Aparentment les dues directives es contradiuen, ja que la
primera ens diu que és per evitar la immigració quan creixerà
l’atur i la segona concentra la poca feina que hi ha en menys
treballadors. Contradicció? No, són dues directives que es
complementen amb un sol objectiu: augmentar la sobreexplotació
del treball. Per a ells el problema no és l’atur, sinó com recuperar
els seus beneficis.

La directiva del retorn/Vergonya no pretén evitar la
immigració, sinó detenir i expulsar uns milers per aterrir milions
d’’immigrants que quedaran en mans de l’empresari. Sota la
pressió de l’atur i d’un exèrcit de reserva pràcticament esclau, la
resta de treballadors acceptaran les 65 i el que calgui per intentar
mantenir el treball. En realitat aquesta directiva –com la Llei
d’Estrangeria- són reformes laborals, particularment útils per a la
patronal en sectors productius que no són «deslocalizables» com
la construcció, els serveis o el camp. També pretenen enfrontar
als treballadors culpant l’’immigrat de la falta de treball o dels
escassos serveis socials públics. Així doncs augment d’explotació
i divisió en la classe obrera per evitar la lluita unida contra la
burgesia i els governs. Aquesta és una forma concreta del
capitalisme per revertir una crisi que només ells han creat, però
que volen descarregar sobre els treballadors.

Exigir plens drets per a tots/es els treballadors/es és la millor
defensa davant l’atac patronal per enfonsar les condicions laborals
de tota la classe obrera: fora la directiva del retorn i les lleis
d’Estrangeria. Unitat de la classe obrera, immigrant o autòctona.
Repartiment del treball entre les mans disponibles: 35 hores amb
còmput setmanal sense reducció de salari.

Mentre amb un mà
augmenten la plusvàlua
neta del treball, amb
l’altra fiquen mà a les
arques públiques i sense
cap pudor es completen
el que els falta per
reposar els seus
beneficis, com estan fent
amb el pretès «rescat» de
la banca i el sistema
financer a costa dels
serveis públics. Ja n’hi ha
prou de cinisme i
d’espoliació de la riquesa
que produïm els
treballadors i els pobles.

Mentre al treballador li
segueixen pujant les
hipoteques que el tenen
ofegat. No més diners
públics per a reflotar
beneficis privats: ni
«injeccions de liquiditat»
ni falses
«nacionalitzacions».
Nacionalització de
la banca? Sí… i les
empreses en crisi, per
posar-los sota control i al
servei dels treballadors,
sense indemnitzacions,
respectant els dipòsits
d’estalvi populars. Per
posar-los al servei de la creació de llocs de treball públic estable en un pla d’obres
públiques i serveis socials. Garantint una llei contra el
desnonament i els acomiadaments.

Zapatero i el PSOE, que van recolzar la directiva de la
vergonya i es van abstenir a les 65 hores, s’apunten ara a
denunciar-les. Quines penques! Els qui van impulsar la
«flexibilització» a l’extrem del mercat laboral, en successives
Reformes laborals, permetent les bosses d’hores i els còmputs
anuals que fan que molts treballadors/es facin de fet 65h o més
en moltes setmanes, ens diu que no aplicaran les 65, però sí la
resta. Ja n’hi ha prou de trampes: ni bosses d’hores ni còmputs
anuals amb flexibilitat.

Als EUA més de 190 mobilitzacions van sortir a enfrontar
al pla de Bush i van provocar un primer rebuig del Congrés.
Aquest és el camí. No n’hi ha prou amb 15 minuts per frenar els
plans de la Unió Europea al servei de les multinacionals: cal la
decisió unànime, una vaga general. Cal exigir-la a tots els
sindicats.

Ni directiva de la vergonya ni de 65 hores!

Vaga general!