La frase «això no va més» es comença a escoltar quotidianament en els llocs de treball, a les escoles o a les taules familiars. És la conclusió que comencen a treure milers i milers de treballadors a dos anys i mig d’un govern que se’ls ha passat dient que després de les retallades «ens anàvem a salvar». Però resulta que després dels acomiadaments massius, el robatori salarial i el saqueig als jubilats del cap d’any, no va venir la reactivació, sinó el caos. Els funcionaris que anunciaven un «creixement» van passar a reconèixer que estem en recessió; de la inflació del 10% es va passar al 42% projectat per a aquest any i del dòlar a 9,80 pesos als actuals 40 i sense sostre. L’endeutament rècord va ser per tapar el forat de la bicicleta financera i pagar més i més deute extern.

Mentre el govern deia que «tot anava bé», tot d’una Macri va anunciar que l’única sortida era demanar-li a l’FMI un salvament perquè ens estàvem enfonsant. El govern va pactar amb el Fons un ajustament ferotge, però tot just dos mesos després tornem a estar a la vora del col·lapse. La imatge que dóna Cambiemos és patètica. Amb els seus funcionaris viatjant a preguntar-li al FMI que els permeten fer, deixant clar que qui dirigeix l’economia no són els funcionaris del govern, sinó Christian Lagarde i el seu equip. Que, per descomptat, no plantejaran una altra cosa que més i més ajustament, com ha passat a tots els països que en els últims anys van recórrer a aquest organisme, com Haití, Nicaragua, Jordània o Grècia. O com va passar tantes vegades abans en la història argentina. És que l’FMI és l’ajustament perpetu i l’organisme explotador que ja ens va portar a les crisis anteriors. Creix la crisi econòmica, i això realimenta la crisi política. Aquest és l’origen de l’odi popular al govern de Macri, que ja és massiu. És que motius no en falten. Amb Macri perden els treballadors, els jubilats i la classe mitjana; perden les universitats, els mestres i professors i els científics. I guanyen cada dia més els banquers, els creditors del deute extern, els monopolis agroexportadors i tots aquells als quals se’ls garanteixen guanys dolaritzats, com les petrolieres i les gasíferes. Aquesta és la conclusió que el govern mai hagués volgut que el poble tragués, però és la que ja s’ha començat a fer de masses. Per tot això és que es diu massivament que «això no va més». Ja no queda cap d’aquells sectors populars que, confosos i prioritzant el seu odi al kirchnerisme, els havien votat a l’octubre passat.

Ni els quaderns del remisero Centeno mostrant la tremenda i certa corrupció del govern anterior (NE: conductor de cotxes VTC que va destapar a principis d’agost els robatoris milionaris a través d’obra pública durant els governs Kirchner) pot tapar aquesta catàstrofe social. Milions veuen en les conferències de premsa a un president del qual diuen «o aquest home no sap, o no vol, o no pot» conduir un país. (...) És que a aquest govern ja no el creu ningú. Que Macri digui que està en el pitjor moment de la seva vida i espera que aquesta crisi sigui l’última, no només no dóna «confiança» als mercats (llegiu bancs i especuladors), sinó que fonamentalment no aconsegueix revertir el repudi popular. Hi tira més llenya al foc. La crisi social i la misèria creixent ens porten a escenes terribles com la mort d’un noi de 13 anys després d’un intent de saqueig a un supermercat a Roque Sáenz Peña al Chaco.

La preocupació passa ara per quina és la sortida a una crisi així. El govern vol mostrar que cal aguantar un major ajustament perquè és l’única alternativa davant el que anomena el «populisme» del govern anterior. Els polítics patronals peronistes, per la seva banda, agiten que contra el «neoliberalisme de Macri» no hi ha una altra que tornar al «model» patronal peronista, ja sigui en versió Massa, Urtubey o Pichetto, o en versió «nacional i popular» amb el retorn de Cristina Kirchner, com propaganditza el peronisme K. Però precisament aquests polítics que vénen del tronc del PJ són els que vénen sostenint des del principi a Macri, al costat de la burocràcia sindical de la CGT peronista.

Per a aquests dies s’espera una foto entre Sergio Massa, Urtubey, Schiaretti i algun altre. Serà la foto de la complicitat amb el macrisme. Són els qui estan negociant amb el govern el pressupost 2019. I si no el voten, no serà perquè estan en contra de l’FMI, sinó perquè es recol·loquen amb algunes crítiques per simular que són opositors mentre ajusten a les seves províncies. Són aquests polítics patronals peronistes els que li vénen garantint la «governabilitat» a Macri, reconegut fins pel mateix president en el seu discurs d’aquest dilluns. «Si li va malament a Macri al poble li anirà pitjor», va dir Urtubey per encobrir la seva complicitat.

Com a part del mateix «moviment» peronista, la burocràcia sindical de la CGT, que ve de mesos pactant una treva, davant la pressió des de baix i al ritme del creixement de les lluites, es va veure obligada a convocar una vaga general. Però quan creix el reclam perquè sigui ara, es van cuidar de posar-ho el més lluny possible, el 25 de setembre. Macri diu que el seu ajustament són els dolors del part per acabar amb «70 anys de decadència». Però si hi ha una decadència de dècades és precisament per culpa de tots els governs, l’actual i els anteriors. La pregunta és: ¿per què un país ple de recursos naturals i de riqueses, amb un moviment obrer qualificat i professionals i tècnics d’excel·lència com a part de les generacions que van fer història, fa dècades que ve barranc avall i de crisi en crisi? L’explicació rau en el fet que els successius governs, tant del PRO, els radicals i peronistes en les seves diferents variants, van ser els responsables de mantenir aquesta decadència capitalista governant per als mateixos de sempre, els grans empresaris, les multinacionals, els bancs i els oligarques del camp. Són aquests governs patronals qui van mantenir al país de genolls, sotmès als dictats de l’imperialisme, l’FMI, el Banc Mundial i les grans potencies. Aquests governs, siguin de centredreta o «nacionalistes» són els que van sotmetre al nostre poble a ajustaments permanents pagant la sagnia del deute extern fraudulent des de la dictadura cap aquí.

El canvi de fons que necessita el poble treballador passa per imposar un altre govern. Un govern dels treballadors i l’esquerra, al costat del jovent i les dones que lluiten per una sortida de fons. Un govern que ens alliberi dels lligams històrics amb el gran capital. Que deixi de pagar el deute extern. Que trenqui amb l’imperialisme, l’FMI i les multinacionals. Que planifiqui l’economia i posi totes les nostres riqueses al servei de resoldre les urgents necessitats populars. Un govern que avanci cap a una Argentina socialista. Això és el que mai ha passat i cal aconseguir.

Mentre lluitem per aquesta sortida de fons preparant una alternativa política dels treballadors i la unitat de l’esquerra, com ho venim fent amb el Frente de Izquierda lluitant per una nova direcció del moviment obrer amb el sindicalisme combatiu-, cridem a donar suport a totes les lluites per imposar urgents m e s u r e s d’emergència, com a part d’un pla econòmic alternatiu, obrer i popular, (...). Exigint la vaga general de 36 hores ja, amb mobilització a Plaza de Mayo i a totes les places del país, com a primer pas d’un veritable pla de lluita fins a tombar l’ajustament de Macri, l’FMI i els governadors.

Editorial El Socialista 401.
5/09/ 2018.
Premsa d’Izquierda Socialista, secció argentina de la UIT-QI