domini militar dels islamistes d’Al Nusra i Ahrar el Sham, o de l’Estat Islàmic. I, només a partir d’aquesta nova situació, accelerada per Rússia abans que Trump accedís a la presidència, era possible començar a implementar la nova agenda per recuperar el estatu quo anterior: tornar a sotmetre als kurds, refer la relació amb Turquia i poder prescindir d’Iran per ressituar la preeminència d’Israel com gendarme imperialista a Orient Mitjà. En segon terme, acabar amb ISIS.

Però per a això és necessari acabar de liquidar el procés revolucionari a Síria i estabilitzar el règim de Bashar i a l’Iraq, i mentre això no estigui resolt seguirà necessitant tant a Teheran com als yihadistes.


Putin reconeix Jerusalem com a capital d’Israel

És en aquest nou context que Israel, que es va mantenir en un discret segon pla davant l’alça del procés revolucionari, recupera el seu protagonisme: construcció de més de 6.000 habitatges a Jerusalem i Cisjordània i la legalització de 53 colònies, assassinat de Mazen Faqha, dirigent de Hamas a Gaza el 24 de març. Al febrer a la Casa Blanca Netanyahu declarava: “No hi ha major defensor del poble jueu i de l’Estat jueu que el president Donald Trump". Però que ningú es porti a engany, no estem davant una escalada de l’enfrontament entre estats àrabs i Israel, ni tan sols un augment de tensió entre Estats Units i Rússia, sinó davant l’intent de l’imperialisme de recuperar la situació anterior al seu fracàs a l’Iraq.

Exigència històrica del sionisme ha estat el reconeixement de Jerusalem com a capital d’Israel. I davant els dubtes de Trump per desplaçar la seva ambaixada des de Tel Aviv, és Putin qui pren la davantera. El 6 d’abril el Ministre d’Exteriors anuncia que reconeix Jerusalem oest com a capital de l’estat d’Israel, mentre la zona est ho seria quan es fundés l’estat palestí. Rússia es converteix en el primer i únic estat que reconeix Jerusalem com a capital d’Israel.

9 d’abril de 2017
Josep Lluís del Alcázar i Cristina Mas

Ir a la versión en castellano


Aquí ens trobaràs:

Ap. Correus 23036 CP - 08080 de Barcelona; Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona; Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid;

mail:luchaint(arroba)telefonica.net - www.lluitainternacionalista.org