La població Gaza s’ha manifestat massivament en les últimes setmanes a la frontera amb Israel per reclamar la fi del bloqueig i el dret al retorn dels refugiats, que fa setanta anys van ser expulsats per la força de casa seva pel fet de no ser jueus. La resposta israeliana a l’anomenada Gran Marxa pel Retorn ha estat apostar soldats com a franctiradors darrere de trinxeres per disparar contra els manifestants desarmats. El macabre balanç: 112 morts i més de 5.000 ferits, la meitat dels quals de bala.

«Tothom ha anat als set punts d’acampada davant la frontera, són famílies senceres. Ningú s’ha quedat a casa, això és una mobilització de la gent, no de cap partit», explicava des del camp de refugiats de Jabalia, al nord de la franja, Fayez Elemare, de la Unió Independent de Treballadors Palestins.

Les protestes van començar el 30 de març, el Dia de la Terra a Palestina (que recorda els sis palestins assassinats el 1976 per denunciar l’espoli de les seves terres a Galilea), i es van prolongar fins el 15 de maig per coincidir amb el 70 aniversari de la Naqba, l’expulsió de centenars de milers palestins de les seves cases i terres abans i després de la proclamació de l’Estat d’Israel. El pitjor dia va ser el 14 de maig, coincidint amb el trasllat de l’ambaixada nordamericana de Tel Aviv a Jerusalem, que en contra del consens internacional avala la consideració de la ciutat com a capital «única i indivisible» de l’estat d’Israel. El missatge d’impunitat era patent.

Gaza: 10 anys sota setge

Es tracta de l’agressió israeliana a Gaza més greu des dels bombardejos de 2014, que van matar 2.251 palestins. Ja fa deu anys que Israel va imposar un setge absolut sobre la franja, com a càstig per la victòria electoral de Hamàs en unes eleccions netes. El resultat d’aquelles eleccions reflectia el descontentament dels palestins amb els acords d’Oslo, que havien portat a la legitimació de l’ocupació israeliana i a la creació d’una Autoritat Nacional Palestina que col·laborava obertament amb l’ocupant. Hamàs va guanyar als dos territoris ocupats, Gaza i Cisjordània, però Israel va decidir mantenir al poder a Fatah: a Cisjordània continuaria Abu Mazen i a Gaza van intentar un cop liderat per Mohamed Dahlan que va fracassar. Finalment la franja quedaria sota un setge ferotge que afecta tots els aspectes de la vida diària: falten aliments bàsics, hi ha problemes per mantenir les plantes de potabilització d’aigua, només hi ha subministrament elèctric intermitent algunes hores al dia, falten medicaments i equips sanitaris (l’última massacre ha fet col·lapsar el precari sistema de salut), tampoc hi ha material de construcció... no hi ha feina i els gairebé dos milions d’habitants de Gaza estan aïllats del món per una tanca que l’ha convertit en una gran presó a cel obert. Tot això en el lloc amb més densitat de població del planeta: deu anys de setge han portat segons l’ONU a una crisi humanitària que la fa inhabitable. Israel esperava provocar així una revolta popular contra Hamàs, però la realitat és que amb aquesta política només han fet créixer l’aura dels islamistes com a moviment de resistència que no s’ha venut a l’ocupant, com sí que han fet els sectors laics i benestants d’Al-Fatah.

70 anys de la Naqba

‘Naqba’ («el desastre») és com denominen els àrabs la neteja ètnica que va suposar l’expulsió forçada d’entre 700.000 i 800.000 palestins de les seves cases i terres, l’assassinat de més de deu mil persones i la destrucció de 531 pobles a mans de les forces sionistes, en els fets que van portar a la creació de l’estat d’Israel el 1948.

Un any abans, l’ONU havia aprovat un pla de partició que assignava el 54% de Palestina, fins aleshores un protectorat britànic, a la comunitat jueva -que hi havia arribat sobretot després de l’Holocaust- i deixava la resta del territori per als palestins. Molts anys abans, amb la Declaració Balfour de 1917, l’imperi britànic ja havia concedit l’establiment a Palestina d’una «llar nacional jueva», amb la voluntat de tenir al cor del Pròxim Orient un estat que li fos aliat. L’horror que els jueus havien patit sota el nazisme i la Segona Guerra Mundial, després d’un segle de pogroms i atacs antisemites arreu d’Europa, va justificar aleshores lliurar al moviment sionista aquell bocí de terra dels palestins, que no havien tingut cap responsabilitat en la persecució dels jueus. Els palestins no van acceptar la partició, i el moviment sionista tampoc. perquè en els primers mesos de 1948 grups armats jueus van endegar un pla que l’historiador israelià Ilan Pappé considera una neteja ètnica. Quan després de la creació de l’estat d’Israel els països àrabs veïns li van declarar la guerra, les forces armades israelianes van ocupar més terres i van continuar l’expulsió sistemàtica de la població palestina fins a ocupar el 78% del seu territori original. Més tard, a la guerra dels Sis Dies de 1967, Israel ocuparia el 22% restant: Cisjordània, Jerusalem Est i la franja de Gaza. Només un 15% dels palestins es van poder quedar dins del territori d’Israel, la majoria com a desplaçats interns.

