El Brasil representa, després de Veneçuela, el punt més àlgic de la crisi política i social a Amèrica Llatina. L’impactant triomf electoral de l’ultradretà Bolsonaro és l’expressió d’aquesta crisi i del fracàs de l’esquerra reformista llatinoamericana. En particular de Lula, Dilma i el Partit dels Treballadors (PT), que han governat més de 15 anys amb ajustos i corrupció. El triomf de Bolsonaro obre tota mena d’incògnites i debats sobre el perquè de l’avanç de la ultradreta. Perquè milions de persones, incloses treballadores i sectors populars, li han donat el vot? Brasil va cap a una dictadura o cap a un nou feixisme?

El debat està centrat en el motiu pel qual guanya algú com Bolsonaro, una figura d’ultradreta, neofeixista, amb un equip envoltat d’exmilitars que reivindiquen la dictadura de 1964. Bolsonaro triomfa no només perquè té un vot tradicional de sectors de dreta de classe alta i mitjana-alta, sinó que també aconsegueix un ampli suport de sectors de la classe treballadora i de pobres de les faveles urbanes. Bolsonaro treu 57,8 milions de vots i Haddad, del PT, 47 milions. Van ser 10 milions de vots de diferència.

El vot a Bolsonaro ha expressat, encara que de forma totalment equivocada, l’odi i la ruptura de milions de treballadors amb Lula i el PT. El rebuig a desenes d’anys de govern del PT contra el poble treballador i en benefici de les multinacionals, del capital financer i dels grans propietaris de terres. Al seu torn, també ha expressat el rebuig i la ruptura amb tots els partits tradicionals burgesos. El Partit del Moviment Democràtic Brasiler (PMDB), partit històric de la burgesia, post dictadura i aliat del PT (Témer va ser vicepresident de Dilma) ha tret el 2% dels vots a la primera volta. El Partit de la Social Democràcia Brasilera (PSDB), de l’expresident Fernando Henrique Cardozo, va treure el 4,5%. Aquests partits van quedar esmicolats. Al seu torn, el PT malgrat haver arribat a la segona volta, a la primera va rebre cops molt durs. Dilma va in- tentar ser elegida senadora, va quedar en quart lloc i no va entrar al Senat.

Bolsonaro ha guanyat en la majoria dels estats, especialment en els grans estats industrials i més polititzats. Va guanyar a Sant Paulo, Mina Gerais, Rio Gran do Sud i Rio de Janeiro amb una mitjana del 65% dels vots. També ho va fer en el cordó industrial de l’ABC de Sant Paulo, base obrera històrica de Lula i el PT. El PT va guanyar en els estats més pobres i menys habitats del nord-est.

Aquest retrocés polític en les masses és responsabilitat de la política del PT de governar amb la burgesia

El vot de milions de treballadors a Bolsonaro expressa un clar retrocés polític i ideològic i ha obert un debat en l’avantguarda mundial sobre la causa d’aquest gir electoral.

Els dirigents del PT i l’esquerra llatinoamericana, que en aquests anys han donat suport als governs pseudoprogressistes de Chávez-Maduro, dels Kirchner, d’Evo Morales o de Daniel Ortega, atribueixen aquesta derrota a una suposada «ona conservadora» de les masses. En el cas del Brasil, aquesta ona s’hauria iniciat amb les jornades de juny del 2013 quan milions van sortir a lluitar contra un «tarifazo» en el transport i contra l’augment del cost de vida. Això va passar sota el govern de Dilma- Témer-PT. Aleshores el PT va qualificar aquesta protesta com «incentivada» per la «dreta» i que va obrir el camí al suposat «cop de 2016». En realitat la rebel·lió popular del 2013 va ser una genuïna protesta de masses contra el govern ajustador de Dilma. El PT ha afamat al poble i ha aplicat «tarifazos» mentre feia faraònics estadis de futbol per al mundial amb pactes corruptes amb Odebrecht. A causa de l’odi po- pular a Dilma, el parlament burgès va fer la maniobra de treure-la. No va haver-hi cap «cop d’Estat». Però la crisi política i social no es va aturar. Témer va arribar a tenir el 2% de popularitat i va patir una vaga general el 2017. D’aquest repudi de les masses sorgeix el fenomen Bolsonaro.

Amb aquests arguments el PT i l’esquerra reformista llatinoamericana volen eludir la seva responsabilitat en el sorgiment de Bolsonaro i pretenen donar la culpa a la gent «que es fa conservadora». Ha estat el fracàs dels falsos models «nacionals i populars» o de l’anomenat «socialisme del segle XXI» de Chávez-Maduro, els quals han portat aquesta confusió en el vot de milions de treballadors i sectors populars. Governs que no trenquen amb les multinacionals i el capital financer i que apliquen ajustos al poble. Bolsonaro només s’explica per l’odi i el rebuig popular que han provocat els governs del PT. Les masses no es fan «conservadores» o de «dreta» sinó és que, pel rebuig als partits del sistema capitalista – siguin liberals o de la falsa esquerra – equivocadament, busquen castigar amb el seu vot i cauen en paranys electorals de la ultradreta populista. Alguna cosa similar està passant amb el vot a Salvini a Itàlia o a Le Pen a França. No podem minimitzar aquest vot equivocat i perillós. Però, en el cas de Brasil, no creiem que sigui un vot consolidat i estable a la ultradreta. Les coses són més contradictòries.

Es va cap a un règim dictatorial o neofeixista?

Els treballadors que han votat a Bolsonaro tenen l’expectativa que acabi amb la corrupció, amb la inseguretat i que millori el seu nivell de vida. Res d’això succeirà. Què passarà quan no es compleixin aquestes expectatives? El primer a tenir en compte és que a Brasil la classe obrera no està derrotada. El poble igual que ha castigat al PT, pot acabar castigant als carrers a Bolsonaro

Bolsonaro és un polític d’ultradreta o neofeixista. Però una altra cosa és dir que, des del dia 1 de gener de 2019, quan Bolsonaro assumeixi un govern ultrareaccionari, hi haurà un règim nou, dictatorial o neofeixista. Bolsonaro vol acabar amb la crisi política i social imposant un pla d’explotació superior a l’actual, amb repressió i desconeixent les llibertats democràtiques. Podrà fer-ho? Caldrà veure si el moviment de masses l’hi ho permet. La classe treballadora i els sectors populars no han estat derrotats als carrers. Bolsonaro només ha guanyat unes eleccions. El 2017 la classe obrera brasilera va fer una vaga general històrica; a més, durant tot l’any hi va haver centenars de vagues al país. El moviment de dones i de la joventut amb la seva mobilització per «Ele Não» ha mostrat la seva decisió de resistència. Un canvi de règim dictatorial s’ha de derrotar al poble treballador. I això es veurà en les properes lluites. Nosaltres donem suport a la mobilització obrera i popular per derrotar els plans de Bolsonaro.

Miguel Sorans