Després de les llàgrimes de cocodril de la UE amb el naufragi de 2013 a Lampedusa o la imatge del petit Aylan Kurdi mort en una platja de Turquia, els estats europeus i la UE estan col·laborant en la mort, desaparició o el retorn il·legal dels migrants que surten de Líbia per intentar arribar a Europa.

És el preu macabre de l’anomenada política d’externalització de fronteres, que no és altra cosa que subcontractar la vigilància fronterera a països tercers que no tenen cap respecte pels drets més elementals i que contenen, com sigui, les seves poblacions (o les dels seus veïns), sotmeses a l’espoli dels imperialismes europeus i als règims que hi col·laboren. Fa dos anys va ser Turquia qui s’encarregava de blindar les fronteres de l’est d’Europa (Grècia i Bulgària) de l’èxode de la gent que fuig de les guerres de Síria, l’Iraq i l’Afganistan. El preu eren sis mil milions d’euros i el silenci d’Europa davant la deriva autoritària d’Erdogan i l les massacres contra els kurds. Després van continuar amb els acord amb països de l’Àfrica subsahariana (Níger, Mali), que reben finançament europeu per la formació de policies, vehicles per interceptar la gent que busca aigua al desert, i mecanismes per organitzar el retorn dels deportats.

A la cimera de la Valetta de novembre de 2015, els estats membres de la UE i els seus col·laboradors africans van constituir el Fons Fiduciari europeu d’Emergència per a l’Àfrica, dotat de 2.820 milions d’euros, el 95% dels quals surten de les partides de cooperació i ajuda humanitària. El setembre de 2016 amb el nou Marc d’Associació en Matèria de Migració s’afegeixen 3.350 milions més que serveixen per finançar la feina bruta dels estats africans en tasques de control migratori.

L’estratègia no és nova: segueix el model que va implantar Rodríguez Zapatero després de l’arribada de migrants de l’Àfrica Occidental amb cayucos (canoes tradicionals de pesca) a les Canàries i que es va conèixer com a Plan África.

És en aquest marc que s’estableix la cooperació de la UE amb el govern de Trípoli. Diem el govern de Trípoli i no amb Líbia perquè des de la intervenció de l’OTAN que pretenia posar sota control la revolució de 2011, Líbia és un estat fallit. Tres governs es disputen el control del territori i el de Trípoli, reconegut per l’ONU i la UE, només té presència en un terç del país. L’autoproclamat primer ministre i cap d’Estat, Fayez Al Sarraj, vol fer punts a Roma i la UE oferint-se com el nou policia fronterer de la UE. L’objectiu és tornar a la situació anterior a 2011, quan Silvio Berlusconi –i Aznar- convidaven amb gran pompa al Muammar el Gaddafi, que feia acords d’amistat amb Itàlia per contenir la immigració. Aleshores li van regalar sis fragates per equipar els seus “guardacostes”, les mateixes barques que ara amenacen els migrants i les ONG de rescat.

Així la UE arma, entrena i finança una milícia armada que actua amb el nom de “guardacostes”: El programa europeu d’entrenament dels “guardacostes” de Trípoli té un pressupost de 46 milions d’euros i ja han format més d’un centenar d’efectius. Són els mateixos que van amenaçar de mort els voluntaris d’Open Arms si no els lliuraven les dones i les criatures que acabaven de rescatar d’una pastera el passat 15 de març. Els mateixos que l’1 d’abril van endur-se 90 homes que l’ONG Sos Mediterranee intentava rescatar, els mateixos que van interferir en un rescat de l’ONG alemanya Sea Watch el 6 de novembre, amb el resultat d’almenys 5 morts, els mateixos que l’agost van disparar trets a l’aire i van segrestar el Golfo Azurro, l’altre vaixell de Proactiva Open Arms, durant hores.

Aquests són només els testimonis de les ONG: el que no sabem és què passa amb la gent que aquests “guardacostes”, coordinats des del Centre de Rescat Marítim d’Itàlia, capturen al mig del mar quan intercepten una pastera. No són rescats, són caceres d’immigrants en alta mar, i en aigües internacionals. És una altra forma de les anomenades “expulsions en calent”, per part d’estats europeus, que vulnerant els drets més bàsics de migrants i refugiats els fan tornar al lloc d’on intenten fugir sabent que allà arrisquen la vida. Com fa Espanya amb el Marroc a les tanques de Ceuta i Melilla.

Així s’entén perquè l’Open Arms ha quedat immobilitzat a petició de la fiscalia italiana en un port de Sicília. Perquè l’objectiu és silenciar els testimonis, que no sapiguem què passa al Mediterrani, de la mateixa manera que no sabem què passa al desert del Sàhara.

I és que, en el fons, l’objectiu de tot plegat no és que no arribin migrants a Europa. Primer perquè és impossible, però sobretot perquè el mercat els reclama. Cal mà d’obra jove... i esclava. Despullada de qualsevol dret. Primer van deslocalitzar les fàbriques per portar-les a països amb condicions laborals molt pitjors. Però hi ha sectors econòmics que no es poden traslladar: la construcció, els serveis, la prostitució... i és aquí on cal fer a l’inrevés: importar mà d’obra del Sud, que treballi amb les condicions del Sud i no pugui protestar. Els controls fronterers no serveixen per aturar la immigració, sinó per seleccionar-la (només arriben els més forts i els més capacitats) i per subministrar treballadors lligats de peus i mans a l’economia submergida. Els traficants de dones de Nigèria ara porten a Europa nenes de 12 i 13 anys: diuen que competeixen amb les rosses de l’Europa de l’Est amb nenes africanes cada vegada més joves, perquè és el que demana el mercat europeu.

I per arrodonir el negoci encara se’n pot treure rèdit polític. Si els migrants abans eren víctimes innocents que havien de despertar pena (que no solidaritat), ara són la carn de canó d’una guerra contra qui arriba de “fora”, que és sinònim de no subjecte de drets, com si haver arribat “primer” suposés tenir un estatus superior. Una guerra de fronteres que genera grans beneficis per a les mateixes indústries que s’enriqueixen amb la guerra convencional. La deriva securitària i de retallada de drets i llibertats que s’alimenta de la por a l’altre, tan ben instrumentalitzada. Perquè la por ha estat sempre un gran instrument per fer política. Tenim por i ens envoltem de tanques. La pregunta és, aleshores, si no som els Eleccions a Itàlia: els Un qui vot quedem de càstig tancats en d’aquest costat una presó.

Cristina Mas