Quan semblava que la guerra de Síria ja no podia ser pitjor per a una població exhausta, les massacres s’estan intensificant en tots els fronts. Totes les forces reaccionàries s’esforcen per destruir qualsevol opció dels pobles a viure lliures del jou de la dictadura i a ofegar en sang el somni de llibertat i justícia social que va esclatar a la revolució de 2011. Amb el règim de Baixar Al-Assad restituït i blanquejat gràcies al suport dels seus aliats, Rússia i l’Iran, i després d’haver utilitzat els kurds com a força de xoc contra Daeix, mostren descaradament el seu objectiu: liquidar aquesta experiència revolucionària.

Al nord, fa un mes que Turquia ataca el cantó kurd d’Afrin, davant el silenci còmplice de Rússia, que té presència militar a l’enclavament i veia amb mals ulls el suport dels Estats Units als kurds. Tampoc l’Iran ni els Estats Units – ni les potències de la UE- suposadament aliats dels kurds han passat de demanar al seu soci de l’OTAN «contenció». L’ofensiva turca es fa amb tancs Leopard de fabricació alemanya. Poc importa ara que els milícies kurdes es deixessin la pell en la lluita contra l’Estat Islàmic, ara molt afeblit militarment, com tampoc no ho va importar que els kurds iraquians combatessin els jihadistes a Mossul: tampoc els va recompensar el sacrifici quan el setembre des 2017 van votar majoritàriament per la seva independència en referèndum, un resultat que ningú no va reconèixer.

A diferència del va passar amb la batalla de Kobane el 2014-2015 quan era l’Estat Islàmic qui atacava la ciutat kurda, ara tothom calla davant la nova massacre. A Afrin han mort ja centenars de civils i combatents kurds, i cal recordar que a la regió i hi viuen entre 400.000 i 500.000 sirians desplaçats per la guerra. Afrin –sota control del Partit de la Unió Democràtica (PYD) kurd i les seves milícies de les Unitats de Protecció Popular (YPG)- és el primer cantó kurd on es va organitzar un autogovern des que les tropes d’Al-assad se’n van retirar el 2012 per combatre la revolució. Es també l’única zona industrial sota domini kurd. La Coalició Nacional Siriana de forces opositores (coneguda com a Etilaf), formada principalment per grups islamistes, dóna suport a l’ofensiva turca en continuïtat amb les seves posicions xovinistes contra els kurds.

Que pretén el president turc, Recep Tayip Erdogan amb l’atac a Afrin? En primer lloc una nova guerra que desviï l’atenció dels problemes interns: els continus escàndols de corrupció, la inflació i l’atur, les crítiques a la seva política d’acaparament del poder després del cop fallit de 2016 (cal recordar que va guanyar el referèndum de reforma constitucional de l’any passat amb només el 51.4% dels vots). Els islamistes del seu partit l’AKP, s’han hagut d’aliar amb els ultranacionalistes MHP. Alhora l’ofensiva ha estat el pretext per mantenir l’estat d’emergència, vigent des de l’intent de cop i ha criminalitzat tota l’oposició com a «traïdora»: ja son 800 els detinguts dins de Turquia per protestar contra els atacs a Afrin. Amb la guerra, Erdogan uneix suports al seu costat (des de la patronal fins la majoria de partits ) i amb ell a la política de concentració del poder en un sol home al més pur estil bonapartista.

La utilització pels turcs d’unitats del Exèrcit Sirià Lliure (ESL) aprofundirà l’escletxa mortal entre els kurds i la rebel·lió popular contra Al-Assad. La política de la direcció de l’ESL cercant un aliat exterior –en aquest cas Turquiacom a protecció paga l’alt preu de destruir la base d’unitat dels dos factors revolucionaris de tot el procés. Les potències i el règim han utilitzats kurds i rebels els uns contra els altres, sabent que d’aquesta lluita fratricida els dos serien derrotats. Per la seva banda la direcció del PYD demana al règim que aturi l’atac turc en defensa... de la integritat territorial siriana! És a dir de l’estat que els ha oprimit i marginat durant dècades. En tancar aquest article, el règim sirià mostrava imatges de diverses unitats militars de «forces populars» pro Al-Assad entrant a Afrin, pretesament per combatre la invasió turca. Algú dubta que aquestes armes s’acabaran girant contra els kurds?

