La crisi del coronavirus ha destapat la precarització del sistema de sanitat i d’investigació. És cert que la pandèmia ho multiplica tot, però el problema ve de lluny. Fa temps que es reclama una major inversió i més recursos, però tant el govern espanyol com la Generalitat no han fet més que aplicar polítiques privatitzadores i més retallades. Si abans els CAPs i els hospitals ja estaven col·lapsats i ja teníem llistes d’espera interminables, en quines condicions han de fer front ara una epidèmia com la que estem vivint?

Cal recordar que al novembre del 2018 el personal de l’atenció primària va convocar una vaga de 5 dies (del 26 al 30 de novembre de 2018) per reclamar la recuperació de la plantilla mèdica perduda com a conseqüència de les retallades (personal mèdic, d’infermeria, administratiu i treballadors socials), incrementar el pressupost sanitari, recuperar les condicions de treball retallades des del 2010, entre d’altres reivindicacions. (1)

Ara, des de les institucions es parla molt sobre la estratègia “d’aplanar la corba” per minimitzar l’impacte de la COVID-19. Si bé és cert que cal prendre totes les mesures de contenció possibles per minimitzar la propagació, hi ha un aspecte del que ningú en parla. El que determina el col·lapse del sistema sanitari és també la capacitat que té aquest sistema. El que s’ha fet durant aquests anys de retallades és disminuir aquest llindar de capacitat, fet que provoca que ara estiguem molt menys preparats i que tinguem un marge molt més estret per fer front a una crisi com aquesta. Qui assumirà les responsabilitats d’aquesta negligència?

A més a més, tot i l’estret marge de maniobra que tenim a causa de la precarització de la sanitat pública, les mesures de contenció que s’estan aplicant sembla que no segueixin criteris estrictament epidemiològics. Si l’objectiu és la contenció, com pot ser que el confinament no s’apliqués a tothom des d’un començament? Per què ha arribat amb dues setmanes de retard? Com pot ser que hi hagués empreses de sectors no essencials que seguissin obertes, permetent l’acumulació de les seves treballadores i posant en risc tant la seva salut com tot el sistema sanitari? I per altra banda, com s’explica que ports i aeroports segueixin oberts, i que els focus amb més contagis no s’hagin aïllat (amb l’excepció de la conca d’Òdena) permetent d’aquesta manera la propagació del virus entre diferents regions? Sembla evident doncs, que les mesures de contenció aplicades responen més a l’interès del capital que no pas a l’interès de la salut pública i de les classes populars.

Denúncia del Col·lectiu de Doctorandes en Lluita del passat 31 de març contra més de 200 acomiadaments d’investigadores per part de la Generalitat de Catalunya i les Universitats Públiques Catalanes

Per altra banda, i malauradament, la situació al sector de la recerca i la investigació no és gaire diferent. Aquest sector també ha patit fortament l’efecte de les retallades i la precarització. Segons dades de la Fundació COTEC, durant el període 2009-20017, Espanya acumula un 5,8% de caiguda en inversió en investigació, mentre que la mitjana europea presenta un 22% d’increment. El pressupost en investigació a Espanya va representar el 2018 un 1,24% del PIB, molt per sota de països com Alemanya (3,13%), França (2,2%) o Itàlia (1,39%) (2). Espanya es col·loca doncs a la cua d’Europa en inversió en investigació, o dit d’una altra manera, lidera el rànquing de la precarietat. Ho constata també el fet que la inestabilitat laboral del personal investigador s’ha instaurat fortament en forma de contractes temporals que depenen de subvencions.

És ja molt comú que investigadors i investigadores hagin d’anar saltant a diferents llocs de treball encadenant contractes precaris de com a màxim quatre anys de durada. Sempre amb la incertesa de que quan acabin els anys de contracte hagin d’acabar a l’atur. Aquesta precarietat no només es fa evident amb els tipus de contractes sinó als propis centres de recerca i universitats, on els aparells científics, infraestructures, material i fins i tot les mesures de protecció de les treballadores (contra elements bioperillosos, productes irritants...) estan en molts casos desfassats o bé són insuficients. En aquest escenari es demana ara des de les institucions el màxim esforç per desenvolupar una vacuna o tractament contra el coronavirus el més aviat possible. Quedà palès doncs, que per fer front a la crisi actual, també cal resoldre de manera immediata el problema de la precarietat al sistema d’investigació, així com també l’educatiu, a les Universitats...

El desenvolupament d’una vacuna des de la investigació pública és essencial per evitar que les empreses privades es puguin aprofitar d’aquesta crisi per treure’n rèdit econòmic amb una patent. La salut mai pot ser un negoci. Per això és tan important reivindicar una major inversió i la nacionalització de la recerca. És essencial per garantir una distribució equitativa dels medicaments, de manera universal, justa i per a tota la classe treballadora.

1 d’abril de 2020

Joan Sala

Notes:

1. Clicar a www.ccma.cat/324: "Per què fan vaga els metges? 12 reivindicacions per a l’atenció primària"

2. Clicar a www.ara.cat: "Demanar la ciència en un cove"