Convocats per les organitzacions patronals agràries Asaja, UPA i COAG, els agricultors i ramaders es van mobilitzar a tot l’estat des de finals de gener en defensa dels preus. El sector agrari va perdre un 9% de la renda en la passada campanya i veu com aquesta pot ser pitjor: s’està negociant el pressupost de la UE per als propers 7 anys amb una retallada substancial de la Política Agrària Comuna (PAC), que suposen de mitjana un 25% dels ingressos d’una explotació. A això s’afegeixen: la liberalització d’importacions, mentre es produïen restriccions en les exportacions cap als Estats Units i altres països, i les polítiques, per les quals els preus de compra a l’agricultor i venda en grans superfícies, estaven en mans d’aquestes últimes.

Els agricultors exigeixen al govern que es mantingui la PAC, que es posi fre a les importacions de fora de la UE, que s’estableixi una relació més clara entre productors i supermercats per a la venda. Asaja i COAG s’oposen a l’augment del Salari Mínim Interprofessional acordat recentment entre el Govern, la patronal i els sindicats, i el que comporta de quota empresarial a la Seguretat Social, per la qual cosa exigeixen bonificacions fiscals.

Després d’un mes de mobilitzacions, el Govern es compromet a la Llei de la Cadena Alimentària, que vol acabar amb el repartiment desigual del valor del producte i la política de vendes amb pèrdues. Hem donat suport a les reivindicacions en defensa dels preus davant dels grans distribuïdors i el capital financer que fomenta l’especulació. Però aquest suport -com en altres casos, com el del taxi- el fem des d’una posició d’independència de classe, perquè qui dirigeix la mobilització és la patronal de camp, que al seu torn imposa condicions brutals d’explotació al i a la jornalera.

Encara ressonen les declaracions del relator especial de l’ONU, Philip Alston, que va afirmar que les condicions dels treballadors eventuals del camp de Huelva eren «molt pitjors que les d’un camp de refugiats». L’empitjorament d’aquestes condicions en els últims anys ha estat brutal. El govern, conscient de que els 700.000 jornalers sense feina són un polvorí, i que el Sindicato Andaluz de Trabajadores (del SOC) és el que més pateix la repressió sindical, intenta preventivament fer callar protestes amb el compromís de reduir el nombre de peonades de 35 a 20, per rebre el miserable PER.

El problema està, efectivament, en la defensa del preu associat a les condicions de vida del jornaler, no al benefici de l’agricultor. El PER, lluny d’assegurar unes condicions de vida mínimes en el camp, el que fa és lligar al jornaler, a la recerca de les peonades, a les exigències del terratinent o al clientelisme polític. I l’existència d’aquests grans terratinents, és a dir, del problema de la terra, que és el que ha denunciat el SAT amb les ocupacions de terra, és el gran problema que hauria d’abordar una veritable reforma agrària.

Josep Lluís del Alcazar