La situació a Afrin mostra l’error de la política del PYD, basada en el pragmatisme i en la confiança que Rússia i els Estats Units els separarien del destí de la resta de pobles de Síria. Però el que ha passat és que un cop la revolució ha estat ofegada per les p o t è n c i e s Internacionals, regionals, el règim d’Al-Assad i les direccions islamistes reaccionàries, ara Putin i Trump els abandonen davant l’agressió tur- ca. I ara tot el que els kurds han aconseguit està amenaçat..

Guta, Massacrada

Alhora, el règim emprèn una brutal ofensiva sobre Idlib i les posicions que encara no controla en les proximitats de Damasc: Duma i els barris de Guta est, sotmesos a un setge ferotge des de 2013 i a intensos bombardejos diaris que cauen sobre una població exhausta, a més del poder totalitari de grups salafistes com Hay’at Tahir al-sham i Jaish al Islam, que han assassinat i segrestat centenars d’activistes revolucionaris. El règim i els seus aliats bombardegen hospitals i en el que portem d’any s’han registrat ja almenys tres atacs amb clor, quan se suposava que Al-Assd havia entregat tot el seu arsenal químic. Des de mitjans de novembre les 400.000 persones que viuen a Guta han estat bombardejades per terra i aire diàriament pel règim d’Al-assad i els seus aliats. A Idlib i les zones rurals de Hamma 200.000 civils han estat desplaçats només durant el mes de gener. Dimarts 20 es va produir la pitjor massacre en un bombardeig d’Al-Assad, amb més d’un centenar de morts en un sol dia. I tant Turquia com Estats Units, callen sobre les massacres del règim. Intercanvi de cromos entre Turquia i A-Assad, com ja va passar amb la caiguda d’Alep: ara, Turquia té mans lliures al nord per atacar els kurds, mentre el règim –amb Rússia i Iran- les té per acabar amb la resistència.

Igual que condemnem la invasió turca a Afrin, condemnem els atacs règim a Guta i Idlib, que suposadament eren zones de «des-escalada» segons els acords d’Astanà, patrocinats per Rússia, l’Iran i Turquia, que ara callen sobre les agressions. Hi ha un consens de tots els poders regionals i internacionals per liquidar el moviment popular revolucionari i estabilitzar el règim de Damasc amb Al-Assad al capdavant a nom de la «guerra contra el terror». Al-Assad també té carta blanca per als seus crims.

El fet és que una aliança entre els kurds i els rebels sirians hauria pogut canviar el destí de la guerra. El 2012-13 el règim semblava acorralat, no tenia ni tan sols capacitat per convèncer la seva gent a apuntar-se a l’exèrcit, que es dessagnava amb desercions. Per això va recórrer a vendre el país a l’Iran i Rússia que va entrar en la guerra al seu costat per càlculs d’interès geopolític propi. Però les forces rebels van avantposar l’aliança amb Turquia i mai van reconèixer la realitat nacional kurda. I a política de la direcció kurda va buscar aliances amb Rússia, Estats Units, que ara l’abandonen, i fins i tot el propi règim, que només espera el seu moment per tornar a posar els kurds sota la bota.

Amb aquest mar de fons, Israel ataca posicions del règim i iranianes, després de l’excusa del dron iranià en el seu espai aeri. Un atac informat i negociat amb Rússia -que no va utilitzar les seves bateries antiaèries- i els Estats Units, aliats incondicionals del sionisme. Algú hi veu contradiccions. Explicant la realitat en un anàlisi de blocs i superestructural, és impossible entendre el que passa. Per contra si utilitzem la lluita de classes i els interessos estratègicament irreconciliables com a explicació, tot quadra: L’ofensiva de tots els poders regionals té per objectiu principal acabar de destruir els factors progressius de la situació: la resistència al règim i el poble kurd. En aquest marc poden tornar a reaparèixer els interessos estratègics per l’imperialisme: els de l’estat d’Israel, que exigeix també la subordinació de Síria al seu dictat en un intent de fer retornar la influència iraniana.

Davant aquest consens contrarevolucionari cal articular la solidaritat de tots els revolucionaris sirians siguin àrabs, kurds o de qualsevol altre grup, que estan contra el règim d’Al-Assad i les potències regionals i internacionals en suport a la lluita per les llibertats , la justícia social i els drets de les minories oprimides.

Layla Nassar