El Partit Justícia i Desenvolupament (AKP) d’Erdogan va perdre les eleccions municipals a Ankara i a Istanbul, municipalitats que havia guanyat 25 anys enrere i que ha governat de forma ininterrompuda des d’aleshores. D’acord amb els resultats de les eleccions del 31 de març, l’AKP va perdre 6 ciutats, 8 províncies i 73 districtes municipals. Malgrat tots els esforços d’Erdogan de mostrar la part bona, l’AKP ha patit una derrota electoral històrica.

Aquesta derrota electoral es deu al fet que el sistema presidencial liderat per Erdogan no pot solucionar els problemes, a més del profund descontentament creat per l’impacte de la crisi econòmica, el favoritisme i la corrupció. El perquè aquesta derrota electoral de l’AKP no ha significat la seva caiguda del poder és clara; d’una banda, conti nua faltant una direcció creïble de la classe treballadora per organitzar la i mobilitzar-la. Per un altre, l’oposició burgesa és totalment incapaç de crear una alternativa democràtica al sistema presidencial i dictatorial d’Erdogan i, amb les seves polítiques reformistes, contribueix a la desmobilització dels sectors populars.

Mentrestant, la victòria de l’oposició a les grans ciutats va rebatre l’argument d’alguns sectors de l’esquerra que deien que és impossible derrotar l’AKP a través de les eleccions pel seu caràcter «feixista». I contradictòriament amb tal explicació van fer una crida a votar els partits reformistes del sistema, creient que això erosionaria al partit governant i el règim. No obstant això, el factor determinant ha estat la necessitat i les exigències urgents del capital financer i l’actitud de l’estat burocràtic en funció d’aquestes necessitats. Així que Erdogan es va veure obligat a acceptar la victòria de l’oposició en 9 ciutats (6 de les quals són metròpolis) i 17 districtes, a més d’Istanbul i Ankara.

Erdogan no pot continuar governant sol

L’AKP no va prendre el risc de presentar-se sol a les eleccions i va haver de renunciar a 4 províncies i 36 districtes municipals en favor del seu aliat ultranacionalista MHP (Partit d’Acció Nacionalista). L’AKP i el MHP van formar «Aliança Po- pular» per les eleccions. Això mostra que el nou règim no es pot sostenir únicament amb l’AKP. Erdogan va haver de compartir el poder amb uns altres que fins fa dos anys eren enemics.

El líder del MHP, Devlet Bahçeli, va haver de reconèixer la derrota amb «maduresa», tot i que just abans de les eleccions havia sostingut que perdre les alcaldies d’Istanbul i d’Ankara i obtenir vots per sota del 52% seria catastròfic i podria provocar el qüestionament del règim de «líder únic». Ara calla, perquè per la burgesia la crisi econòmica necessita «estabilitat» i, a més, on el seu partit va guanyar les alcaldies els seus vots van venir principalment dels votants del partit aliat, que és AKP.

Els aspectes antidemocràtics de les eleccions a les ciutats kurdes

Les eleccions del 31 de març van revelar el costat repressiu del règim bonapartista. Especialment a les ciutats kurdes, els observadors de les eleccions han estat testimonis del fet que les forces de seguretat de l’Estat van omplir les urnes de vots a favor de l’AKP i van entorpir totalment la votació a Þýrnak. Encara que van negar aquestes acusacions, es veu la gravetat del problema. Tot i que el govern mobilitzés tots els seus recursos per dominar a les ciutats kurdes, el HDP (Partit Democràtic dels Pobles) va recuperar 8 ciutats importants a més de desenes de municipis locals a la zona.

No obstant això, la disminució de la participació a les ciutats kurdes i el fet que HDP perdés en diverses localitats no es pot explicar només amb la repressió del govern. Una de les febleses més importants de HDP per als votants kurds és no haver presentat fins ara un model de municipi social a favor dels treballadors.

Aliança Nacional (CHP+IYI) reconeix el règim bonapartista

De fet, les eleccions del 31 de març tenien la dinàmica de qüestionar el règim bonapartista (popularment anomenat de «líder únic»). No obstant això, tant el CHP (Partit Popular Republicà, seguidors de Kemal Atatuk, fundador de la república) com l’IYI (Partit Bo), junts a «Aliança Nacional», van rebutjar disputar la legitimitat del règim opressiu dictatorial en tot el curs electoral. D’aquesta manera van donar suport al partit feixistoide en una ciutat on HDP tenia millor opció de guanyar.

