Xile: Una revolució en curs.

“No són 30 pesos, són 30 anys”

El govern de Piñera va anunciar la pujada de 30 pesos en el preu dels passatges del transport col·lectiu, dies després el país va explotar en el major procés de lluita de les últimes dècades. El profund descontentament social amb el model econòmic i la constitució de Pinochet va cobrar forma als carrers de país ... i era molt més que aquests 30 pesos.

La desigualtat, la corrupció l’abús empresarial.
Xile ha estat presentat, durant aquests darrers 30 anys, com l’exemple d’estabilitat econòmica i social d’Amèrica Llatina. Capitalistes de tota mena venien usant aquest mite per explicar els beneficis de privatitzar els drets socials i les riqueses naturals, així com d’una constitució repressiva que limita el dret a protesta i vagues obreres, entre altres reaccionàries lleis.

Mentre l’imperialisme i els grans grups econòmics xilens es beneficiaven de grans utilitats, el poble s’enfonsava cada dia més. Un trànsit lent i dolorós que es va fer insostenible. El país compta amb un dels índexs per càpita més alts de la regió, i amb un historial gairebé nul de crisis econòmiques i socials en les últimes dècades. No obstant això, les famílies treballadores viuen en un país diferent.

La relació entre els sous i el cost de la vida va totalment en detriment del poble. La meitat de la classe treballadora guanya US $ 458 o menys, el 70% guanya US $ 655. Segons dades del govern, una família de 4 persones és pobre si guanya menys d’US $ 628 dòlars. Realitat especialment dura, si considerem que, a Xile, pràcticament tots els drets socials han estat privatitzats.

Com han pogut sobreviure milions de persones si aquestes són les dades dures de la realitat econòmica de les famílies treballadores? Endeutant-se. Segons el Banc Central, les famílies estan endeutades en el 70% dels seus ingressos. Els deutes bancaris per finançar els habitatges, els crèdits universitaris, els deutes amb cases comercials per comprar menjar o productes de primera necessitat, electrodomèstics o un gran etc. S’han fet una càrrega insostenible.

Aquesta realitat no s’atura amb l’arribada de la vellesa. La privatització del sistema de jubilacions ha portat a una catàstrofe social. Jubilats i jubilades viuen amb pensions de misèria, afectades a més per l’alt cost dels medicaments i la salut. A banda d’aquest sector social, estan el més de milió d’estudiants universitaris que estan endeutats en milers de dòlars amb els bancs. Per tot arreu, el país és ple de deutors que no poden viure dignament amb els seus salaris.

Al costat d’aquesta crisi social, se sumen la greu crisi ecològica que està deixant a amplis sectors de país sense aigua o afectats greument per la contaminació. Una dinàmica que devora drets socials, qualitat de vida, expectatives personals i esperances de viure millor.

Una explosió social sense precedents.

D’una banda, l’absoluta majoria del país es veu afectada per la descomposició capitalista. Des dels sectors més empobrits, arribant a professionals i classe mitjana. De l’altra banda, un empresariat grollerament ric, recolzat per corruptes polítics de dreta i centreesquerra. Des de la dictadura de Pinochet, passant pels “governs democràtics”, tots han defensat sense cap embut els interessos de les multinacionals i els empresaris nacionals.

El descontentament social no tan sols va créixer massivament entre el poble, sinó que a més es va escampar com la pesta negra per sobre totes les institucions. El govern, el parlament, l’Església, les forces armades i la policia, els partits tradicionals i els corruptes dirigents sindicals i socials són rebutjats. Per primera vegada, en dècades, el descontentament va acabar per explotar en tot el país i ho va fer contra tots. Els mecanismes de control social, des de la repressió fins a les maniobres de dirigents polítics i socials corruptes no van servir per contenir la lluita.