Tot i que el dret internacional i un centenar de resolucions de l’ONU l’avalen, durant setanta anys s’ha negat als refugiats palestins el seu dret a tornar a casa. I aquest ha estat sempre l’escull principal de les suposades negociacions de «pau». Perquè, des de la seva fundació, Israel ha basat el seu projecte d’estat en una concepció ètnica i racista segons la qual una aclaparadora majoria de la seva població ha de ser jueva. Setanta anys després, la Naqba simbolitza com el dret inalienable al retorn s’ha negat d’una generació a l’altra, mentre s’aprofundia el desplaçament i la despossessió dels palestins.

Avui el poble palestí està fragmentat i dispers: uns cinc milions viuen sota l’ocupació israeliana a Cisjordània i Gaza. Aproximadament 1,5 milions tenen una ciutadania de segona a Israel. Tots viuen sota el règim d’apartheid sionista. A més hi ha uns tres milions de palestins registrats formalment com a refugiats en països àrabs (sobretot al Líban, Jordània i Síria, països on tampoc no gaudeixen d’una igualtat de drets real) i un nombre indeterminat d’exiliats a la diàspora escampats arreu del món.

La Naqba continua avui

El «desastre» encara continua avui. El mateix trasllat de l’ambaixada nord-americana de Tel Aviv a Jerusalem, ordenat per Trump, n’és un exemple, perquè legitima l’ocupació israeliana de Jerusalem, que fins ara gairebé ningú reconeixia com a capital d’Israel.

I continua també als països àrabs veïns, que acollien la majoria de refugiats palestins. L’exemple més clar és el camp de refugiats de Iarmuk, a Damasc, que després de sis anys sota el setge de les tropes de Baixar al-Assad i de tres anys d’ocupació del Daeix, ha quedat reduït a runes. El 19 d’abril el règim sirià i Rússia van començar una campanya de bombardejos sistemàtics sobre el que havia estat el principal camp de refugiats palestins de Síria i de tot el Pròxim Orient fora dels territoris ocupats. El 2011, en esclatar la revolució contra Al-Assad hi vivien uns 115.000 palestins, molts dels quals van simpatitzar amb el moviment popular contra la dictadura. Després de la rendició de grups rebels dels barris pròxims al camp a principis de maig, la majoria de palestins de Iarmuk van haver de fugir cap al nord de Síria. El periodista palestí Mohamad Bitari, nascut a Iarmuk i refugiat a Catalunya, ho denuncia: «Iarmuk era un refugi per a la gent dels pobles veïns que fugia dels bombardejos del règim sirià i els seus aliats: hi trobaven sostre, menjar i medicaments. La postura dels palestins de Iarmuk era clara: donar suport al poble sirià en la seva lluita contra la dictadura. I era normal per la seva gent, després de 70 anys d’exili, continuar lluitant contra el sionisme i el seu estat, Israel. Però després de sis anys de setge ningú els ha ajudat. Em sento orfe, orfe en tots els sentits».

No és només el destí d’un poble

La Naqba continua també amb les tres massacres indiscriminades que ha patit Gaza i en amb cadascun dels morts d’aquestes últimes setmanes a les mobilitzacions a la frontera. Continua amb els controls militars israelians que marquen la vida dels palestins de Cisjordània. Continua amb cada palestí de la diàspora a qui s’impedeix, amb qualsevol excusa burocràtica, poder tornar a casa, ni que sigui per enterrar els pares.

El pla d’Israel era que algun dia el poble palestí oblidés i renunciés al seu dret a tornar. Però setanta anys després els nets i besnets dels que van ser expulsats per la força encara guarden la clau de casa. Sigui on sigui que han nascut –i en la majoria de casos sense haver pogut trepitjar mai Palestina- s’identifiquen amb la ciutat o poble d’on van foragitar els seus avantpassats.

Com escriu la professora palestina Ghada Karmi, que encara recorda com de nena va ser expulsada en la Naqba, «mentre que Israel està consolidant el seu poder, els palestins, en cada lloc on són, han afirmat cada vegada més la seva existència i el seu dret a resistir. És com si s’haguessin despertat d’un llarg sopor. L’última dècada ha experimentat un ressorgiment extraordinari de la consciència nacional. Cada localitat on viuen els palestins ha desenvolupat la seva pròpia forma de resistència, dins i fora de Palestina. El moviment de boicot, desinversió i sancions n’és només un exemple. S’ha fet créixer la creativitat en l’art, la literatura i la cultura palestines, i l’activisme polític ha assumit noves formes. Aquesta onada, que ara és imparable, s’inspira en els joves, compromesos amb la causa dels seus pares i avis. Veure això en acció ha estat l’experiència més enriquidora de la meva vida. S’ha infós nova energia en una causa que potser ha flaquejat en alguns moments, però mai no ha mort».

