Marx va ser el primer a analitzar en profunditat la
crisi com un element intrínsec del funcionament del
mercat. Va estudiar d’on prové el benefici capitalista.
Com es genera la riquesa? L’únic que crea
riquesa és el treball i el valor dels productes al mercat
ve determinat per la quantitat de treball que ha estat
necessari per produir-los. Els diamants no valen el
que valen per sí mateixos, sinó pel cost del treball
que suposa extreure’ls.

Posem com a exemple una samarreta. Per fabricar-
la calen tres mercaderies, que el capitalista compra:
maquinària, matèries primeres (roba, electricitat,
etc...) i força de treball. Però el paper de cadascuna
per determinar el valor de la samarreta és diferent:
les màquines i les matèries primeres transfereixen al
producte final el seu valor sense cap variació (per
això Marx les anomena capital constant). En canvi,
en el procés de fabricació, el treballador afegeix a la
samarreta no només el valor de la seva força de
treball (el salari que rep per les hores de feina que
han esmerçat per produir-la) sinó un plus, que es
coneix com a plusvàlua. És el que s’anomena capital
variable. Aquesta plusvàlua és la diferència entre
el que rep l’obrer/a per cada hora de feina i el valor
que la seva feina afegeix al producte. La plusvàlua
és la font del benefici capitalista.

El capitalista compra les hores de treball en el
mercat, com una altra mercaderia, i paga a l’obrer/
a el que necessita per viure a la societat aquell dia
(és a dir, el cost en hores de treball de la reproducció
de la força de treball com a mercaderia). Però el
valor afegit per la feina a la samarreta sempre serà
superior al valor que el treballador/a rep per cada
hora de treball. En el capitalisme, el o la cosidora en
fa prou per generar el valor de les coses que
necessita per subsistir només amb unes quantes
hores del total de la seva jornada, de manera que el
valor de la producció de la resta de la jornada se
l’apropia el capitalista. I quan més es desenvolupen
els mitjans de producció, més gran és aquesta
plusvàlua: un treballador/a pot cosir a mà deu
samarretes en una jornada, però si li donen una
màquina en podrà cosir un miler en el mateix
temps... i rebrà el mateix salari, encara que el valor
de la seva feina s’hagi multiplicat per 100. El benefici
del capitalista és, doncs, la relació entre la plusvàlua
i el capital total invertit.

La taxa de benefici tendeix a caure

Quan l’empresari el vol vendre la samarreta al
mercat, es troba amb la competència. I aquí
necessita un producte “competitiu”. Per poder competir,
el capitalista tendeix a introduir millores en els
mètodes i els mitjans de treball, augmentant la
mecanització i reduint els costos de mà d’obra. Amb
la tecnificació aconsegueix augmentar la
productivitat de cada hora de treball i reduir el nombre
de treballadors i treballadores. Així augmenta la
plusvàlua, però no pas la taxa de benefici, perquè
ha incrementat també el capital total invertit.