A dos mesos i mig de començada la lluita, aquell convuls 18 d’octubre, el descontentament social i les manifestacions continuen. El govern de Piñera, desplomat i agònic, només ha pogut ser sostingut per un acord de tot el règim polític per evitar la seva caiguda. Estratègia que ha foradat els fonaments del poc prestigi amb què se sostenen aquestes mateixes institucions.

Plaça dignitat i la història d’una gesta heroica.

Durant una setmana, estudiants de secundària van desafiar l’alça del preu dels passatges, evadint el pagament a les estacions de Metro. En comptes de pagar, centenars d’estudiants saltaven en massa els torniquets. Piñera va decidir acabar, brutalment, amb aquesta forma de manifestació que guanyava enorme simpatia.

Durant tota aquesta setmana, es van succeir imatges a les xarxes socials de violents arrests i repressió contra estudiants a les estacions de metro. La valentia meravellosa d’aquests primers joves va anar guanyant adeptes amb cada acte de violència dels Pacos (la policia). El divendres 18 d’octubre Piñera va voler liquidar el procés, provocant internacionalment un caos a Santiago, tancant estacions de metro a l’horari de sortida de la classe treballadora.

Contra tot pronòstic, centenars de milers van començar a protestar prenent les estacions de metro i enfrontant-se als Pacos. La violenta jornada es va propagar als barris, amb massives cassolades (colpejar olles com a mostra de descontentament). A la matinada, la capital es va omplir de barricades i la situació es va fer incontrolable per Piñera. A les 6 am el president declarava l’Estat d’Emergència, i per primera vegada en dècades va treure als militars als carrers. Aquest dia dissabte la lluita es va escampar com la pólvora per tot el país. El govern va haver de declarar Estat d’Emergència a les principals ciutats, davant l’evident avanç de protestes històriques a tot el país.

Durant la setmana de l’18 a l’25 d’octubre, Piñera i els empresaris van tractar de contenir les massives protestes amb repressió i tocs de queda. Per la seva banda, les masses van començar a desafiar els tocs de queda als barris formant assemblees i protestant en les hores prohibides. El 25 d’octubre es va convocar una marxa contra la repressió, només a Santiago més d’un milió i mig de persones es van ajuntar a la plaça Itàlia (centre de la capital) i altres tants milions a tot
Xile. Aquesta fita va provocar la sortida dels militars dels carrers, i l’expressió més clara de la profunditat de la crisi social i política.

Des d’aquest dia, la Plaça Itàlia va ser batejada com a Plaça Dignitat pels manifestants. Des d’aquest dia, cap divendres ha deixat d’estar ocupada pels qui lluiten. Durant el primer mes i mig, cap dia van poder evitar les protestes al lloc. Massives, espontànies, i profundament radicalitzades.

La repressió, que s’ha cobrat 29 morts, 360 mutilats d’un o dos ulls per perdigons, centenars de milers ferits per perdigons o altres mètodes de repressió dels Pacos, més de 2000 presos i preses polítiques, i 16 mil processats judicialment per lluitar. Xifres que en res han minvat la força incontrolable de les manifestacions.

Contra aquesta repressió, va sorgir l’autodefensa. La Primera Línia, grups de manifestants que, amb escuts, càmeres antigues, cascs, pedres i pals, s’han transformat en l’heroica defensa de les marxes i ocupacions de places. Al costat d’ells, piquets organitzats de salut, dels que recullen pedres per enfrontar la repressió, dels que porten aigua i menjar per mantenir forta la primera línia, i una infinitat de tasques que s’han anat creant cada dia.

Plaça Dignitat ha estat el principal escenari d’aquesta gesta heroica. Amb ella, la Plaça Resistència a Valparaíso, la Plaça de la Revolució a Antofagasta, i centenars de barris, places i carrers arreu del país. On sigui hi ha hagut, hi ha i hi haurà protestes. Que com mai, s’han transformat en l’orgull de qui les duen a terme, els que se senten representats per elles i que les creuen necessàries. Aquest cop ... som milions.

Rainier Rios, Oso
Dirigent del MST Chile
Secció de la UIT-QI