La possibilitat d’una crisi econòmica el remor de la qual es sentia des de fa un temps s’ha convertit en realitat. La moneda turca, la lira, va caure davant el dòlar i altres divises exteriors. Al principi d’aquest any el dòlar valia 3,7 lires i el 10 d’agost (divendres negre) va arribar a més de 7. En un any la pèrdua de valor de la lira ha arribat al 54%.

El desastre de la moneda turca es devia aparentment al «regateig d’ostatges» entre Donald Trump i el president turc, Tayyip Erdogan. Mentre Trump exigia la llibertat del sacerdot anglicà Brunson, empresonat a Turquia per espionatge, Erdogan volia que la justícia nord- americana revoqués el cas sobre el banc turc, Halk Bankasi, i el seu vicepresident, Hakan Atilla, acusats d’haver fet negocis amb l’Iran tot i les sancions nord-americanes con- tra Teheran. Turquia demana també la repatriació de Fetullah Gulen que resideix a Pennsilvania, a qui acusa de ser l’autor intel·lectual de l’intent del cop d’estat del 2015 i de ser espia de la CIA.

No obstant, «l’enuig» de Trump per no haver pogut doblegar Erdogan en el cas de Brunson i els aranzels sobre l’acer i l’alumini importats des de Turquia han estat només l’espurna del desastre turc. I és que la caiguda de l’economia de Turquia ja havia començat anys abans i la lira anava perdent valor poc a poc. Les polítiques econòmiques dels governs d’Erdogan i el seu partit Justícia i Desenvolupament (AKP) basades en crèdits fàcils estrangers van arrossegar el país a un pou de deutes del qual no és fàcil sortir.

Durant l’època de la crisi global que va començar el 2008, quan les taxes d’interès eren baixes a EUA i Europa, els governs turcs van rebre fàcilment crèdits i inversions per fer anar l’economia. No obstant això, van gastar tots els diners en els sectors de la construcció, armes i energia de consum intern. El que apareixia com un creixement econòmic que va arribar al 7%, es va convertir en un endeutament terrible. El deute exterior va arribaals 466,7 milions de dòlars (el 60% del PIB) del qual caldria pagar 240 mil milions aquest any. També el dèficit per compte corrent és de 57 mil milions de dòlars (7% del PIB), amb una taxa d’inflació que supera el 17%.

En els seus 16 anys ininterromputs en el poder Erdogan ha aplicat una fèrria política neoliberal basada en privatitzacions, precarització laboral i terciarització en la indústria. Durant aquest període s’han fet més privatitzacions que en tota l’època republicana: 10 ports, 85 centrals elèctriques, 37 mines importants, 4 mil immobles, 141 empreses públiques i una innumerable quantitat d’equipaments industrials públics. Els aproximadament 60 mil milions de dòlars obtinguts d’aquest saqueig van anar en la seva major part a mans dels inversors de la construcció que formaven una oligarquia al voltant d’Erdogan i la seva família. A més, la bogeria de construir habitatges, residències, centres comercials, carreteres, ponts, etc. els «megaprojectes» com la construcció d’un nou aeroport, el «més gran del món», a Istanbul i d’un nou canal entre els mars Negre i Egeu, va buidar les arques públiques i va arrossegar el país a un deute insuperable.

Aquesta política es va acompanyar d’un atac sobre la classe obrera. Les autoritats polítiques i judicials controlades per Erdogan han fet gairebé impossible la sindicalització dels treballadors. L’afiliació als sindicats ha baixat fins al 7%, dels quals menys d’una tercera part compta amb convenis col·lectius. Les poques vagues importants convocades han estat prohibides per «seguretat nacional». Mentre el salari mínim ronda els 266 dòlars, la inflació de l’últim any s’ha menjat gairebé el 18% dels salaris. També ha crescut la desigualtat: el 10% de la població té més ingressos que tota la resta.

D’aquesta manera els governs d’Erdogan i l’oligarquia turca han convertit la Turquia «globalitzada» en un paradís d’inversió i especulació per al capital imperialista. A través de compres, adquisicions i associacions, el capital estranger ha arribat a controlar bona part tant de la indústria com del sector bancari. Així que més del 28% de les inversions a Turquia estan en mans del capital estranger que s’emporta el 82% dels seus guanys als seus països d’origen, amb la qual cosa aprofundeix la dependència de Turquia de l’imperialisme i la fa més vulnerable als esdeveniments econòmics mundials.