Quan l’oposició va dir «qui ha perdut a Ankara és Ozhaseki (candidat de l’AKP per Ankara), tots els partits han guanyat» en la seva declaració de victòria a Ankara sense fer cap referència concreta a les pràctiques antidemocràtiques durant el procés electoral, Mansur Yavaþ (candidat del CHP) va expressar implícitament que reconeix la derrota del candidat de l’AKP i no denuncia el conjunt del règim d’Erdogan.

En els municipis en què ha guanyat, Aliança Nacional no ha fet cap promesa que pugui ser considerada com un avanç per enfrontar els problemes urgents dels treballadors. El líder del CHP, Kemal Kýlýçdaroðdl, havia anunciat el 24 de juny passat, 9 mesos abans de les eleccions, que el salari mínim seria de 2.200 lires turques, i que així ho farien en els municipis on governessin; no obstant això, avui encara sosté la mateixa quantitat malgrat que durant aquest període la taxa d’inflació ha superat el 20% i ha arribat al 40% en productes alimentaris. D’altra banda, la pregunta actual és si els alcaldes de CHP en els municipis en què van rellevar als d’AKP examinaran com ho han promès en la campanya electoral les activitats de corrupció documentades en els informes del Tribunal de Comptes i en les declaracions dels treballadors municipals.

Els sectors de les masses que es van oposar a les pràctiques econòmiques de l’AKP en favor de la patronal i de les administracions locals i van votar a favor d’Aliança Nacional, no han de renunciar a les seves reivindicacions bàsiques. Haurien de pressionar els partits pels quals van votar per exigir que estiguin al servei del poble, denunciar totes les pràctiques antidemocràtiques i garantir una administració transparent. Ekrem Imamoglu (el nou alcalde d’Istanbul del CHP), Mansur Yavaþ i molts altres deuen la seva victòria a les masses que van impedir el robatori dels vots i el frau del poder governant. La veritable victòria pertany a les masses. Les masses no són només uns recursos de vots sinó que són treballadors les necessitats i reivindicacions dels quals han de ser satisfetes.

Situació de la classe obrera

Desafortunadament, la classe treballadora va anar a les urnes en un estat de feblesa, de desorganització i sense una alternativa política. Aquesta situació ha estat reflectida en els resultats electorals, ja que la dreta va obtenir índexs similars, amb petits canvis, a les eleccions anteriors, a les ciutats industrials com Kocaeli, Zonguldak i Manisa. Tampoc s’han pogut plantejar les demandes socials. El pròxim període mostrarà el grau de distanciament de l’AKP de la classe treballadora i les masses pobres en ciutats com Adana, Antalya, Kýrþehir i Artvin.

L ’esquerra, que va donar suport al CHP, ara comparteix la responsabilitat de totes les polítiques antiobreres que implementarà el CHP

Ara tots els socialistes que van cridar a votar al CHP (Kemalistes) hauran de mantenir un seguimen de control en les municipalitats governades pels alcaldes del CHP i realitzar accions en favor de la unitat dels treballadors, independentment dels patrons, per continuar exigint el compliment de les demandes de la classe obrera en els ajuntaments.

Les organitzacions de la classe treballadora, inclosos els sindicats contraris a les polítiques del govern, també van donar suport als partits de l’oposició burgesa reformista i kemalista (nacionalistes republicans). Ara les burocràcies d’aquestes organitzacions seran responsables i còmplices de totes les accions en contra dels treballadors que Aliança Nacional realitzi en els municipis que dirigeix. Les organitzacions professionals i els sindicats haurien de presentar programes per prendre mesures contra la destrucció ecològica i en favor de la classe treballadora, pressionar i exigir als governs de les alcaldies el compliment d’aquests programes.

En el pròxim període, l’impacte de la crisi econòmica s’aprofundirà i, com va explicar Erdogan, un pesat paquet de mesures econòmiques serà implementat. Les conseqüències de la caiguda del dòlar seran més profundes. El govern d’Erdogan està sota la pressió del capital financer imperialista a través de l’FMI, del govern dels EUA i la banca estrangera. Ha de pagar aquest mateix any 173.000 milions de dòlars del deute extern. Ha de buscar inversió externa per animar la producció nacional, que està caient de forma molt accentuada. La inflació i la desocupació continuen augmentant. I el govern prepara la factura per les classes populars. Cal rebutjar pagar-la.

Hem de crear i reforçar un front obrer per aprofundir la derrota electoral de l’AKP amb mobilitzacions concretes. És per això que el nostre camarada Mehmet Nuri Koç, candidat obrer a l’alcaldia de Manisa aehzadeler, va dir en la seva crida a tota l’esquerra: «Només els treballadors poden solucionar els problemes dels treballadors.»

Partit de la Democràcia Obrera (IDP) de Turquia. Secció de la UIT-QI
8 d’abril de 2019