La lliçó de lluita i resistència del poble palestí és suficient per merèixer la solidaritat de tots els pobles del món. Els palestins lluiten contra l’estat d’Israel, un projecte de fa dècades clau per al capitalisme, que necessita una gran base armada al cor del Pròxim Orient, un portaavions que l’ajudi a mantenir el control sobre una zona estratègica del planeta, pels seus recursos energètics i la seva posició geogràfica. Per això Trump està refent l’aliança incondicional que havia patit un cert desgast en l’època de Obama intentava compensar les relacions dels Estats Units amb un món àrab travessat pel moviment revolucionari. És per tot això que la lluita palestina es fon amb la lluita per la llibertat de tots els pobles de l’Orient Mitjà i n’és referent indiscutible. És per això que cal la unitat dels pobles del món, dels i de les treballadores contra el imperialisme i el seu instrument d’opressió: el sionisme. En la causa palestina hi ha molt més en joc que el destí d’un poble.

• -*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-

Memòria de la Naqba

«Tinc 78 anys i un últim desig» Fatima Feisal, de 78 anys, des del camp de refugiats d’Ein al-Hilweh, a Sidó (Líban), originària de Tarshiha a Galilea, recorda com va viure la Naqba.

«Tanco els ulls i recordo tots els detalls del poble. Els carrers, el barri. Les figues i les baies. Tots els detalls. És com si ho veiés ara davant dels meus ulls. La meva família vivia de l’agricultura. Teníem més de 100 cabres, la més gran era la meva preferida. Jo solia pujar-hi al damunt, com si fos una bicicleta, li deia «la meva moto». Una vegada vaig portar menjar al pastor que treballava per nosaltres. Els colons em van veure i em van preguntar què feia allà. Els vaig dir que estava portant menjar per al pastor que cuidava les nostres cabres. Els vaig ensenyar el menjar, però no em van creure. Creien que passava informació i que el pastor era un militant. El van capturar i el van torturar. Li van cremar tot el cos.

Tenia 9 anys quan els avions van bombardejar Tarshiha. Va ser la pitjor nit de la meva vida. La gent s’amagava a la casa de l’alcalde. Era de la família Huwari i tenia una casa gran. Vaig veure com la van bombardejar. També vaig veure com la gent intentava treure els supervivents de sota les runes.

Estava sola i vaig haver d’anar a buscar l’Ali, el meu germà. Semblava la fi del món. La gent corria i cridava. Vaig anar a les coves de dels afores del poble. Estaven plenes de gent que es protegia dels bombardejos. Vaig començar a cridar el seu nom. Finalment em va respondre. El vaig agafar de la mà i vam fugir. Vam caminar dues hores fins arribar a un altre poble, Sabalan, on ens vam reunir amb la nostra família. Després vam continuar cap al Líban.

Tinc 78 anys i un últim desig. Hi havia un arbre de baies just davant de la nostra casa a Tarshiha. Vull tornarhi menjar una baia. Una última baia.

Reportatge d’Amena Al-Ashkar publicat a la revista Electronic Intifada

• —*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*

Missatge des de Gaza

La resistència popular és una forma de la lluita dels pobles pels seus drets. El poble palestí en la seva lluita pel retorn a la seva terra ocupada protagonitza una gran marxa coincidint amb el 70 aniversari de la Naqba. I ho fa a Gaza, sotmesa a un injust setge des de fa gairebé onze anys.

Aquesta marxa pacífica ha estat el punt de trobada per als diferents grups polítics palestins a Gaza. El manteniment del bloqueig sionista sobre Gaza ha afectat negativament la vida de la població de diferents maneres. Falta el treball i augmenta la pobresa, la sanitat es degrada per manca de mitjans i això afecta directament els malalts. Només hi ha tres hores de subministrament elèctric al dia.

Amb la seva recent decisió de traslladar la seva ambaixada a Jerusalem, completant el projecte sionista, Estats Units va empitjorar la situació.

El poble palestí ha respost a Gaza i a Cisjordània, afirmant el seu dret al retorn a la seva terra ocupada, reconegut per totes les resolucions internacionals, com la construcció del seu estat palestí amb capital a Jerusalem.

D’aquí ha sorgit la idea de la marxa pacífica pel dret al retorn, a la qual tots els partits palestins a Gaza han donat suport.

Coincidint amb el 70 aniversari de la Naqba, entre el 30 de març, Dia de la Terra Palestina, i el 15 de maig, data de la Naqba, la protesta va anar creixent fins a culminar el 14 de maig a Gaza. El nombre total de màrtirs supera els 120 i hi ha més d’onze mil ferits, 3.500 per foc real. I el nombre de morts segueix creixent per la falta de material mèdic.

Tot això mostra al món la cara real de l’ocupació sionista, que respon així a les manifestacions pacífiques de nens, dones i ancians. Ens massacren i semblen gaudir matant a civils.

Malgrat tot, la marxa pel retorn continuarà per defensar el nostre dret a tornar i a decidir el nostre propi destí. I trencar amb l’injust bloqueig de Gaza.

29/5/2018

Fayez Elemare

Unió Independent de Comitès Obrers Palestins de la franja de Gaza