I ara, amb la pujada dels interessos a EUA i a d’altres països imperialistes, s’ha tancat l’aixeta de diners estrangers, exposant el país a l’especulació i enfonsant la lira. Erdogan s’està queixant d’un «atac» econòmic des dels EUA (sense esmentar directament el seu nom) i intenta calmar els ànims amb gestos populistes antiimperialistes. Sí que és veritat que Trump ha afegit llenya al foc amb la crisi del clergue i el que volia era no només l’expatriació de Brunson sinó sobretot pressionar políticament Ankara per la seva línia gairebé sobirana en assumptes exteriors. L’oligarquia turca intenta estendre la seva hegemonia econòmica a l’Orient Mitjà a través d’operacions militars i acords diplomàtics. És per això que intervé militarment en la guerra de Síria per poder ser a la taula de la reconstrucció. També xoca amb els EUA que donen suport als kurds en la batalla contra els islamistes a Síria, tement que els kurds construeixin un estat independent o una autonomia al nord de Síria, que podria crear més il·lusions independentistes entre els 13 milions de kurds que viuen dins de les seves fronteres. D’altra banda, Turquia vol comprar míssils de Rússia contra els desitjos i les crítiques de l’OTAN. I potser més important, el govern turc està contra les sancions nord-americanes sobre l’Iran i s’alia amb Teheran contra la pressió de Trump. Amb l’última crisi, Erdogan va declarar que podria acabar amb la «aliança estratègica» amb els EUA i buscar nous aliats, el que també inclou a Xina.

Amb la forta pujada de la divisa, és gairebé impossible arribar a pa- gar el deute extern, del qual 250 mil milions són de les empreses privades (financeres i industrials). De fet, diverses empreses ja han declarat fallides demanant reestructuració o tancant els seus negocis, provocant acomiadaments massius. Es tem que l’incendi s’estengui a la banca que suposa gairebé el 60% del deute, el que podria provocar un caos total. Davant d’aquest quadre perillós, mentre diversos economistes aconsellen demanar ajuda a l’FMI (com ha fet recentment Argentina), Erdogan, pel seu presumpte antiimperialisme, nega aquesta opció i prefereix aplicar per si mateix el mateix pla que li podria imposar l’FMI i esperar atreure capital estranger. Amb aquesta finalitat, recentment el ministre d’hisenda (el seu gendre) ha declarat un pla d’austeritat amb retallades de 35 mil milions de dòlars en la despesa pública, la independència del banc central (que fa riure els inversors exteriors) i «reformes estructurals» contra el poble treballador.

Les dues opcions, una fallida total o un pla d’austeritat i contrareformes amb o sense l’FMI signifiquen per a la classe obrera encara més desocupació i empobriment. El que és cert és que no hi ha una sortida favorable per al poble dins del quadre del capitalisme i amb els seus instruments financers. Per no haver de pagar la factura de la crisi les classes treballadores necessiten un pla obrer. En el primer lloc, hem de denunciar el pagament del deute extern provocat per les multinacionals i per l’oligarquia financera i industrial i acabar amb el saqueig imperialista. D’altra banda, la crisi provoca la fugida de capitals a l’estranger i així enforteix les manipulacions sobre l’economia nacional. Contra això cal un con- trol sobre les entrades i sortides del capital per un banc central creat per la nacionalització sense indemnització del sector bancari i la imposició del monopoli estatal sobre el comerç exterior. Caldrà nacionalitzar la indústria pesada i les empreses en fallida sota control obrer i establir un pla central econòmic a favor de les classes populars. Per reivindicar un pla obrer per sortir de la crisi, el nostre partit, el Partit de Democràcia Obrera (IDP), crida als sindicats i a totes organitzacions obreres a construir un front de mobilització i lluita.

Muhittin Karkin IDP, secció turca de la UIT-QI

• -*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*

Efecte sobre el BBVA

Gairebé 3/5 parts del deute (264 mil milions) pertany als bancs que operen a Turquia. En el rànquing dels bancs estrangers que presten diners als bancs nacionals, els de l’Estat espanyol ocupen el primer lloc, amb 82,3 mil milions de dòlars, seguit per França i el Regne Unit amb 38,3 i 19,2 mil milions respectivament . Entre aquests bancs estrangers, el més vulnerable a la crisi de la lira és el BBVA espanyol, que té el 49,85% de les participacions de Garanti Bankasi, el tercer banc més potent de Turquia. Aquest volum de participació forma l’11% dels actius totals del Grup BBVA. Sembla que Garanti ja veia la crisi que s’acostava i l’any passat va vendre un total de 294 milions de lires dels crèdits prestats no retornats a un preu de 17 milions a altres entitats per poder salvar una petita part de les seves pèrdues. El nivell de crèdits de dubtós cobrament de BBVA a Turquia ha augmentat en un any en més de 1.000 milions d’euros, de 1.766 milions d’euros a 2.811 milions, un 59% més.

Per a més informació sobre BBVA:
https://www.eleconomista.com.mx/sectorfinanciero/Se-duplica-el-numero-de-creditos-du-dosos-de-BBVA-en-Turquia-20180815-0105.html