L’11 d’octubre de 2018, 36 anys després dels fets, es va celebrar el judici pel segrest i l’assassinat d’Ana María Martínez, el 4 de febrer de 1982. S’imputava Jor- ge Norberto Apa, Cap del Destacament 201 d’Intel·ligència del Comandament d’Instituts Militars, Raúl Guillem Pascual Muñoz, Cap del Departament de Personal G1 del Comandament d’Instituts Militars i Héctor Luis Rius Ereñú (mort el 20 de juny de 2017), Cap del Departament d’Operacions G3 del Comandament d’Instituts Militars, acusats d’haver arbitrat els mitjans necessaris (tan humans com materials) per privar il·legítimament de llibertat a Ana Maria, per la seva condició de militant del Partido Socialista de los Trabajadores, i després treure-li la la vida.

El Tribunal va estar format pels jutges Silvina Mayorga, Daniel Gutiérrez i Marcelo Díaz Cabral, amb Marcelo García Berro com a fiscal.

La sentència de cadena perpètua per als militars genocides només es pot explicar per la gran lluita dels organismes de Drets Humans d’Argentina, encapçalats per les Madres y Abuelas de Plaza de Mayo, el gran treball d’investigació, documentació i legal del Dr. Pau Llonto, la Secretaria de Drets Humans de Buenos Aires i Nacional, amb el suport de la Comissió Ana María Martínez, formada per excompanys del PST de San Martín i Mar del Plata. Cal fer una especial menció a Carmen Mitrovich, que va impulsar la seva formació i va dedicar dies i dies a buscar i localitzar, després de tants anys, a testimonis del segrest i desaparició d’Ana Maria. Finalment, la unitat d’acció dels diferents partits sorgits de la divisió del PST, que sense deixar de banda les seves diferències en altres temes, van anar junts a aconseguir el judici i càstig als genocides.

La defensa dels genocides va negar les acusacions, com era d’esperar, plantejant que va ser un cas privat, que res tenia a veure amb la condició de militant revolucionària d’Ana Maria.

En el mateix sentit es va expressar Jorge Norberto Apa, l’únic dels dos acusats present, que va fer un al·legat final en el qual, amb prepotència i la impunitat que va tenir, va expressar que era un general nomenat pel president Alfonsín i que el congrés de la nació, mai va rebutjar el seu nomenament. Com si aquest nomenament, amb president i parlament «democràtic», fos una garantia dels Drets Humans i posés a tots els genocides a la presó. Això va provocar una major indignació en tots els presents. Indignació que es va transformar en un sol crit d’alegria quan el jutge Marcelo Díaz Cabral va acabar de llegir la sentència. I per primera vegada en un Tribunal Penal, després de cants i crits d’alegria de tots els presents, es va cantar la Internacional, en homenatge a Ana Maria, als 100 companys del PST assassinats i als 30.000 desapareguts del país.

Finalment, va quedar present que la condemna a aquests dos genocides després de 36 anys, serveix com a impuls a continuar la lluita perquè tots els genocides, per molt temps que passi, puguin estar on es mereixen: en una presó comuna, sense cap privilegi per la resta de la seva vida.

Guillermo Schelling
Querellant i testimoni en la causa d’Ana María Martínez