Van caient algunes mentides de gurus a sou del capital que s’expandeixen per televisions i pels suplements dominicals de paper couché de periòdics que són propietat de fons d’inversió. Mentides com que hi ha una recuperació de la crisi. Mentides com que el rescat bancari i l’endeutament públic eren obligats si volíem evitar una catàstrofe major. Mentides com que ningú va tenir la culpa dels cracks de 2007 i 2008 i de la bombolla immobiliària (que deien que no existia). Mentides com que si els va bé a les empreses ens va bé als treballadors. Mentides com que qui no treballa és perquè no vol. Mentides com que si perds un lloc de treball amb conveni i salari digne pots trobar un altre equiparable. Mentides com que l’automatització i l’augment de la productivitat primer destrueixen llocs de treball però després en creen de nou. Mentides com que el que mola és ser fals autònom o freelance i tenir clients i no tenir un lloc de treball fix i amb drets i estar organitzat en un sindicat. Mentides com que els aturats poden trobar treball amb major formació, mentre estan emigrant els joves amb major formació. Mentides com que existeix una mà invisible, que no hi ha res dolent en què cadascú, cada empresari, cada especulador, cada burgès, cada oligarca persegueixi el seu interès, que això beneficia al conjunt de la societat, entre els quals estem els treballadors. Que cadascú ha de mirar pel seu propi profit, i en les estones lliures ser voluntari d’una ONG, però per res del món ser militant sindical o d’un partit revolucionari. Que la por a caure en la indigència és la veritable motivació per treballar. Que les morts en el mediterrani són una tragèdia (per tant inevitable). Que les polítiques econòmiques que s’implementen són les necessàries des d’un punt de vista realista. Que el control de l’economia pels estats amb governs dels treballadors/es és una idea antiquada i que l’esdevenir de la dictadura estalinista ja va refutar. Que si s’estenen els serveis públics, la sanitat, l’ensenyament, les pensions, un munt d’aprofitats els col·lapsaran. Monarques que prediquen la cultura de l’esforç (aquí s’insinua que els altres hem viscut per sobre de les nostres possibilitats). Que millor l’autoajuda. Que el poder està en la teva ment, però que no t’organitzis amb uns altres de la teva classe. Que el canvi climàtic no existeix, o que existeix però que afectarà a uns altres, o que existeix però que hi haurà molt de temps per adaptar- se. Si la religió va ser i és l’opi del poble, les mentides repetides pels mitjans de comunicació serien l’heroïna.

Fa 10 anys i mig, a l’agost de 2007, el capitalisme va tenir un accident previsible. No va ser tan greu com al 1929, la major crisi econòmica contemporània i global, i que va acabar amb la segona guerra mundial. Però les causes de la crisi que va desencadenar el crack del 2007-2008 no s’han solucionat, sinó que s’ha guanyat temps amb sacrificis actuals i futurs de les classes populars. Els deutes privats de les grans corporacions han engreixat els deutes públics dels estats i els deutes privats de les famílies han acabat en desnonaments i empobriment. A l’atur s’afegeixen les retallades i privatitzacions. En aquests deu anys els bancs centrals han reduït el seu marge de maniobra per repetir el salvament de les finances privades mentre els especuladors feien el seu agost. El deute total global ha augmentat. El risc és major que al 2007. Les borses d’EUA, i per contagi la resta, baixen i ens diuen que no és res, que no ens posem nerviosos, malgrat viure damunt d’un barril de pólvora. La forma que té el capitalisme de saldar les seves crisis – cícliques o súper – és destruint capital i forces productives (fàbriques, ocupacions, matèries primeres, zones lliures de contaminació). Amb l’ajuda dels rescats amb diners públics i de la creació de més diners s’ha evitat aquesta destrucció, i es manté la ficció que els preus inflats d’actius (bons, accions, propietats, terres, fàbriques) tindran la seva oferta i la seva demanda i es podran vendre per aquest preu fictici. Però només podran cobrar els primers que venguin. D’aquí l’èmfasi en la confiança i en anomenar pànic al realisme. Com s’explica en alguns enllaços, el contagi a Europa implicarà l’augment de la prima de risc dels països del sud, majors dificultats per finançar el deute públic que és la factura dels rescats i de les obres faraòniques inútils generadores de comissions i beneficis per a les constructores. La pujada dels interessos pressionarà a les famílies amb hipoteca, amb una nova onada de desnonaments.

Són aquestes baixades de la borsa meres correccions o poden incórrer en el potencial catastròfic que la situació no exclou? Ho sabrem després que succeeixi o que no succeeixi. Però en els escenaris de les organitzacions dels treballadors i treballadores s’hauria d’incloure la possibilitat d’un crack superior al del 2008, seguit d’una destrucció intensa de forces productives. Mesures criminalitzades fins ara com no pagar el deute públic, haurien de dur- se a terme, i és probable que els mateixos estats imperialistes – amb EUA al capdavant – la realitzin. Com denunciava Naomí Klein en La doctrina del xoc, l’auge del capitalisme del desastre: es pot utilitzar la catàstrofe per afermar la dominació. Per fer-ho, res millor que negar aquesta possibilitat.

Víctor Messeguer

Nota: aquí https://is.gd/ElCs2z estan els enllaços.